The Crown

Molt bonic el poema.

Continua escribint així, val la pena llegir-te!

Una abraçada

Noia Targarina

Un bon poema, Atlantis, bo
perquè tu t'hi impliques, bo perquè està ben expressat, i bo perquè parles d'una realitat que ens envolta a tots.

Gràcies Atlantis, per la teua visita i el teu amable comentari, on m'expliques que "somniar en descàrrega" en el meu relat "El somni". Em dius que en els somnis "Se'ns fa present tot el món". Així és.
Salutacions i una abraçada...

Perla de vellut, trobo que la sèrie està ben feta i t’informa i et fa pensar.
Últimament entro poc. Gràcies per passar

Cuida’t molt

Kefas, segurament hagués pogut fer un poema satíric o crític, ( no sé com m’hagués quedat,) però conforme veia la sèrie pensava que en els personatges de la sèrie i de la vida era impossible mostrar cap sentiment o emoció que anés en contra de la monarquia, perquè allò important era SALVAR-LA. I així vaig escriure el poema, encertat o no.

Per altre banda, estic totalment d’acord amb tal com descrius què és la monarquia, qualsevol monarquia.
Abraçada

Vaja!, així que és una composició a una sèrie titulada "The Crown". Jo en realitat no l'he vista gens. Veig que has compost un sonet amb estrambot, que sembla molt bé i amb bona qualitat. Amb respecte el que li contestes a SrGarcia, que li dius que té "sentiments", he notat que has vist tota la sèrie. M'ha agradat molt com ho has plantejat, Atlantis.
Salutacions.

Se'm fa difícil ajuntar les paraules poesia i monarquia si no és bastir algun sonet burleta.

Ja sabeu com funciona la monarquia, dalt de tot hi ha un senyor, el rei, que ha baixat del cel i té les qualitats de rics i funcionaris i, ja que de senyors que baixin del cel n'hi ha pocs, no es molesten en canviar-lo. Quan es mor, hi posen un fill seu perquè es veu que la qualitat de baixar del cel és hereditària. Aquest sistema té, però, alguna pega. Tota la gent que envolta el rei, rics i funcionaris d'alt nivell, agafen la mania de que ells també han baixat del cel i, naturalment, fan tot el possible perquè els succeeixin els seus fills. Amb el poder que tenen, habitualment ho aconsegueixen. I així anem.

Sí, estic d’acord amb tot el que dius. Últimament he estat mirant la sèrie de The Crown .És una sèrie molt ben feta, on pots veure el transcurs d’una època i els embolics de la Monarquia ,la seva relació amb la política i amb els esdeveniments del món. Però a part de ser una institució antiquada, arcaica i amoral, m’ha tocat el fet de que tot està supeditat a la seva continuïtat, deixant de banda els sentiments i les emocions humanes en tots els personatges. És una metàfora de la realitat? Potser sí però en la vida real, per sort, podem expressar més el què sentim.

També d’acord que em costa escriure poesia sinó hi ha alguna cosa meva en ella. (no tot és cert es clar...però a la meva època potser totes les nenes en algun moment volíem ser princeses... trobar el príncep blau ja me’n vaig adonar bastant d’hora que era una fal·làcia).

Gràcies per comentar. Cuida’t.

Pel títol de la poesia em sembla que et refereixes a la sèrie que es diu així. Només he vist els capítols de l'home que es cola al palau, per tant no puc saber si et refereixes a algun personatge en concret.

A les teves poesies sempre exposes emocions personals que es veuen reflectides a l'exterior, encara que sigui, com en aquest cas una sèrie de la tele.
Realment encara creiem molt en els contes de les princeses, dels prínceps blaus i mandanga per l'estil. Però és cert el que dius: "Salvar la monarquia", per això ells ho fan tot (com a mínim els anglesos, alguns altres són uns brètols sense cap vergonya) i tots tenim alguna monarquia per salvar.
Una poesia molt bonica, on la monarquia es pot veure com una metàfora extensa. Un sonet amb estrambot per una institució que sovint sí que sembla bastant estrambòtica.