Cercador
Torna'm la costella, Eva.
Un relat de: quetzcoatl- Compartir:
Alguns estudis antropològics suggereixen que fa moltíssims milions d'anys (quan vagarejàvem entre l'habilis i el sapiens), vivíem de nit i l'estructura de govern dels nuclis socials era matriarcal.
La nit era el millor moment per sortir a caçar els animals confusos i per recollir tranquil·lament els fruits a la fresca. La dona manava i tenia motius: el calendari li feia homenatge; un calendari lunar, lluminós i precís, que marcava el curs quotidià del clan: quan sortir a recolectar, quan a caçar, quan reunir-se i, sobretot, que marcava el cicle menstrual de la dona.
Al temps que la raó es va expandint i l'ésser pren consciència de sí mateix a un nivell més global, un dia ella s'asseu contemplant com s'alça la lluna a l'horitzó, gran i plena, i sent un pessigolleig al ventre. S'acaba de llevar d'estar amb ell, d'una vegada que li ha semblat molt intensa; potser amb més ganes que d'altres vegades. I com una flama naixent d'un llampec, la ment se li il·lumina amb el senyal que acaben de concebre una criatura. Efectivament, nou llunes plenes com aquella després, apareix el resultat ploraner.
Mentre ell fa la feina bruta i cansada, ella recull els fruits amb el nadó enganxat al pit. Observa el brot, la flor, el fruit, la llavor. El creixement del seu nadó i també el de les plantes. Un temps després s'adona que on cauen les llavors neixen noves plantes; i deixa unes llavors a la porta de la cova.
Quan la dona descobreix l'agricultura se li obren moltes portes, però per alguna d'elles se li escapa una cosa que no li ha ensenyat la contemplació de les plantes. Hi ha uns homes allà fora, que han estat caçant; han hagut de desenvolupar estratègies, plans, camuflatges... ah: i saben fabricar i usar armes.
Ella planta i observa; aprèn els cicles i necessitats d'allò que planta. No sap en aquells moments (potser mai ho arribarem a entendre; és una paradoxa d'aquelles) que l'intel.ligència, o el poder del coneixement, no és sempre favorable per la sobrevivència. No només la d'ella, sinó aquesta capacitat de raonament que cadascú inverteix d'acord amb la seva circumstància.
Aquesta vegada no mencionaré el catolicisme, però sí faré un ràpid esment d'una explicació que proposava sobre com els dèbils s'acabaven fent amb el poder dels nobles, en "Pariràs amb dolor, Eva.".
En aquell cas, el poder del dèbil era sobretot la massa; en aquest que ens ocupa ara, el poder és (el mer transcurs evolutiu:) la malícia i les armes que han desenvolupat els sublevats.
[ Un excursus: podria l'ambició del poder influir dràsticament en el comerç? És a dir: si podem cultivar -podem dominar coses de la terra-, podem posseïr, acumular, intercanviar, usar com a xantatge, vendre, persuadir, robar... ]
Topem, doncs, amb una època confusa de guerra entre homes i dones; entre força i descobriment; una revolució on l'omprimit vol vèncer l'opressor (el saber és el poder); el naixement de l'agricultura, la idea de comerç i la transició al calendari solar: la vida diürna! (En aquest desordre es construïa Stonehedge, reunint en les seves enormes pedres l'encontre entre els dos astres representatius d'aquesta guerra: la lluna com a divinitat femenina i el sol com a divinitat masculina, l'unió de les dues forces enfrontades per la mà humana.)
De fet, més estudis antropològics i arqueològics apunten que aquest pas de vida nocturna a diürna i del domini matriarcal a patriarcal, s'esdevé en èpoques similars a tot el planeta. Una consciència global?; un paral.lel procés de racionalització del genoma?
L'estudi de mitologia comparada diu que sí: d'entre altres coincidències interessants, en gairebé totes les cultures hi ha una antiquíssima referència a la figura femenina com a predominant (en creences i estructures) i un pas de transició masculinitzadora, paral.lel a una adoració lunar que passa a solar durant èpoques de revolucions; un radical canvi de costums després de dominar l'agricultura.
Avui en dia, alguns vidents diuen que el poder passarà (tornarà a passar) a mans de la dona. Jo no ho sé. El cas és que si és així, si segueix l'imparable llei del pèndol, què passarà?
D'altres, optimistes, apunten que anem cap a una era d'igualtat sexual.
Com a ésser humà i dona em pregunto si això és possible. No hem mamat nosaltres també de la cultura de la violència, de la corrupció i l'ambició; de la venjança?
És capaç de perdonar la dona la seva història, escrita per la mà violenta de l'home? I la Mare Terra, que l'hàgim tractat així per estar-nos mirant el melic i discutint de qui és el marge i de qui l'arbre? Només una mare.
La Mare Terra no castiga: sofreix en agonia la destrucció i corrupció que li infligim.
La dona, per no castigar, encara té molt per aprendre: Que la Mare Terra és, efectivament, la nostra mare, i que l'home és, com la llavor, el nostre fill. Un fill que no ha de dependre de cap de les dues, sinó a qui li toca aprendre. Com al ric li toca aprendre de l'humil.
Però: quan tenim temps per pensar en aquestes coses? Mentre escric i mentre llegiu l'evolució ja ens ha sobrepassat, infatigable; l'esperit se'ns encega il·luminat per les ànsies i presses del futur.
Tic-tac.
El futur: aquest precipici a la fi que ens reclama. A tots: a homes i dones.
Comentaris
-
Està bé... tot i que fa la impressió d'estar desaprofitat.[Ofensiu]Unicorn Gris | 13-08-2008 | Valoració: 8
Crec que no és pas mal relat, i que és entretingut de llegir... però a estones se li nota un interès irregular, fluix a estones... A mi almenys, em costa un esforç mantenir-me en la lectura. El factor dramàtic d'aquest relat és alt segons l'estona i baix altres cops.
Potser hauries de fer una lectura i corregir-lo, afegint-li interès literari.
¿Però al capdavall, què? És la meva opinió només, i punt. Tria lliurement si vols (o no) fer-hi cas.
Fins més veure. Salutacions!! -
DE conya! :P[Ofensiu]Inukis | 13-01-2006
Noia, no se com t'ho fas, però cada relat teu que llegeixo em deixes amb la boca oberta. Poca cosa et puk dir, doncs he quedat perplexa, nomès et demano que segueixis escribint, perquè cada relat teu hem fa sentir una sensació diferent. Continua aixi!!
PTNS!!
Inukis :D -
un tema d'envergadura[Ofensiu]ginebre | 09-12-2005
En aquest relat, toques El Tema. Hi ha un llibre molt lúcid d'una dona que es diu Casilda Rodrigañez. Ha investigat i estudiat molt sobre això i arriba a algunes conclusions molt sorprenents i realment fortes, revolucionàries. Té dos llibres: "La rebelion de Edipo" i "La represion del deseo materno y la genesis del estado de sumision inconsciente". Els té penjats ala seva web www.casildarodrigañez.org. També el ha editat Virus Editorial. T'els recomano. Tema obert i de màxima actualitat.
A part d'això, fa tempss que et llegeixo i m'agrades molt. Gràcies
ginebre -
Adan vs Eva[Ofensiu]Biel Martí | 03-12-2005
He fet els deures i, finalment, he llegit i comento la última de les Eves, almenys de moment. En diferència de l'anterior, aquest m'ha despertat menys discussions, l'he trobat més reflexiu que no conclusiu, més dedicat a un pensament que no a voler expressar un convenciment teu. Per altra banda, també he de dir que m'ha confós més, sobretot per una estructura d'anar fent interrupcions per posar minipensaments (com qui escriu una frase i va insertant subordinades, fent que el lector s'oblidi del contingut inicial de la primera oració).
Jo, contràriament, això sí, no veig el tema home-dona com una guerra, sinó com un pèndol: primer elles, després ells, aviat elles de nou i entre mig només el procés cap a un dels cantons on es decanta el pèndol.
Biel. -
La Banyeta del badiu | 13-11-2005
Aquest assaig teu, l'has desenvolupat molt bé, desgranant punts molt interesants.
Encara que no t'hagi comentat mai, no vol dir que no et llegeixi eh !. et segueixo llegint :-)
Un petonet. -
Per a tu[Ofensiu]abraham | 27-10-2005 | Valoració: 10
Semblarà extrany, però vull dedicar-te aquest poema. El vaig escriure just després de llegir aquest relat teu. No és el primer cop que aconsegueixes despertar la meva inspiració. Doncs com has sigut la meva "musa" considero que aquest poema ens pertany als dos.
HISTÒRIA
-Qui dieu que sou?
Que us diferencia
la claror d'uns mots?
Això si que és sort.
Cal, doncs, distingir-vos?
Ara sabreu com.
I menats al fons
d'obscures estances
rebém honors:
Ens va faltar escot
per lluir cadenes
de tanta espessor.
Fou un nou galó
el d'enparentar-nos
amb els malfactors.
Amb flamants garrots
ens ben amidaven
dels peus al tarot.
Poc pràctics al joc
sovint ens calien
alguns entrecots.
( Tal distinció
- ho podeu ben creure-
no la rep tothom).
Madurats del tot
van considerar-nos
segurs servidors.
Fou un gran error:
noves veus pregonen
la claror d'uns mots. -
Què passarà?[Ofensiu]T. Cargol | 24-10-2005
Poses valors personals a la història; les coses prenen la forma més adequada per funcionar, la pedra baixant el riu esdeve rodona. La societat humana per funcionar ha desenvolupat el que hi ha de bo i de dolent; podem, a més no seguir sent viables en el futur.
No hi ha culpes: la única culpa seria tapar-se els ulls al futur.
Jo crec que reivindiques temes personals aquí. Seguint aquesta personificació vaig a afegir-hi la meva: crec que els dones tenen encarregat el més important, però no allò accidental que és el més lluit: el poder, tenen massa feina amb que de debó importa per a auqe el mon funcioni.
Aques canvi que menciones al voltant de l'agricultura el detecta Engels seguint algun antropolg i especificant que és l'atribució de l'excedent - que ja es comença a produir - la que ocasiona els canvis socials en la família que coneixem; en presenta alguns altres com la poliandria, menys freqüents. -
m'apassiona aquest tema[Ofensiu]Shu Hua | 22-10-2005
i darrerament l'he estudiat una miqueta. Diuen que el canvi s'esdevingué quan es van sedentaritzar, quan van descobrir que podien conrear la terra, no calia sortir a buscar els fruits allí on n'hi hagués. Aleshores la força d el'home el feu més necessari i, evidentement, més poderós.
També es diu que un dels símbols de la deesa era la serp, per la seva capacitat de canviar la pell i que, en venir les grans religions patriarcals, es començà a considerar la serp com unanimal fastigós.
I en fi, es diuen moltes i més coses, totes elles fascinants.Si no em sentís tan mandrosa, jo també n'escriuria un assaig.
salut
glòria -
El teu assaig[Ofensiu]brumari | 22-10-2005
és profund en el contingut i bell en la forma. Es fa llegir fins al final.
Jo sempre he cregut que des del principi dels temps l'espècie humana va generar una dicotomia funcional, basada en les característiques biològiques d'ambdós grups, i penso que això ha sigut un factor important en l'èxit adaptatiu de la nostra espècie.
No m'agrada sentir parlar d'alternances de poder ni de perdons. Tots som una mateixa cosa i ens necessitem mútuament.
Penso sovint que un repte de la societat moderna és desterrar qualsevol intent de prepotència entre els dos sexes, però sense vulnerar la naturalesa, sense abdicar de les nostres peculiaritats i diferències. Meravelloses diferències!
Un petó
Valoració mitja: 9.5
l´Autor
90 Relats
822 Comentaris
161511 Lectures
Valoració de l'autor: 9.76
Biografia:
Diuen que vaig néixer amb presses... a les escales de ca la llevadora. De la meva infància no recordo gairebé res, però devia ser maca.D'adolescent m'agradava la creació i escrivia molt però "vivia" poc. Després d'uns anys d'efervescència em vaig apagar; vaig passar un parell d'anys una mica perduda, passiva i superficialment.
Finalment vaig fer les maletes i me'n vaig anar un temps a centreamèrica. Allà em vaig despertar del tot i vaig viure tan intensament que si m'hi hagués quedat el cor m'hauria estallat. Vaig tenir temps de sentir-me sola, acompanyada, enamorada, desolada; vaig fer projectes, vaig construir coses, vaig destruir-ne algunes i deixar-ne d'altres; vaig conèixer paratges i persones meravelloses; també em vaig començar a conèixer a mi mateixa; vaig obrir les portes del meu esperit, vaig créixer... A través de relatsencatalà vaig escriure i molt, i de moment ha estat la meva època més prolífica relatairement parlant.
Quan vaig tornar de centreamèrica, vaig estudiar infermeria i em va agradar molt —però no em veig treballant en un hospital o ambulatori. Vaig conèixer el meu home i vam començar a plantar i a ser més autosuficients. Des de llavors la sobirania alimentària i la salut humana i mediambiental són dos temes en els que crec i que em motiven molt.
El 2009 vam tenir una nena. És l'experiència més fascinant que he tingut mai i constantment aprenc i desaprenc coses a través d'ella. També és cert que des de llavors tinc molt menys temps per a mi i en conseqüència per escriure, però espero anar-lo recuperant. De moment intento ser tant bona mare com puc i combinar-ho amb l'hort i el dia a dia.
El temps passa volant però me n'adono que amb una bona actitud davant la vida, no cal esmerar-se en buscar la felicitat que tant vaig idealitzar en l'adolescència, després del primer amor. La felicitat és un camí i una manera de fer i viure. Som els únics responsables de les nostres vides i penso que amb intuïció podem acabar familiaritzant-nos amb l'atzar.
Tanmateix penso que també he de dir que no podem eludir la responsabilitat individual i col·lectiva que tenim envers les grans injustícies i profundes desigualtats que passen cada dia al nostre món.
Espero que us agradi algun dels meus relats!
teaspoontrader@gmail.com