TOT TÉ EL SEU MOMENT...

... i sota el cel hi ha un temps per a cada cosa”. Amb aquestes paraules que, certament, no són meves, havia de començar la lectura de la semblança breu que, amb l’Alfons, el meu amic de tota la vida, havíem embastat per retre homenatge al que, diuen, ha estat el meu pare. Ell m’esperava al peu del presbiteri; havia d’aixecar-me del primer banc on romania al costat de la mare i anar cap a ell. Calia fer-ho, ja, abans no em fallessin les forces i mentre m’aguantessin les cames. Forçosament havia de passar a ran del fèretre. Van ser solament uns instants, molt breus però carregats d’emocions de tota mena. Algunes d’elles, nascudes d’una ràbia incontrolable, foren les culpables que conduïren les meves mans closes fins el taüt, i el colpegessin una, dues, tres vegades. Les roses vermelles que l’acompanyaven caigueren a terra a terra i, junt amb elles, jo.
Vaig sentit els braços de l’Alfons que em sostenien i, després d’això, res; un no res, un buit on vaig refugiar-m’hi uns dies, no sé quants, volia fugir, amagar-me de tot i de tothom, de mi i de l’home, un desconegut, el gran impostor, que anàvem a enterrar.

La preparació del judici havia necessitat de tota la seva atenció després de tots aquells dies que succeïren al malson; s’hi va llençar de ple, no sabia fer-ho d’altra manera d’ençà de la defensa del seu primer cas, que va començar guanyant. Treballava en el bufet que el seu pare compartia amb un bon amic i soci que, tanmateix, era pare de l’Alfons. Els quatre formaven un gran equip que era respectat per advocats i medis. Integritat, honestedat i sentit comú, els unien.
Quan va finalitzar el judici no tenia ganes, ni podia fer l’esforç de tornar a casa, malgrat saber que la mare la necessitava en aquells moments difícils; no podia, no pas encara, sense haver posat ordre en el seu esperit per encarar-se a la nova vida; interior, si més no, on es sentí abocada després d’aquella mort.
Amb l’excusa d’un altre cas pendent que tenien al bufet i que portarien, un cop més, amb l’Alfonso, li proposà de treballar-ne una part cadascú pel seu compte; l’Alfons la comprengué, entenia que necessitava uns dies de respir i de privacitat després dels darrers fets i dels canvis que havia observat en la Sònia.
El cas s’havia jutjat fora de la ciutat, en l’àmbit judicial que corresponia als seus clients. En aquells moments eren a l’estació, havien arribat amb tren per la comoditat que els permetia ultimar els petits detalls abans d’iniciar la vista i així tornarien. Ho farien per separat i, tal vegada, sense coincidir en la direcció ni destí. Li respectaria l’espai que ella demanava.
Es creuaren els trens, i cadascú contemplà el de l’altre que circulava per vies diferents. Ell l’enyoraria, sens dubte, en l’àmbit professional i, encara més. La darrera escena al tanatori l’havia deixat perplex i amoïnat, davant l’actitud de feblesa d’ella, acostumat com estava a veure-la ferma, forta i dominant sempre la situació. De moment, ell aniria al despatx i ella no sabia on, encara. El que sabia del cert és que no anava a casa.
El tren transcorria segur, sense desviar-se de la vida ni de la ruta establerta; és el que li convenia, que la conduïssin per camins segurs ja que ella estava tan confusa que gairebé no es reconeixia.
Es fixà en el verd dels camps que anaven deixant enrere per ser substituïts, ràpidament, per d’altres que entraven en escena. El verd dels camps la tranquil·litzà, així com la idea de tornar a casa, a trobar-se amb tot l’entorn familiar i estimat. Possiblement, ara ho veuria tot d’una altra manera. El que ens envolta, sovint és canviant perquè canvia al ritme que li dicta el nostre estat d’ànim. D’això ella en sap força perquè, segons el que tingui entre mans, hi veu la part fosca o la clara.
De sobte, la muntanya desapareixia; les vaques dels prats sofrien una transformació, i, tot plegat, hi veia una banyera amb escuma, un llit mig destapat, i els prats es convertien en escenes familiars que anaven desfilant pel seu pensament. En totes, els protagonistes eren ella amb el pare, aquell impostor que ara rebutjava. Fins que cada personatge no es restablís i ocupés el lloc que li pertocava, ella no tornaria a casa, no estaria curada del trasbals que sentia. Baixaria a la propera estació; mar, cel i muntanya, en solitari, era tot el que necessitava.
S’instal·là en un llogarret que li fou desconegut on hi descobrí un d’aquests hotels petits que no criden l’atenció però que, amb la seva acurada simplicitat, se’n podria dir amb encant. És el que li calia, un lloc que no ferís la seva sensibilitat ja prou malmesa, on s’hi sentís còmode i tranquil·la en un entorn agradable.
Volia fer net, reflexionar sobre les imatges que, en les darreres hores, havien ocupat els seus pensaments. La feina, la investigació duta a terme per tal de judicar els altres, s’havia acabat. Era l’hora d’encarar-se amb el propi. No volia parlar de culpa ni de culpables, Tots havien de salvar-se.
I començà allà on havia acabat abans de perdre la consciència, junt al fèretre del pare. “Tot té el seu moment i sota el cel hi ha un temps per a cada cosa”. Continuà amb
“Un temps per estimar.”
I aquí se li omplí el pensament d’una gran amalgama de records de la seva infància feliç. Les excursions amb els pares, al mar o a la muntanya; les anades a escola de la mà del pare, aquella mà forta que tanta seguretat i afecte li transmetia; les nits de tempesta o d’un malson, sovint inexistent, que la feien córrer descalça pel passadís per anar a raure al llit dels pares i quedar-se dormida i arraulida entre els dos; els banys en la banyera plena d’escuma, sobretot els matins dominicals mentre la mare preparava el desdejuni; les guerres amb l’aigua i sabó, el bombolleig.
En algun moment el pare desaparegué d’aquelles escenes, estava massa enfeinat, deia. En fer-se més gran s’havia apropat més a la mare, s’hi entenia més; el pare s’havia tornat intransigent, menys permissiu, sobretot quan sovint es plantejaven les sortides nocturnes en l’adolescència.
Quan arribà l’hora de triar carrera i es decantà pel Dret, havia sentit una profunda alegria i la relació entre ells millorà; havia fet panys i mànigues per tal que, tant ella com l’Alfons, formessin part del seu bufet. A la llarga s’havia demostrat que fou un gran encert pels quatre socis.
Fa dos dies que arribà a l’hotel; ha estat meticulosa en l’anàlisi del que havia estat la relació amb el pare durant la seva vida en comú. No ha saltat en el seu interior cap veu d’alarma i creu que ho ha contemplat amb absoluta escrupolositat, talment com sol tractar els casos més difícils que han requerit de tota la seva integritat.
Altra cosa seria encarar-se amb la segona part: “.... i un temps per a odiar.”
Era el millor el que havia fet, deixar-se dur pel rebuig, la ràbia, l’odi, després del que el pare li havia confessat? Era aquesta la solució, la reacció que, coneixent-se, més se li esqueia? Començava a dubtar-ne. Tanmateix, com el judici que anava a iniciar en contra del seu pare ja absent. De què se’l podia acusar, realment?
Passats els primers moments de dolor i de sorpresa que l’havien anorreat, no trobava en aquest cas ni culpa, ni complicitat, per descomptat. Així, doncs, no hi havia cas ni culpable a qui jutjar, a més, amb quin dret s’hi sentia per fer-ho?.
Creia que en aquesta segona part de la investigació, no hi hauria lloc per “el temps per odiar”, encara que hagués de contradir l’Eclesiastès, a en Cohèlet, que tantes vegades rellegia.
Un home moribund, que agonitzant confessa a la seva filla estimada que ha estat tota la vida enamorat d’ella, que tan sols per ella ha sentit l’amor i el desig veritables d’un home per una dona, se’l pot jutjar i condemnar?
El silenci, durant tota una vida, haurà estat la seva expiació.
Aquesta dona, justament ara, plora en silenci i canvia l’odi per la compassió.