Tomàquets de cul rostit

Un relat de: Mena Guiga
El venedor ambulant va espantar la parella de tòrtores que picotejava el pinso dels gats de carrer que acollies a l'entradeta. Hi deixaves, usualment, entre dos testos grossos de terrissa que contenien crasses grasses, dos plats del mateix material amb...l'aliment que sabies que era desnaturalització. Les tòrtores lliures i assídues et recordaven les tòrtores engabiades per esdevenir la carn de l'arròs a la cassola. Tenies gravada la llastimosa imatge d'aquells ocells empresonats sota l'escala que donava al jardí. Tòrtores, conills i gallines. Eres petita, llavors.

El venedor, que vas reconèixer i vas fer esperar a veure si se n'anava, insistí timbre va timbre ve. Timbretejaire! Les tòrtores digeririen, per l'ensurt i la pressió de la pressa, encara pitjor un aliment no pensat per a elles.

Vas esbufegar, però vas obrir, sabent que no, aquella vegada no.

Va marxar, al cap d'uns minuts, enfadat, pràcticament furiós. Que com gosaves no adquirir-li, com cada any (et feia memòria i repetia), el calendari que suposava una ajuda per als desemparats sense braços (tu havies arronsat nas, front i entrecella: no era per als sense cames?). Et volia encolomar (o 'entortorar') el calendari tant sí com no, sí o sí, el calendari de l'any corrent tot i parlar a poc a poc. En el fons et sabia greu, però el trobaves caraduríssim. No t'ho havies acabat d'empassar mai.Pensaves més amb la raó que amb el cor...això no ho podies evitar, estratègia antiga de supervivència, t'autoexcusaves, malgrat estar, en aquell tram vital, en un entrenament mental contrari, que l'ànima pesés més.

Un cop fora l'home i encara sentint-lo baladrejar carrer avall, vas tornar a la cuina. Calia enllestir el gaspatxo. L'hauries de posar al congelador una estona o no s'oferiria òptimament fred per a l'hora de dinar, tan propera.

Els tomàquets, del color de la cara de l'acomiadat sense èxit, t'havien sortit de franc, d'un pagès quasi nonagenari que encara entretenia la mort i que havia conegut els teus avis materns. Passava tornant de la terra, et deixava alguna cosa, sense avisar, a tu i a més gent coneguda. Actiu, amb l'ossam adolorit, tossut, ferrut s'aferrava a l'horticultura. Li faltava un dit petit al peu dret des del naixement. Procurava no calçar sandàlies. El ditet que li mancava, proclamava, el trobaria al purgatori, gens gastat, rosadet, amb l'ungla tallada per tisoretes innòcues, de nadons. El sucaria en allioli, assegurava. El motiu l'ignorava, però l'imaginar-s'ho el feia esclatar en tremenda rialla carregada de grogor esdentegada. Cada vegada que esclatava a riure, els tomàquets que conreava rebien, indefectiblement, un cop de xafogor ardorosa als baixos, que es cremaven. Culs foscos, estovant-se. Ell no ho permeteria pas. Els collia i donava, aptes encara per a l'ús cul...inari. I amb aquell acudit vas riure tot manipulant el braç elèctric que, cosa curiosa, quasi s'esgabellà.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Mena Guiga

Mena Guiga

848 Relats

921 Comentaris

376141 Lectures

Valoració de l'autor: 9.60

Biografia:
Sóc del 66.
I d'octubre.
I m'agraden les dues dades.


La vida.
El sentit de la vida és sentir-la, més que no escoltar-la.
Hi fan molt l'actitud i la voluntat (quin tàndem amb alts i baixos!).
He après que cal tenir-ho ben present (en cada moment present) i que si caic, caic, i si vull m'aixeco. I que a vegades cal ajuda, com també podem (hem) d'ajudar, sers socials com som. I de la patacada sempre alguna cosa en queda. L'ànima, però, no ha de voler aquest pòsit: el trascendeix, ha de fer-ho És molt més. El pòsit de la patacada és perquè el bon cervell se'n faci càrrec i ho integri. (com estic parlant! sóc jo?).

Entenc que som/podem ser/... : ànima-amor, entrega i unicitat, creativitat i complexitat.

'Sense pressa, sense treva', com deia Goethe, deixa-m'ho tenir clar, perquè...senzillament: és la vida.

L'escriure per què i per a què.

I seguir. Sent vulnerable i transparent (hi ha mesures, però el màxim possible), amb l'acceptació de les virtuts i els defectes.

La comprensió que dins aquesta vida n'hi ha unes quantes i que en el procés de canvi, en el fluir (puto verb! ...ara que pitjor és ''pillar') i els trams que comporta -mai indolors- és necessari. Per ser més qui sóc i per oferir la meva esfera, però també saber-la preservar (aquest fragment m'ha quedat un pèl 'miquelmartipòlic!: esfera, preservar) ;)

Mantra: jo agraeixo, jo estimo (aplicat o assajat, l'important és tenir-lo present).



Aquesta etapa que em fa abraçar-me, l'alegria en la tristesa i a l'inrevés. Si li dic 'maduresa' em foto una hòstia, perquè sembla com si la nena petita que duc a dins hagués de morir. I no és així. Me l'estimo.

Les queixes són mentides vestidetes de ganes de fer perdre somriures.

Abans la natura i les persones-persones que la matèria. Abans que el tenir, el ser. O un tenir-ser equilibrat, coherent i conscient. Gens fàcil, que els mots bonics i de compromís han de passar al nivell demostració-acció (hi ha ha graus, és clar).

I el món, tan tocat de tantes tecles...fa mal.

Si no hi ha res més allà dalt, en la serenor còsmica.... Sí que hi és. Abraçar el cel cada nit i escalfar-se amb els estels que brillen sense demanar res. I va a tongades.

Les paraules. El llenguatge. Els sons. Una màgia, quan està ben dut. Jo tinc la dèria d'escurçar noms propis...entre d'altres que qui em llegeixi-coneixi (és indivisible) captarà.

El 2018 he passat a ser VEGANA, la decisió més maca de la meva vida. Saber que no col·laboro gens en la indústria càrnica, làctica, d'ous, de la pell, de l'oci amb animals, de l'experimentació amb ells...fa estar millor. Crec, sincerament, que el veganisme és la llum del món i l'únic sistema redemptor.



****Tinc publicat un llibre de relats (tocant el tema eròtic, l'humorístic...i més): 'Al terrat a l'hora calenta' (Nova Casa Editorial). El meu primer fill gran. Els altres, contes per a infants, coescrits amb A.Mercader i il·lustrats per mi, són un dels rierols del feix que em conforma i va conformant.

butxaca5@gmail.com