Toca’m de nou, Sam!

Aquell vespre l’Arlette recordà un amic d’origen senegalès, alt i fort, amb un cos escultural, que havia conegut en una visita d’eno-turisme ecològic a unes bodegues de Sant Sadurní.

En Sam treballava allà. Havien fet coneixença mig en català, mig en francès, en saber que ambdós havien estudiat a Paris. Era un penedesenc poliglota i espavilat. Parlava 8 llengües. Havia reagrupat la seva família des de Dakar i aviat homologaria el seu títol de sommelier. L’havia fet riure molt el dia que s’havien conegut.

Veient la tant estressada durant la visita d’eno-turisme, li digué, amb tota la calma i l’elegància senegaleses:

-“Arlette, ma chère, ne soit pas estressée. Nanca, nanca, que la pressa mata!”.

I ara, estant amb en Marc, en Sam li havia vingut al cap i havia somrigut recordant-ho. Li havia vingut de gust imaginar-se’l amb ells, dient li a cau d’orella “Touche moi ici...oui...comme ça...!” estirat al seu costat.

Penetrant-la i acariciant-la, amb aquells dits atzabegencs que, de ben segur, li sabrien treure suc a la seva vagina i al seu clítoris. En silenci, sense creuar un sol mot, però somrient-li, en Sam era allí imaginàriament, expressant-se a través dels seus llavis i dels seus dits.

L’Arlette l’imaginà i el descrigué exactament com a ella li agradaria que la fes seva.

Lentament.

Sense presses.

Com viuen al Senegal.

A poc a poc.

Tal i com deia la saviesa africana.

La pressa mata.