TORNEM A GAUDIR D’UNA VELLA PEL•LÍCULA.

En Joan és un noi jove, que li agrada molt anar al cinema i en aquesta ocasió ha vist anunciada una pel•lícula que va veure quan encara era un imberbe minyó. No la va entendre gens i en sortir no ha trobat encara ningú amb qui comentar-la. Quan demanà una explicació al seu pare, aquest li respon:
 Si no l’has entès és per què encara no has sortit de l’ou.

Tot enrabiat, anar a fer la mateixa pregunta a la seva mare, i aquesta li contestà:
 Vés, quina pregunta, són coses de la vida. Quan siguis gran ja ho sabràs. Pregunta-li al teu pare.

Però, el Joan, malgrat el temps passat, mai ha tret cap resposta clara sobre l’entrellat de l’argument. Per tant, la maleïda pel•lícula donava voltes i voltes dins el seu cervell sense saber veure-li la solució. Ara, ja més gran, l’ha vist un altre cop anunciada en un cine de reposició i ha decidit anar-hi per treure’s els dubtes del cap.

Està a la cua respectant com sempre el torn. El tarannà del Joan és força respectuós, amb tot i amb tothom, mai s’ha escapat una paraula malsonant de la seva boca. Més d’un mal intencionat comenta amb ironia, a l’institut, que hi ha rumors de què el Joan és tan prudent, no per que sigui una mica curt o massa ben educat, sinó per què més aviat deu ser... Un d’aquella mena gent, i que encara no ha sortit de l’armari.

Però no és veritat, sinó què al Joan, malgrat les noies li agraden força també li fan molt respecte. Sobretot quan veu a la seva mare enfurismada amb el pare, amb aquella posa com de lleona a punt de saltar damunt la presa. Al Joan li fa la sensació que, fins i tot, li creixen els ullals i les ungles se li esmolen i allarguen. Això, la seva dolça i pacient mare, imagina’t les altres, que no són de casa.

Abstret amb les seves idees i vigilant la cua, de sobte nota un fregadís a la part davantera dels pantalons, allà on... En Joan es fa una mica enrere, però la pressió continua i a més la noia, de llarga melena negra i rinxolada, que es remou molt sensualment també ha fet un pas enrere i continua premem amb les rodoneses posteriors al noi, que comença a notar una contrapressió a davant.
 Senyoreta, per favor, em molesta!- retreu amb veu un xic agre.

La xicota per un instant sembla afluixar la pressió que les seves dues rodonetes parts exerceixen damunt del Joan i aquest respira alleujat. Però no, el que fa es girar-se i com que també és bastant alta plantifica dues poderoses raons damunt el pit i els ulls de l’esverat noi.

El noi no té ni esmà per discutir, de tan sorprès, confús i avergonyit que està. A més ha conegut a la jove, una companya de classe, que ha de reconèixer se la mira sempre molt al passar pel seu costat.

La taquillera diu: el primer. La noia voltant-se, sense fer cas del noi, compra una entrada i marxa. El Joan, després de fer el mateix, observa l’antesala i la veu comprant un cucurutxo gros de crispetes, i com és un bon noi i no vol raons s’escola dintre de l’enfosquida sala, sense dir res.

Desatenent-se de tot, però encara alterat, fa el possible amb el cap cot, malgrat la poca claror, per llegir el programa, dissimulant la seva torbació. Més quan definitivament s’apaguen els llums una figura femenina s’asseu àgilment a la localitat del costat. Del primer que se n’adona és de l’olor de crispetes. Girant la cara, veu a contrallum, les faccions de la noia que amb un somriure picaresc li ofereix crispetes. Indecís, ¬agafa unes quantes sentint l’escalfor de la pell de la mossa en la seva mà.

En aquest precís instant, tant breu com durada d’un llampec, dins el cervell del Joan comença una pugna entre els dos esperits que dominen l’existència humana. L’àngel, blanc i pur, i el dimoni, vermell i amb banyetes. El primer crida:
 No, Joan que et perdràs! Aquesta mossa és de la pell del diable! No, no gosis!
 Tu, que ets un encantat!- li etziba el dimoni- Deixa’ls gaudir una mica! Total, quatre carícies i un parell de petons! Tu que ets un carca! Va Joan, endavant amb la mà!
 Ai, Déu meu! No, Joan, retira la mà! Senyor! Me’n hauré d’anar a resar per aquest pecador! No caiguis en la perdició! Nooo!!!
 Va noi, ves-te’n, prega i assotat, si vols. Així ens deixaràs tranquils al Joan i a mi! Perdre’t ben lluny i resa no sigui que el teu Senyor beneeixi aquesta parella i llavors si què la fotem.
 Senyor! Quines coses he d’escoltar en un moment de carnal temptació! Ximple!
 Au, nano! Notés quina esgarrifança més sensual ens dóna, a ell i a mi, aquesta mà que li passa pel clatell!- crida tot estremint-se el dimoni, ben assegut en primer pla com si fos en la primera fila del cine.

Poc després dels anuncis, el lleó de la Metro rugí amb un clam espectacular i el Joan bramà quasi sense control. En acabar el film els llums s’encenen i una parella jove es posa bé la roba.

Poc després sortien agafats de la cintura. El Joan al ser al carrer pronuncia en veu alta unes paraules, amb to jocós, que més què res són una reflexió interior. “Encara no sé de què va la pel•lícula”. La noia més pràctica, i ben agafada al noi, somriu i comenta mig xiuxiuejant unes paraules segurament més encertades. “Ai, Joan! Ets tant bo, que si no se’t dóna una mica d’empenta, encara estaries mirant-me cada dia amb cara de mussol penedit”.

Miquel Pujol Mur