Tío Gilito, rey de la limonada

Un relat de: pivotatomic

Encara que fa segles que no pujo al traster del pis dels meus pares, recordo perfectament quines són les claus que obren cada pany. Mai m'havia parat a reflexionar en el miracle que suposa poder emmagatzemar al cap, tota una vida, aquest minúscul bocinet d'informació: la pintada de taronja és per la primera porta i la més llarga, per la segona. Els trasterets, cada vivenda en té un, són a la última planta de l'edifici, al final de dos trams curts d'escales, en una sala guardada només per una frèvola porteta de fullola, que el més raquític dels lladres podria fer anar a terra només amb la força d'un esternut. El que cap pispa s'hagi molestat fins ara a esternudar-hi al davant es deu, suposo, a que no cal ser massa llest per adonar-se que l'esforç no paga la pena.

Faig girar la clau més grossa del manoll al pany del nostre traster i, igual que quan era petit i pujava a buscar alguna joguina inusual, la bombeta que fa segles va instal·lar el meu pare damunt del marc de la porta s'encén automàticament, il·luminant la minúscula habitació rectangular. Entro poc a poc, com si m'estigués endinsant en un túnel del temps. Les coses estan, exactament, on les recordava. La major part d'elles dipositades en una prestatgeria metàl·lica, llarga i barroera, que ocupa tota la paret del davant. A cada prestatge s'amunteguen un número absurd d'andròmines, amb vint anys de pols acumulada al damunt. D'un primer cop d'ull reconec el meu vell Fort fet de fusta, on una valerosa companyia de casaques blaves de plàstic va resistir mil furiosos atacs dels indis; l'Scalextric que gairebé no vaig fer servir mai perquè em feia mandra muntar les pistes i el Defensa Antiaérea, un joc a piles que un nen d'avui en dia ni es dignaria mirar però amb el que el pare i jo vàrem jugar tossudament cada migdia durant mesos, fins que la seva dèbil maquinària va dir prou. Veient aquella capsa que em vaig negar a llençar, malgrat que el joc que conté fos inservible, no puc evitar que un somriure trist se'm dibuixi als llavis.

La prestatgeria de conglomerat, plena de llibres, és just al costat de la porta. També la va fer el pare, utilitzant unes planxes que havien sobrat a la fàbrica on ell treballava de contable. El prestatge superior el comparteixen les maquetes de plàstic de dos vaixells anglesos de la II Guerra Mundial, que vaig muntar jo mateix en la meva època de maquetista, i alguns trofeus deslluïts que el pare va guanyar en els seus anys com a jugador d'handbol. N'agafo un que sempre m'ha fet gràcia: la figura d'un noi que alça una copa amb la ma dreta, mirant-la com si es tractés d'un tresor. De petit, aquest trofeu era el meu predilecte, encara que, irònicament, per ell no tenia massa valor. El realment important, em va ensenyar, és el que hi ha al costat: una copa petita i platejada, a la que li falta una nansa, que reposa sobre un pedestal negre. Cada jugador del C.H. Arrahona en va rebre una d'igual després de guanyar el campionat d'Espanya absolut de l'any 1956. El meu pare era un dels jugadors d'aquell equip de llegenda entre els ambients esportius de Sabadell, que va disputar la final contra un altre conjunt de la ciutat, el seu etern rival, l'OAR Gràcia. El partit es va jugar a Bilbao i el van guanyar només per un gol de diferència, després que el porter de l'Arrahona parés un penal al darrer minut i llencés un contraatac letal que va culminar un dels seus companys. El pare m'ha explicat la història mil vegades i, encara que ell sempre s'atribueix un paper molt secundari en l'epopeia (afirma que gairebé no va jugar en aquella final), a mi, un basquetbolista tan entusiasta com mediocre, sempre m'ha omplert d'orgull la seva gesta esportiva. Si fos avui, reflexiono amargament, el pare guanyaria un bon sou jugant en algun equip de la lliga ASOBAL. Però a ell li van tocar els anys 50, i les úniques recompenses que va obtenir pel seu joc van ser unes copes tronades, un trencament d'escafoides que el va fer plegar prematurament... i un grapat de records inoblidables.

Records inoblidables! La ironia d'aquella frase feta m'ofen amb una intensitat inesperada. Deixo el trofeu on l'he trobat i dedico la meva atenció a les rengleres de llibres que s'alineen als prestatges inferiors. No trigo massa a trobar el que estic buscant: Un llibre alt i prim, amb el llom de color verd i amb una figura de Mickey Mouse. Forma part d'una col·lecció de quatre. Els altres tenen els lloms blau, groc i vermell, amb les figures de l'anec Donald, el Goofy i el Pluto, respectivament.

Però el que jo busco és el verd. Ho recordo perfectament.

De totes maneres, l'obro i el fullejo per assegurar-me'n i evitar haver de tornar a pujar. No trigo massa a trobar el conte que estic buscant. Es titula Tío Gilito, rey de la limonada i explica la història de com aquest personatge de Disney, tan ric com garrepa, aconsegueix afegir uns quants dòlars més al seu dipòsit ple de monedes de plata convertint un tranquil estany en un immens refresc de llimona, d'on tots els altres personatges de la colla -ja sabeu, Donald, Daisy, els tres nebodets...- poden beure directament, fent servir només unes palletes de plàstic de colors... i pagant!

Aquella col·lecció de quatre llibres me la van regalar els pares quan era molt petit. Hi havia moltes històries diferents, però jo, amb aquella tossuderia de la que sols som capaços fins que complim els vuit anys, només volia que me'n llegissin tres: El hombrecito de pan de gengibre, La merienda de Mickey i Tío Gilito, rey de la limonada. I dels tres, el darrer era el meu predilecte. Cada nit, el pare em llegia un conte abans d'anar a dormir i aviat vam desenvolupar un joc privat. Jo li demanava sempre una d'aquelles tres històries i ell es queixava i s'oferia a llegir-ne una altra. Qualsevol altra, suplicava. Però jo somicava i deia que no. Que volia la del Tío Gilito. O la del Mickey. O la del hombrecito, depenent del que em vingués de gust. Ell es resistia una mica i al final, fingia rendir-se i, amb falsa desgana, començava a llegir el conte que jo li demanava. I així un dia, i un altre, i un altre... Fins que tant ell com jo ens vam aprendre les tres de memòria.

Ara, de memòria, només me'n queda a mi.

Tanco el llibre amb un cop sec i dono una darrera ullada a aquell magatzem de records tangibles. M'acomiado en silenci del Fort inexpugnable; de l'Scalextric malaguanyat, de les meves primeres sabatilles bones de bàsquet, unes Addidas Forum que vaig comprar a Andorra després de mesos d'estalviar com una formigueta i que mai he tingut cor per llençar; dels llibres llegits i gairebé oblidats; dels trofeus als que ni la pols ni l'ostracisme (mai he entès perquè el pare els va pujar al traster en comptes de tenir-los a casa) podran arrabassar la glòria implícita. La llum s'apaga automàticament quan es tanca la porta i jo emprenc el camí cap el 2º 2ª, el pis que van comprar els pares quan jo tenia onze anys, fent un esforç econòmic del que a casa es va parlar durant molt de temps. El dia de la mudança, mentre carretejava caixes amunt i avall, el meu pare va assegurar, solemne, que d'allà només en marxaria amb les cames per endavant. Fa gairebé 30 anys que va pronunciar aquestes paraules, amb el front perlat de suor per l'esforç i un somriure de satisfacció pel progrés que el canvi de casa significava per la família.

Un no sap mai quan estarà fent de profeta.

Obro la porta i, com sempre, el Bitxu em ve a rebre amb la seva coreografia de saltirons, festes i corredisses. El Bitxu és un schnauzer mini, blanc i afectuós, que li vaig comprar al pare a penes una setmana després de la mort de la mare. Un càncer d'intestins se la va endur en dos anys justos, consumint-la de la mateixa manera que un foc devora els arbres en un incendi forestal. El pare és un home que mai s'havia preocupat per construir-se un món propi. La seva vida érem la mare i jo, de manera que la mort d'ella el va deixar en la més devastadora de les soledats. La idea de comprar el Bitxu no va ser meva. M'ho va suggerir l'Helena, una cosina de la mare. Mai m'han donat un consell millor. Des del primer dia, el quisso, amb la seva constant demanda d'atenció i les seves inesgotables ganes de jugar, es va fer un lloc al cor del pare, convertint-se en la mascota perfecta. De passada, a mi, que pateixo una més que emprenyadora al·lèrgia al pel de gos, també em va robar el cor. Ara, quan parlo del Bitxu, ho faig referint-me al meu germà petit. El predilecte del pare. El que m'omple el nas de mocs i els ulls de llàgrimes. El que em fotrà l'herència.

El pare seu al costat de la finestra, en una butaca de pell que van comprar poc abans que a la mare la panxa li comencés a fer un mal sospitós. Així, assegut còmodament i banyat per la càlida llum del capvespre, sembla la persona més normal del món. Un home de setanta anys, prim i amb força cabell, que fa goig per l'edat que té. Un observador anònim no dubtaria a dir que és un home de sort, penso. Em faig la promesa íntima de no refiar-me mai dels observadors anònims. No tenen ni puta idea de com són, de veritat, les coses.

Quan entro, gira el cap en la meva direcció i els seus ulls grisos em miren amb curiositat. Després, més per costum que per una altra cosa, em somriu.

-Hola, pater! - li dic jo, fingint bon humor.
-Hola...
-Mira que he trobat regirant pel traster - continuo- Te'n recordes de Tío Gilito, rey de la limonada?

La pregunta és estúpida i, a canvi, rebo la mirada d'incomprensió que em mereixo. Preguntar-li a un malalt sever d'Alzheimer si es recorda d'alguna cosa és tan absurd com demanar-li a un venedor de la ONCE si ha vist passar a tal o qual pel davant de la seva caseta. Acabes descobrint, però, que desfer-te de determinats usos del llenguatge resulta virtualment impossible. Al final, adopto la solució que porto anys fent servir quan em trobo en una situació incòmoda amb el pare: faig veure que no ha passat res i segueixo com si tal cosa.

-Aquest conte me'l llegies gairebé cada nit quan era
petit. A mi m'encantava i tu el vas acabar avorrint.
-Ah, sí, sí - diu ell fent servir la seva pròpia solució per aquesta mena de casos: simular que es recorda de tot i esbossar un gran somriure de complicitat.

Per un instant, la il·lusió de normalitat resulta irresistible. Només som un pare i un fill sans i normals, evocant un moment tendre de la nostra vida. De nou estúpidament, m'hi deixo arrossegar.

-Sí. Te'n recordes? Em llegies aquest, La merienda de Mickey y El hombrecito de pan de gengibre. M'encantaven aquests contes! I tu, en canvi...

Llavors, el miratge es trenca en mil bocins, com un mirall que ha rebut l'impacte d'un martell.

-Escolta... em permets una pregunta.
-Es clar, digues.
-Tu... Tu qui ets?

No és la primera vegada que em fa aquella pregunta, però el mal que em provoca és idèntic al que vaig sentir llavors.

-Sóc el Jordi, pater. El teu fill...
-Tu ets el Jordi? Ah! - s'atura uns instants, com si intentés obrir-se pas en la boira impenetrable que ha caigut per sempre en el seu cervell - Em pensava que eres un dispeser de la fonda!

El meu avi patern havia tingut una fonda a la plaça de l'àngel de Sabadell, on gairebé sempre hi havia dues o tres persones a dispesa. Quan jo vaig néixer, l'edifici ja havia estat enderrocat i ells s'havien traslladat a la botiga de queviures que sí vaig arribar a conèixer. Però d'aquell negoci anterior es conservaven unes quantes fotografies de tons sèpia i una pila d'històries que jo vaig sentir una vegada i una altra de petit. Darrerament, per aquelles ironies de la malaltia, el meu pare tornava sovint a la fonda. Fins i tot, al Bitxu havia començat a dir-li Flai, el nom del gosset que havia tingut de nen i que va atropellar un camió despistat al pati d'aquella mítica posada.

-Jo sé que tinc un fill que es diu Jordi -continua el pare amb un somriure amable- Però no em pensava que fossis tu. Em pensava que estaves aquí a dispesa. Si ja t'ho dic jo que aquest cap no em funciona! - diu, donant-se uns copets a la closca amb el puny tancat i esbossant un somriure que qualsevol faria servir per parlar d'una xacra sense importància i no d'un mal que li prendrà fins el darrer dels records, el més íntim de la seva identitat, abans d'acabar matant-lo quan, virtualment, no es recordi de com respirar.
-No, pater. El Jordi sóc jo... - aconsegueixo contestar-li, empassant saliva.
-Escolta, no deus pas haver vist la meva mare? Em sembla que aviat ens avisarà al Flai i a mi per anar a sopar.
-Que tens gana? - dic, mirant de reconduir la conversa cap una direcció menys dolorosa per mi.
-Una mica.
-Vols que et faci una pizza per sopar?
-Sí... sí... el que vulguis.
-Doncs te la preparo.

Vaig a la cuina i poso el forn a escalfar, com he fet tantes vegades en els darrers anys. Les meves habilitats culinàries farien ruboritzar-se al marmitó més inepte, i una forma ràpida de sortir del pas amb els sopars és tirar d'una pizza preparada. Mentre em bellugo mecànicament per la cuina, sento com l'estrip que tinc a dins es va fent cada vegada més gran. Quan va morir la mare, vaig decidir fer el que pogués per que el pare visqués la vida que havia viscut sempre, fins que em fos possible. El límit que em vaig traçar va ser que em reconegués. Que sabés qui era jo.

El primer any, les coses van anar més o menys bé. El segon, la seva situació va començar a deteriorar-se ràpidament. En només sis mesos va perdre moltíssimes capacitats i, quan va complir els 70, ja només era una pàl·lida ombra de l'home que havia estat. Ara, a començaments del tercer any, el moment que vaig fixar-me semblava haver arribat.

És curiós. Les coses dolentes, per molt que les esperis i hagis tingut temps per preparar-t'hi, mai deixen de fer-te miques. L'únic avantatge és que no t'agafen per sorpresa.

El ding-dong metàl·lic de la campaneta del forn m'indica que la pizza ja està. La trec, la poso en un plat i ho deixo tot damunt la taula de la cuina. Després hi afegeixo got, coberts, tovalló i la gerra de l'aigua. És una operació que he repetit mil vegades abans. Però, aquesta vegada hi afegeixo un pas més: de la butxaca dels pantalons trec un sobret amb uns pols blanquinosos i els aboco a la gerra. Després, els barrejo amb una cullera i espero uns instants. L'aigua queda transparent com si res no hagués passat. Li omplo el got fins dalt.

-Pater, a sopar!

L'escena del sopar és idèntica a la d'infinitat d'àpats anteriors. El pare menja en silenci. Jo me'l miro i, de tant en tant, intento començar una conversa, que mai va més enllà de l'intercanvi de dues o tres frases. Mentre, el Bitxu es belluga als nostres peus, intentant cridar la nostra atenció per tots els mitjans amb un únic objectiu: que li donem una mica del nostre menjar. Habitualment, intento evitar que el pare li'n doni. Avui, però, faig una excepció i el gosset sopa pizza enlloc del pinso de cada dia. Així, com a mínim, un dels tres és feliç.

El pare es menja tota la pizza, una crema catalana, un iogurt... i tres gots d'aigua. Més que suficient. Aquest seria el moment que jo escolliria per marxar a la meva pròpia casa, tot recordant-li que l'endemà dinarem plegats. Avui, però, em quedo. L'acompanyo al menjador i l'ajudo a seure a la butaca de pell. Ja li costa una mica caminar.

-Saps que, pater? Avui et llegiré jo, val? El del Tío Gilito et va bé?

No entén què li dic, però, com sempre, em somriu i em diu que sí. Que li va molt bé. El meu pare ha estat sempre el millor dels homes i fins i tot ara, quan ja navega irremissiblement perdut en l'oceà de la memòria i tot se li barreja en un poti-poti indesxifrable, segueix mantenint intacte la bondat que ha fet d'ell una persona estimada per tots els que l'han tractat. Jo mai seré ni la meitat de bo que ell, penso amb amargura. Més culte, potser. Més ric, gairebé segur. Però bo...

En el que si l'igualo és en l'amor que em té. Potser a la meva manera, d'acord. Però l'estimo tant com ell em va ensenyar que s'ha d'estimar als que ens importen. Potser no prou com per quedar-me al seu costat quan la malaltia ja s'hagi ensenyorit totalment del seu cervell. O per seguir buscant bocinets d'aquell home magnífic entre les despulles de la seva ment. O per anar més enllà de la seva mirada, eternament perduda, i saber gaudir amb la simplicitat del seu somriure, encara que aquest sigui més mecànic que una altra cosa.

O, qui sap? Potser l'estimo massa com per permetre que aquella puta malaltia de merda el segueixi destruint poc a poc. Massa com per quedar-me assegut veient com cada dia perd una mica més d'ell mateix, fins arribar al no res. Massa com per acceptar que, a vegades, la vida ens gasta aquesta mena de bromes pesades i agafar-m'ho amb resignació. Massa, simplement, com per deixar que la natura faci el seu curs intolerable, limitant-me a posar tirites d'afecte aquí i allà i comportant-me com un fill model amb algú que només em veu ja com un agradable desconegut.

Suposo que la pregunta no tindrà mai una resposta clara. Però fa setmanes que vaig decidir que hauria de viure amb aquest dubte.

Obro el llibre i començo a llegir-li el conte, posant veutes i fent les inflexions en els punts on ell em va ensenyar que s'havien de fer. El Bitxu se li estira als peus i, mentre llegeixo, desvio la vista de tant en tant per veure com els ulls del pare es van tancant lentament. Com la seva respiració s'alenteix. Com se li relaxen tots els músculs. Llegeixo poc a poc, mentre la foscor del capvespre va escampant-se lentament per l'habitació. Apoderant-se primer dels racons i, després, ja més de pressa, de la resta, dificultant-me la lectura. Quan acabo el conte, la negror és, gairebé, total. Eterna, penso. I em quedo allà, exhaust, incapaç de fer una altra cosa que no sigui escoltar la rítmica respiració del Bitxu i deixar que les llàgrimes em corrin, lliurement, per les galtes.

Bona nit, pater. Que dormis bé.

Comentaris

  • Poca cosa queda per dir[Ofensiu]
    copernic | 15-11-2006 | Valoració: 10

    Vaig llegir-lo en el llibre. És un relat que commou i a part d'estar molt ben escrit, aquest fet esdevé secundari per què l'emoció passa per davant de tot. Gairebé es podria dir que el paper està moll de llàgrimes. Aquest relat és la demostració que la literatura abans que res és entranyes. Es pot seduir al lector de moltes maneres i ja ho has fet en altres ocasions. Aquesta vegada però la cosa és més íntima i té un efecte terapèutic regenerador. Deixa-m'ho dir sense embuts: M'agradaria escriure com tu, amb el meu estil, però amb la teva qualitat. Realment, t'envejo però espero algun dia quan sigui gran i faci dos metres quinze fotre una esmaixada que faci aixecar al públic dels seients.
    L'astrònom commocionat.

  • hola![Ofensiu]
    Àfrika Winslet | 15-11-2006

    Ostres, vaig llegir aquest relat al llibre RC 2.0 i recordo que em va agradar molt. Ara, però, prefereixo llegir-me un altre... vaig a veure si encerto, i si no em recomanes algun ;)

    Petons!

  • m' ha encantat[Ofensiu]
    Baiba Liepa | 24-04-2006 | Valoració: 10

    No se si recordaràs una història de l' inclit tio Gilito : "andes lo que andes no andes por los Andes"
    M' agradaria tenir un fill que m' ajudès com el de la teva historia
    cordialment,
    Baiba Liepa

  • normalment[Ofensiu]
    Eva_Moreno | 31-03-2006 | Valoració: 10

    normalment no parles de sentiments, i aquest relat es nota que està fet amb el cor a la mà.

    L'he llegit en el llibre de relatsencatalà versió 2.0
    faig aquest comentari només per dir-te que m'ha agradat molt.

  • Excel.lent, meravellós![Ofensiu]
    Unicorn Gris | 10-02-2006 | Valoració: 10

    Et poso un 10 com et mereixeries un 11.

    L'he trobat genial, ben currat. Evoques molt, molt bé la sensació de melancolia que vols fer veure en el pare i fill imaginaris del relat.

    I el títol "Tío Gilito, rey de la limonada" dóna curiositat i ganes de llegir.

    Tinc una proposta: haver dividit el conte en dues parts podria haver estat bé, així hauries pogut fer-lo llegir en dues parts més curtes, i, apart, crear el suspens del "Continuarà".

    No és que el teu conte sigui massa llarg, però una mica potser sí.

    Moltes felicitats de nou!

  • El rei de la pista...[Ofensiu]
    angie | 04-01-2006 | Valoració: 8

    fent cistella des de mig camp ets tu... però directe al cor.
    No havia tingut oportunitat de llegir-te gaire, només alguns reptes i algun relat , però per Cap d'Any vaig llistar aquest relat i Vudú per a no oblidar de comentar-te i m'he quedat sense paraules.. Va ser el relat amb el que ahir vaig anar a dormir i t'haig de dir que m'has fet somiar amb els meus pares, que sempre són amb mi, si més no en el pensament...

    (de la qualitat només puc dir-te el que et poso, un 10)

    un petó

    angie

  • ambre | 10-11-2005 | Valoració: 10

    Em vaig imprimir el teu relat fa un temps. L'he llegit avui al tren, que fort... Anava bastant ple, saps... un parell de vegades m'ha estat a punt de caure la llagrimeta... anava mirant al voltant, com si busqués algú per dir-li: t'has llegit això, és brutal... i així poder plorar tranquil. Exagero... No ho sé, si hagués estat a casa... però ara ja està, no ho sabre mai si hagués plorat o no... el què si sé, és que l'he gaudit molt.
    Moltes gràcies.

  • Entendridor[Ofensiu]

    Realment, poca cosa puc afegir als comentaris que ja t'han fet altres relataires. M'has entendrit, de debò, et continuaré llegint.
    Gràcies pel comentaris als meus "pètals". Una abraçada.

  • Pivotatomic[Ofensiu]
    Cursiva | 09-10-2005 | Valoració: 10

    Hola, sóc nova, i encuriosida pels relats destacats he arribat fins aquest.
    Jo de petita tenia molts contes del Pato Donald, i el títol m'ha transportat a la infància.
    El teu relat és molt emotiu. Et felicito.
    Aquest ha estat el primer relat que llegeixo. Intueixo que el nivell que flota per aquesta web és força bo. Espero fer-me un lloc.

  • ostres tu!! snif, snif...[Ofensiu]
    titina | 08-10-2005

    conec una persona MOLT propera a mi que està passant per el mateix i realment he llegit aquest relat amb unes llagrimotes fins el terre, és el primer relat teu que llegeixo pq me l'han recomanat i, realment és precciós!!

  • Carall,...[Ofensiu]
    rnbonet | 07-10-2005 | Valoració: 10

    ..."tiu"!; "cullons", "tiu"! Ara sí que has fet la cistella del segle. Tu, tot sol, has guanyat el partit! I aquesta narració l'he llegida impresa, eh? Era massa densa per la pantalla...
    Res per afegir al dit per altres. Només que el "mestre" té cada vegada més enveja del "deixeble"...
    PS. - 1) Un dia d'aquestos em llegiré els "minicontes". 2)La meua historieta dels 22 capitolets era un intent de "tècnica" i ha sigut "falta"...

  • Brutal[Ofensiu]
    marc (joan petit) | 06-10-2005

    Pivot:

    Costa trobar les paraules. Si amb hiroxima t'havies superat, amb aquest has anat més enllà. A més, toques una de les meves debilitats: l'amor entre pare i fill. Des de que va néixer el meu primer crio que m'ha aparegut aquesta vena emocional.
    Sincerament, està molt ben narrat. No sé si és una vomitada (o potser part). Ho desconec. Si és així, n'hi ha que vomitem bilis, i n'hi ha que vomiteu excel·lències.

    Potser hi ha alguna paraula que desentona, que surt fora del registre seguit del relat, però l'entenc com un "merda" fort d'aquells de desesperació. Però en general, un relat, com sempre, molt ben escrit i amb molta càrrega emocional.

    Marc.

  • no puc afegir res ...[Ofensiu]
    Conxa Forteza | 02-10-2005

    avui horabaixa al pati de l'Ateneu he llegit el teu relat, ja et vaig dir que no volia llegir-lo de qualsevol manera. No puc afegir res a tot lo que t'han dit ni puc millorar-lo. És molt diferent de tot lo que havia llegit teu, és un caire que no et coneixia i no he quedat gens decebuda ...

    Una aferrada

    Conxa

  • xato! t'has superat[Ofensiu]
    Isidre | 01-10-2005 | Valoració: 10

    Fa estona que estic voltant pels relats que la editora destaca, i aquest està molt ben destacat.
    Et seguiré llegint

  • Preciós!![Ofensiu]
    Gemma34 | 01-10-2005 | Valoració: 10

    Caram Jordi, aquest relat és preciós. M'ha atrapat des de la primera línia, i sense cap mena d'interrupció l'he acabat de llegir amb llàgrimes a les galtes. Tinc un amic que m'estimo molt que està passant pel mateix. Ell no és tan bon cuiner com tu, i de tant en tant preparo una mica més de sopa amb pasta i formatge perquè li pugui donar per sopar un plat casolà.
    Aquest relat l'has escrit amb el cor. Segurament, el vas fer en un sol dia, sense poder parar. Són d'aquells escrits que la mà va tota sola perquè ja sap el que ha de fer. Hi has posat molts sentiments, molt de tu.
    Crec que aquest relat no l'hauries de deixar adormit en la web, treu-lo a la llum. Hi ha molta gent que està passant per una situació semblant. I el teu escrit, tot i que potser no aporta cap solució al problema del Alzheimer, si en canvi, pot fer que als qui no estem passant per això, ens sensibilitzem una miqueta aquest òrgan que li diem cor, i ens faci veure l'enorme sort que tenim i no apreciem.
    Jordi, has descobert una faceta teva, escriure amb el cap ho fem tots, tu has anat més enllà.

    Gemma34

  • és curiós...[Ofensiu]
    neret | 01-10-2005

    al començament del relat m'has fet agafar el diccionari. M'atreia aquest aroma nostàlgic de les joguines velles, però hi havia mots com manoll que em sonaven estranys (i que com frèvola estaven molt ben trobats. Més tard, això si, conglomerat l'hauries de canviar per aglomerat). Però ha arribat un moment de la història en que ja no tinc ni idea de si hiha faltes o no. Juraria que no, però si hi fossin, com que m'ha atrapat completament el relat no les hauria vistes.

    A mi també m'has emocionat, però primer ja m'havies fet somriure amb el tio gilito (jo també li dec molt a ell, els sobrinos i los apandadores). Després, m'he posat en la pell del teu narrador. És mèrit de la història, però també de com l'has explicada. Drama, si, però com la vida mateixa, amb pinzellades d'ironia, de tendresa, de ràbia.... Mira, jo te la valoraré amb un símil futbolístic. M'ha semblat que el guardiola havia trenat la història, amb inteligència, que el laudrup conduïa el relat, amb elegància, però sobretot, que s'hi notava l'emprenta del hristo, per la ràbia que aflorava en certs moments i per com et creies la història...

    enhorabona xaval!

    ei i moltes gràcies pel comentari. M'he posat vermell al veure'm a la llista dels preferits, més que res, perquè també són els meus preferits... quin honor!

  • no et pensis[Ofensiu]
    Conxa Forteza | 30-09-2005

    que he deixat pasar el teu relat sense fer-li cas, però ara l'acab d'imprimir i el guardava per llegir-lo aquest cap de setmana, no és un relat per llegir de qualsevol manera a l'oficina sinistra, per lo poc que he vist, se mereix molt més ...

    una besada

    Conxa

  • Camí de ser Pitch Maravich!!!![Ofensiu]
    Alícia Gataxica | 30-09-2005 | Valoració: 10

    Aquest si, ara t'hi veig dins del relat, aquest si que té la força que hom veu en tu. Evoques imatges, un ambient, un moment un sentiment, una iconografia d'una època, ens fas veure aquesta persona magnífica que s'emmiralla en records oblidats, oblidats per ell, guardats en unes golfes plenes de pols, però vius en el record de les persones que l'estimaven, que l'estimen, es difícil saber quan aquella persona viva, culta, activa, deixa de ser ella mateixa, deixa de ser ni tant sols un record, li manca fins i tot allò que ell més preuava, és difícil de dir si encara està viu o no. Per mi quan moren els records, mort la persona, per això jo també guardo el record d'aquell fort de fusta que construïa amb el meu pare, o aquell moment que ell em va dedicar a mi.

    Però el teu relat lluny de ser una evocació personal amb la qual jo em puc viure reflectida per haver passat quelcom similar, es un relat molt ben estructurat amb la mesura justa de dolor, de dramatisme, i fins i tot d'un pèl d'ironia, trista i com burlant-se d'un mateix i de les patacades que et pot donar la vida.

    Un cop em vas dir que volies sortir de la mena de relats que feies sempre, amb una mica de sexe, molta ironia, i un pèl de crítica social. Els teus relats històrics ja anaven cap aquí, però penso que ara ho has aconseguit de veritat, es com allò dels actors "encasillats" que han de demostrar que son capaços de fer un Shakespeare per que la gent digui: ara si... doncs aquest ha estat el teu primer Shakespeare, i no serà l'últim, n'estic segura.

    I jo si que sóc de llàgrima fàcil al contrari del Biel, i m'has arribat al cor, però pel que veig no es una qüestió personal, has arribat al cor de tot hom, i amb un relat tant difícil com aquest es molt difícil.

    A mi també ara de memòria només me'n queda a mi! Res noi! Per aquí em diuen que no hi ha cap… doncs això, aquesta si ha estat una bona esmaxada!

  • Mmm, ...[Ofensiu]
    OhCapità | 30-09-2005 | Valoració: 10

    És el quart o cinquè cop que el llegeixo, i no em surten massa paraules. Des del primer moment em va tocar la fibra. Sobretot perquè les imatges que estem vivint a casa i les del relat se'm barrejaven, donant-me glopades d'emoció. Crec que vaig ser el primer en llegir-lo, però em va ser del tot impossible escriure res. Amic pivot, si em permets l'expressió, si en Hiroshima em vas impactar amb aquest m'has col·lapsat d'emocions. A mi sí que se'm van caure més d'una llàgrima, mmm, algú dirà perquè sóc sensible, i altres perquè sóc una espècie rara però jo t'asseguro que la lectura d'aquest relat no ha estat una simple lectura, ha estat un reguitzell de vivències properes. Comences el relat ja situant-nos en la memòria. Potser perquè hem compartit el Pato Donald i la resta de personatges de la factoria Disney, l'Scalextrix, etc. em va fer llegir-lo, o potser perquè sóc admirador teu, ...no ho sé. Després comences a desencadenar els fets, mmm, i llavors m'ha semblat GENIAL, Records i Memòria perduda, ... I llavors, un desembolupament emotiu, molt emotiu, amb la dosi exacte. Ni massa, ni poc, ... This is perfect! Als vostres peus, pivot, triple d'aquells d'últim segon i des de l'altre canasta.

    Un admirat OhCapità.

  • Hola, pivot![Ofensiu]
    ROSASP | 29-09-2005

    He començat a llegir esperant un altra cosa i el ritme del relat m'ha embolcallat de principi a fi.
    Des de el traster evocant els moments viscuts amb aquelles joguines i llibres, fins trobar aquell que busca el protagonista.
    La baixada a la realitat no és brusca ni dramàtica, amb petits detalls ens prepares per un present on els records han quedat engolits per un forat negre de la memòria.
    La mort de la mare sembla el detonant per fer degenerar la ment del pare cap a la maleïda malaltia.
    El Bitxu és un element juganer, alegre i vigoritzador que sembla minvar, amb la seva innocent i natural actitud, la incoherència de les converses entre pare i fill.
    Les descripcions són acurades, però gens enfarfegoses. Ens fan situar amb imatges constants sense perdre el fil.
    El final és intensament preciós, dins de la realitat crua que és tan difícil d'assumir i de la impotència de no poder recuperar els records perduts en el cap del pare.
    Quan es queda dormit lentament com un nen petit, el Bitxu als seus peus i el protagonista entre la foscor, la tendresa que s'escampa per l'habitació sembla empassar-se les ombres de les coses.

    Crec de tot cor que és un relat magnífic, molt ben treballat. Jo personalment no hi canviaria res de res.
    L'he llegit sense fer ni una pausa, cosa que no sol passar quan el relat és bastant llarg.
    No té canvis bruscs, tot va enllaçant com per art de màgia.
    Estic d'acord amb el Biel Martí, és una de les millors coses que t'he llegit.
    Me'l enduc a preferits!

    Felicitats i una abraçada!

  • Pater família[Ofensiu]
    Biel Martí | 29-09-2005 | Valoració: 10

    Mira piv, ja saps que quasi mai valoro, però aquest cop ho he de fer. No només m'ha agradat el relat per com l'has escrit, que t'has lluit (he trobat dues faltes d'ortografia, això sí), potser millor que cap altre cop, mira que et dic. També m'ha agradat perquè l'estil que hi dones, el ritme amb que el nodreixes i la forma en que vas desenvolupant-lo fa que el visquis, que et possis trist quan t'hi has de posar, que somriguis amb els comentaris sarcàstics que deixa anar el protagonista en un parell d'ocasions. I a més, m'ha agradat perquè, si no m'erro, és el primer relat "melodramàtic" que escrius, i no és un gènere fàcil. Ara podries dir-me: no tio, no és dramàtic! Pues coi, quasi deixo anar la llagrimeta, que vols que et digui (però sóc un paio dur, jo, dels que no ballen i fumen deixant que el fum els entri als ulls). Tornant al que anàvem. Primer el títol t'evoca a una comèdia, a un relat com el del Coyote o una cosa així. Només començar, un no sap a què avenir-se amb el conjunt de records (jo vull l'Scalextric!) i després, quan comences a introduir constantment el pare i deixes caure, com aquell qui res, la mort de la mare, un veu per on anirà el tema. No caus en un canvi fàcil, fent que passi a ser un altre gènere. De debò que mira, estic emocionat i tot, dels millor relats que he llegit a la web, nen.

Valoració mitja: 9.86

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de pivotatomic

pivotatomic

42 Relats

588 Comentaris

126280 Lectures

Valoració de l'autor: 9.42

Biografia:
Xatos, què us puc dir que us pugui interessar de veritat? No massa, suposo. Tinc 41 anys (Quaranta-un? Ja? Collons, ja sabien el que es deien els romans quan es van empescar allò de "Tempus fugit irreparabile"!), sóc de Sabadell, el bàsquet és la meva passió (d'aqui el sobrenom, que em va posar un amic que m'estima com us podeu imaginar) i m'ha agradat llegir des de ben petitet. Escriure va començar a agradar-me bastant més tard i, per ser-vos sincer, he escrit ben poc tenint en compte el molt que m'agrada. Suposo que és perque, un cop acabat, el relat gairebé mai em sembla digne de ser llegit i això fa que em talli bastant a l'hora de fer-ne un altre.
Agrairé molt i molt qualsevol tipus de comentari (especialment els crítics), encara que ja us aviso que estic molt més interessat en els comentaris sobre l'estil que no pas sobre el tema (com veureu, són força intrascendents els meus temes).
I, si us agrada, tampoc no us talleu. Feu-m'ho saber també. Potser així m'animo a escriure una miqueta més i li dono el cop de gràcia a la literatura catalana :-)

Si voleu contactar amb mi per a qualsevol cosa: Knick34@hotmail.com



R en Cadena

"EmmaThessaM em va encadenar i jo he passat la cadena a Carles Malet i Thalassa"

(fes clic a la imatge i descobreix què és "R en Cadena")