Tornada a l'hotel, amb taxi

He entrat en aquest relat perquè sortia en el llistat de "Relats a l'atzar", al qual darrerament m'he afeccionat bastant perquè em permet llegir sense "triar". Em refereixo a que així aconsegueixo escapar del meu cercle habitual de relataires.

La veritat és que he llegit força relats teus (malgrat feia temps que no et llegia --per falta, molta falta de temps--), i si t'he de ser sincera, aquest no és dels que més m'agraden.

Trobo que t'has quedat en el retrat, en la pinzellada senzilla d'allò que veies en aquell moment, i no has entrat a fons a mostrar alguna cosa més. Quina? No ho sé. Jo no hi era. Però estic segura que hi havia alguna cosa més, en el teu interior, en aquell moment.

I espero que no te m'enfadis si et sóc així de sincera. Ho faig perquè sé que tu ets capaç de traspassar els escenaris de la realitat quotidiana per dibuixar el que s'hi amaga darrere. Ho has fet moltes altres vegades. Ho has demostrat.

A veure si et torno a trobar ben aviat en la llisteta aquesta que ara m'agrada tant (la de l'atzar).

Un petó,

LLIBRE

PS.- Ja t'he dit que no és dels que més m'han agradat, però... per contrarrestar les valoracions peculiars d'altres comentaristes, opto per puntuar alt.

he vingut a parar aquí, ben bé per casualitat, suposo que la senzillesa del títol m'ha cridat l'atenció quan he vist el relat entre els últims comentats, perquè jo la poesia... no l'entenc gaire.

Ara, aquest escrit teu, no ho sé, m'ha fet gràcia... Bé, gràcia gràcia, no, perquè no parla de coses gracioses sinó molt serioses. Saps en què m'ha fet pensar? En la pel·li aquella de l'any passat del Bill Murray i l'Scarlett, "Lost in translation". En un món llunyà i estrany, potser hostil, l'hotel és l'únic refugi, l'indret que més a prop es troba de casa...

M'ha cridat l'atenció les qualificacions d'aquí a sota. Et seré sincer: t'hauria posat un 9, "només", però et poso el 10 de la perfecció absoluta... perquè m'ha agradat la foto i perquè em molesta la gent que fa servir les qualificacions per emprenyar. No conec ni en/na giocondix ni en/na joudl... però ja es veu que alguna cosa els deu haver molestat de tu, amiga. Potser el posat desafiant de la foto?

A reveure.

aquest poema. És àgil i senzill. M'he sentit dins del taxi per uns moments, presa del tràfic xinès!!

Cada dia que passa millores a passes gegantines.

Un barret pel teu poema amb aires de la Xina!

Salz.

molt macu, deuen ser uns moments una mica estressants.. jeje m'agrada la teva fotu... sembla del futur....
petons!

xarop

quan vas entrar aquí, et veia com una noieta en plena adolescència, carregada de punyetes i traumes propis de l'edat, però que, això sí, es feia estimar. Però d'una manera com de germana gran(bé, potser una mica exagerat.. però weno), tu eres una noieta que passava pel que tothom passa, i jo volia donar-te consells que tu no faries servir de res, però qui sap, potser t'ajudarien a crèixer una mica.

I ara, m'he llegit aquest teu últim poema, i t'haig de dir que, renoi anneta, has crescut molt! Ara ja ets gran :)


Un petó


Laura

als xinets i a la seva particular visió de la vida... i bones metàfores sobre el laberint que pot arribar a semblar, i ser, un taxi....

"camí de l'hotel, que és casa teva,
camí de l'hotel, tan lluny de casa"

Una contraposició excel·lent! Espero que hagis gaudit molt de les teves vacances xineses, AnNneta!

Un petonet ben gran!