Tío Gilito, rey de la limonada

Encara que fa segles que no pujo al traster del pis dels meus pares, recordo perfectament quines són les claus que obren cada pany. Mai m'havia parat a reflexionar en el miracle que suposa poder emmagatzemar al cap, tota una vida, aquest minúscul bocinet d'informació: la pintada de taronja és per la primera porta i la més llarga, per la segona. Els trasterets, cada vivenda en té un, són a la última planta de l'edifici, al final de dos trams curts d'escales, en una sala guardada només per una frèvola porteta de fullola, que el més raquític dels lladres podria fer anar a terra només amb la força d'un esternut. El que cap pispa s'hagi molestat fins ara a esternudar-hi al davant es deu, suposo, a que no cal ser massa llest per adonar-se que l'esforç no paga la pena.

Faig girar la clau més grossa del manoll al pany del nostre traster i, igual que quan era petit i pujava a buscar alguna joguina inusual, la bombeta que fa segles va instal·lar el meu pare damunt del marc de la porta s'encén automàticament, il·luminant la minúscula habitació rectangular. Entro poc a poc, com si m'estigués endinsant en un túnel del temps. Les coses estan, exactament, on les recordava. La major part d'elles dipositades en una prestatgeria metàl·lica, llarga i barroera, que ocupa tota la paret del davant. A cada prestatge s'amunteguen un número absurd d'andròmines, amb vint anys de pols acumulada al damunt. D'un primer cop d'ull reconec el meu vell Fort fet de fusta, on una valerosa companyia de casaques blaves de plàstic va resistir mil furiosos atacs dels indis; l'Scalextric que gairebé no vaig fer servir mai perquè em feia mandra muntar les pistes i el Defensa Antiaérea, un joc a piles que un nen d'avui en dia ni es dignaria mirar però amb el que el pare i jo vàrem jugar tossudament cada migdia durant mesos, fins que la seva dèbil maquinària va dir prou. Veient aquella capsa que em vaig negar a llençar, malgrat que el joc que conté fos inservible, no puc evitar que un somriure trist se'm dibuixi als llavis.

La prestatgeria de conglomerat, plena de llibres, és just al costat de la porta. També la va fer el pare, utilitzant unes planxes que havien sobrat a la fàbrica on ell treballava de contable. El prestatge superior el comparteixen les maquetes de plàstic de dos vaixells anglesos de la II Guerra Mundial, que vaig muntar jo mateix en la meva època de maquetista, i alguns trofeus deslluïts que el pare va guanyar en els seus anys com a jugador d'handbol. N'agafo un que sempre m'ha fet gràcia: la figura d'un noi que alça una copa amb la ma dreta, mirant-la com si es tractés d'un tresor. De petit, aquest trofeu era el meu predilecte, encara que, irònicament, per ell no tenia massa valor. El realment important, em va ensenyar, és el que hi ha al costat: una copa petita i platejada, a la que li falta una nansa, que reposa sobre un pedestal negre. Cada jugador del C.H. Arrahona en va rebre una d'igual després de guanyar el campionat d'Espanya absolut de l'any 1956. El meu pare era un dels jugadors d'aquell equip de llegenda entre els ambients esportius de Sabadell, que va disputar la final contra un altre conjunt de la ciutat, el seu etern rival, l'OAR Gràcia. El partit es va jugar a Bilbao i el van guanyar només per un gol de diferència, després que el porter de l'Arrahona parés un penal al darrer minut i llencés un contraatac letal que va culminar un dels seus companys. El pare m'ha explicat la història mil vegades i, encara que ell sempre s'atribueix un paper molt secundari en l'epopeia (afirma que gairebé no va jugar en aquella final), a mi, un basquetbolista tan entusiasta com mediocre, sempre m'ha omplert d'orgull la seva gesta esportiva. Si fos avui, reflexiono amargament, el pare guanyaria un bon sou jugant en algun equip de la lliga ASOBAL. Però a ell li van tocar els anys 50, i les úniques recompenses que va obtenir pel seu joc van ser unes copes tronades, un trencament d'escafoides que el va fer plegar prematurament... i un grapat de records inoblidables.

Records inoblidables! La ironia d'aquella frase feta m'ofen amb una intensitat inesperada. Deixo el trofeu on l'he trobat i dedico la meva atenció a les rengleres de llibres que s'alineen als prestatges inferiors. No trigo massa a trobar el que estic buscant: Un llibre alt i prim, amb el llom de color verd i amb una figura de Mickey Mouse. Forma part d'una col·lecció de quatre. Els altres tenen els lloms blau, groc i vermell, amb les figures de l'anec Donald, el Goofy i el Pluto, respectivament.

Però el que jo busco és el verd. Ho recordo perfectament.

De totes maneres, l'obro i el fullejo per assegurar-me'n i evitar haver de tornar a pujar. No trigo massa a trobar el conte que estic buscant. Es titula Tío Gilito, rey de la limonada i explica la història de com aquest personatge de Disney, tan ric com garrepa, aconsegueix afegir uns quants dòlars més al seu dipòsit ple de monedes de plata convertint un tranquil estany en un immens refresc de llimona, d'on tots els altres personatges de la colla -ja sabeu, Donald, Daisy, els tres nebodets...- poden beure directament, fent servir només unes palletes de plàstic de colors... i pagant!

Aquella col·lecció de quatre llibres me la van regalar els pares quan era molt petit. Hi havia moltes històries diferents, però jo, amb aquella tossuderia de la que sols som capaços fins que complim els vuit anys, només volia que me'n llegissin tres: El hombrecito de pan de gengibre, La merienda de Mickey i Tío Gilito, rey de la limonada. I dels tres, el darrer era el meu predilecte. Cada nit, el pare em llegia un conte abans d'anar a dormir i aviat vam desenvolupar un joc privat. Jo li demanava sempre una d'aquelles tres històries i ell es queixava i s'oferia a llegir-ne una altra. Qualsevol altra, suplicava. Però jo somicava i deia que no. Que volia la del Tío Gilito. O la del Mickey. O la del hombrecito, depenent del que em vingués de gust. Ell es resistia una mica i al final, fingia rendir-se i, amb falsa desgana, començava a llegir el conte que jo li demanava. I així un dia, i un altre, i un altre... Fins que tant ell com jo ens vam aprendre les tres de memòria.

Ara, de memòria, només me'n queda a mi.

Tanco el llibre amb un cop sec i dono una darrera ullada a aquell magatzem de records tangibles. M'acomiado en silenci del Fort inexpugnable; de l'Scalextric malaguanyat, de les meves primeres sabatilles bones de bàsquet, unes Addidas Forum que vaig comprar a Andorra després de mesos d'estalviar com una formigueta i que mai he tingut cor per llençar; dels llibres llegits i gairebé oblidats; dels trofeus als que ni la pols ni l'ostracisme (mai he entès perquè el pare els va pujar al traster en comptes de tenir-los a casa) podran arrabassar la glòria implícita. La llum s'apaga automàticament quan es tanca la porta i jo emprenc el camí cap el 2º 2ª, el pis que van comprar els pares quan jo tenia onze anys, fent un esforç econòmic del que a casa es va parlar durant molt de temps. El dia de la mudança, mentre carretejava caixes amunt i avall, el meu pare va assegurar, solemne, que d'allà només en marxaria amb les cames per endavant. Fa gairebé 30 anys que va pronunciar aquestes paraules, amb el front perlat de suor per l'esforç i un somriure de satisfacció pel progrés que el canvi de casa significava per la família.

Un no sap mai quan estarà fent de profeta.

Obro la porta i, com sempre, el Bitxu em ve a rebre amb la seva coreografia de saltirons, festes i corredisses. El Bitxu és un schnauzer mini, blanc i afectuós, que li vaig comprar al pare a penes una setmana després de la mort de la mare. Un càncer d'intestins se la va endur en dos anys justos, consumint-la de la mateixa manera que un foc devora els arbres en un incendi forestal. El pare és un home que mai s'havia preocupat per construir-se un món propi. La seva vida érem la mare i jo, de manera que la mort d'ella el va deixar en la més devastadora de les soledats. La idea de comprar el Bitxu no va ser meva. M'ho va suggerir l'Helena, una cosina de la mare. Mai m'han donat un consell millor. Des del primer dia, el quisso, amb la seva constant demanda d'atenció i les seves inesgotables ganes de jugar, es va fer un lloc al cor del pare, convertint-se en la mascota perfecta. De passada, a mi, que pateixo una més que emprenyadora al·lèrgia al pel de gos, també em va robar el cor. Ara, quan parlo del Bitxu, ho faig referint-me al meu germà petit. El predilecte del pare. El que m'omple el nas de mocs i els ulls de llàgrimes. El que em fotrà l'herència.

El pare seu al costat de la finestra, en una butaca de pell que van comprar poc abans que a la mare la panxa li comencés a fer un mal sospitós. Així, assegut còmodament i banyat per la càlida llum del capvespre, sembla la persona més normal del món. Un home de setanta anys, prim i amb força cabell, que fa goig per l'edat que té. Un observador anònim no dubtaria a dir que és un home de sort, penso. Em faig la promesa íntima de no refiar-me mai dels observadors anònims. No tenen ni puta idea de com són, de veritat, les coses.

Quan entro, gira el cap en la meva direcció i els seus ulls grisos em miren amb curiositat. Després, més per costum que per una altra cosa, em somriu.

-Hola, pater! - li dic jo, fingint bon humor.
-Hola...
-Mira que he trobat regirant pel traster - continuo- Te'n recordes de Tío Gilito, rey de la limonada?

La pregunta és estúpida i, a canvi, rebo la mirada d'incomprensió que em mereixo. Preguntar-li a un malalt sever d'Alzheimer si es recorda d'alguna cosa és tan absurd com demanar-li a un venedor de la ONCE si ha vist passar a tal o qual pel davant de la seva caseta. Acabes descobrint, però, que desfer-te de determinats usos del llenguatge resulta virtualment impossible. Al final, adopto la solució que porto anys fent servir quan em trobo en una situació incòmoda amb el pare: faig veure que no ha passat res i segueixo com si tal cosa.

-Aquest conte me'l llegies gairebé cada nit quan era
petit. A mi m'encantava i tu el vas acabar avorrint.
-Ah, sí, sí - diu ell fent servir la seva pròpia solució per aquesta mena de casos: simular que es recorda de tot i esbossar un gran somriure de complicitat.

Per un instant, la il·lusió de normalitat resulta irresistible. Només som un pare i un fill sans i normals, evocant un moment tendre de la nostra vida. De nou estúpidament, m'hi deixo arrossegar.

-Sí. Te'n recordes? Em llegies aquest, La merienda de Mickey y El hombrecito de pan de gengibre. M'encantaven aquests contes! I tu, en canvi...

Llavors, el miratge es trenca en mil bocins, com un mirall que ha rebut l'impacte d'un martell.

-Escolta... em permets una pregunta.
-Es clar, digues.
-Tu... Tu qui ets?

No és la primera vegada que em fa aquella pregunta, però el mal que em provoca és idèntic al que vaig sentir llavors.

-Sóc el Jordi, pater. El teu fill...
-Tu ets el Jordi? Ah! - s'atura uns instants, com si intentés obrir-se pas en la boira impenetrable que ha caigut per sempre en el seu cervell - Em pensava que eres un dispeser de la fonda!

El meu avi patern havia tingut una fonda a la plaça de l'àngel de Sabadell, on gairebé sempre hi havia dues o tres persones a dispesa. Quan jo vaig néixer, l'edifici ja havia estat enderrocat i ells s'havien traslladat a la botiga de queviures que sí vaig arribar a conèixer. Però d'aquell negoci anterior es conservaven unes quantes fotografies de tons sèpia i una pila d'històries que jo vaig sentir una vegada i una altra de petit. Darrerament, per aquelles ironies de la malaltia, el meu pare tornava sovint a la fonda. Fins i tot, al Bitxu havia començat a dir-li Flai, el nom del gosset que havia tingut de nen i que va atropellar un camió despistat al pati d'aquella mítica posada.

-Jo sé que tinc un fill que es diu Jordi -continua el pare amb un somriure amable- Però no em pensava que fossis tu. Em pensava que estaves aquí a dispesa. Si ja t'ho dic jo que aquest cap no em funciona! - diu, donant-se uns copets a la closca amb el puny tancat i esbossant un somriure que qualsevol faria servir per parlar d'una xacra sense importància i no d'un mal que li prendrà fins el darrer dels records, el més íntim de la seva identitat, abans d'acabar matant-lo quan, virtualment, no es recordi de com respirar.
-No, pater. El Jordi sóc jo... - aconsegueixo contestar-li, empassant saliva.
-Escolta, no deus pas haver vist la meva mare? Em sembla que aviat ens avisarà al Flai i a mi per anar a sopar.
-Que tens gana? - dic, mirant de reconduir la conversa cap una direcció menys dolorosa per mi.
-Una mica.
-Vols que et faci una pizza per sopar?
-Sí... sí... el que vulguis.
-Doncs te la preparo.

Vaig a la cuina i poso el forn a escalfar, com he fet tantes vegades en els darrers anys. Les meves habilitats culinàries farien ruboritzar-se al marmitó més inepte, i una forma ràpida de sortir del pas amb els sopars és tirar d'una pizza preparada. Mentre em bellugo mecànicament per la cuina, sento com l'estrip que tinc a dins es va fent cada vegada més gran. Quan va morir la mare, vaig decidir fer el que pogués per que el pare visqués la vida que havia viscut sempre, fins que em fos possible. El límit que em vaig traçar va ser que em reconegués. Que sabés qui era jo.

El primer any, les coses van anar més o menys bé. El segon, la seva situació va començar a deteriorar-se ràpidament. En només sis mesos va perdre moltíssimes capacitats i, quan va complir els 70, ja només era una pàl·lida ombra de l'home que havia estat. Ara, a començaments del tercer any, el moment que vaig fixar-me semblava haver arribat.

És curiós. Les coses dolentes, per molt que les esperis i hagis tingut temps per preparar-t'hi, mai deixen de fer-te miques. L'únic avantatge és que no t'agafen per sorpresa.

El ding-dong metàl·lic de la campaneta del forn m'indica que la pizza ja està. La trec, la poso en un plat i ho deixo tot damunt la taula de la cuina. Després hi afegeixo got, coberts, tovalló i la gerra de l'aigua. És una operació que he repetit mil vegades abans. Però, aquesta vegada hi afegeixo un pas més: de la butxaca dels pantalons trec un sobret amb uns pols blanquinosos i els aboco a la gerra. Després, els barrejo amb una cullera i espero uns instants. L'aigua queda transparent com si res no hagués passat. Li omplo el got fins dalt.

-Pater, a sopar!

L'escena del sopar és idèntica a la d'infinitat d'àpats anteriors. El pare menja en silenci. Jo me'l miro i, de tant en tant, intento començar una conversa, que mai va més enllà de l'intercanvi de dues o tres frases. Mentre, el Bitxu es belluga als nostres peus, intentant cridar la nostra atenció per tots els mitjans amb un únic objectiu: que li donem una mica del nostre menjar. Habitualment, intento evitar que el pare li'n doni. Avui, però, faig una excepció i el gosset sopa pizza enlloc del pinso de cada dia. Així, com a mínim, un dels tres és feliç.

El pare es menja tota la pizza, una crema catalana, un iogurt... i tres gots d'aigua. Més que suficient. Aquest seria el moment que jo escolliria per marxar a la meva pròpia casa, tot recordant-li que l'endemà dinarem plegats. Avui, però, em quedo. L'acompanyo al menjador i l'ajudo a seure a la butaca de pell. Ja li costa una mica caminar.

-Saps que, pater? Avui et llegiré jo, val? El del Tío Gilito et va bé?

No entén què li dic, però, com sempre, em somriu i em diu que sí. Que li va molt bé. El meu pare ha estat sempre el millor dels homes i fins i tot ara, quan ja navega irremissiblement perdut en l'oceà de la memòria i tot se li barreja en un poti-poti indesxifrable, segueix mantenint intacte la bondat que ha fet d'ell una persona estimada per tots els que l'han tractat. Jo mai seré ni la meitat de bo que ell, penso amb amargura. Més culte, potser. Més ric, gairebé segur. Però bo...

En el que si l'igualo és en l'amor que em té. Potser a la meva manera, d'acord. Però l'estimo tant com ell em va ensenyar que s'ha d'estimar als que ens importen. Potser no prou com per quedar-me al seu costat quan la malaltia ja s'hagi ensenyorit totalment del seu cervell. O per seguir buscant bocinets d'aquell home magnífic entre les despulles de la seva ment. O per anar més enllà de la seva mirada, eternament perduda, i saber gaudir amb la simplicitat del seu somriure, encara que aquest sigui més mecànic que una altra cosa.

O, qui sap? Potser l'estimo massa com per permetre que aquella puta malaltia de merda el segueixi destruint poc a poc. Massa com per quedar-me assegut veient com cada dia perd una mica més d'ell mateix, fins arribar al no res. Massa com per acceptar que, a vegades, la vida ens gasta aquesta mena de bromes pesades i agafar-m'ho amb resignació. Massa, simplement, com per deixar que la natura faci el seu curs intolerable, limitant-me a posar tirites d'afecte aquí i allà i comportant-me com un fill model amb algú que només em veu ja com un agradable desconegut.

Suposo que la pregunta no tindrà mai una resposta clara. Però fa setmanes que vaig decidir que hauria de viure amb aquest dubte.

Obro el llibre i començo a llegir-li el conte, posant veutes i fent les inflexions en els punts on ell em va ensenyar que s'havien de fer. El Bitxu se li estira als peus i, mentre llegeixo, desvio la vista de tant en tant per veure com els ulls del pare es van tancant lentament. Com la seva respiració s'alenteix. Com se li relaxen tots els músculs. Llegeixo poc a poc, mentre la foscor del capvespre va escampant-se lentament per l'habitació. Apoderant-se primer dels racons i, després, ja més de pressa, de la resta, dificultant-me la lectura. Quan acabo el conte, la negror és, gairebé, total. Eterna, penso. I em quedo allà, exhaust, incapaç de fer una altra cosa que no sigui escoltar la rítmica respiració del Bitxu i deixar que les llàgrimes em corrin, lliurement, per les galtes.

Bona nit, pater. Que dormis bé.