Tastet

Surt com un esperitat de la secció d’informàtica dels grans magatzems, amb un sol pensament al cap i buscant desesperadament la manera més ràpida de posar fil a l’agulla. El que ha vist li ha produït palpitacions, suor freda i un mal de cap intens de tant donar-hi voltes, cal que hi posi remei com sigui.
Així que enfila a pas lleuger l’entrada del supermercat, se li apareix la solució per apaivagar el seu insistent neguit en forma de senyoreta palplantada que sosté una safata curulla de pastissets.
- Que li vindria de gust de tastar-ne un? Són fets amb una base de pasta de full, farcits d’ingredients ecològics ben originals i coronats amb bocins de salat o dolç a gust del consumidor. Els trobarà boníssims, i són tan fàcils de preparar que en picarà a qualsevol hora del dia! – somriu mentre n’escull un amb les pinces.
- N’hi ha de més d’una mida? Vull dir, amb alçàries variades? De més alts i de més baixos, vostè ja m’entén... – i la mostra pinçada frena en sec el seu recorregut aeri cap a qui l’ha de tastar, que la noia ha quedat garratibada: normalment la gent li agafa amb els dits l’oferiment i marxa sense reduir el pas, amb prou feines li miren a la cara, omplen el pap com si els peixés algú invisible i prou. D’aquí que s’hagi descentrat momentàniament quan algú sembla demostrar-li interès pel que ven.
- Perdoni, vol dir si, a banda d’un contingut variat, n’hi ha de grandàries diverses? I tant! Les nostres bases ofereixen un ventall de possibilitats vastíssim, de les més minúscules a les...
- Perfecte! Quina és la mida més xica? – la talla de sobte, directe a trobar el que busca costi el que costi ara mateix, sense perdre ni un segon en foteses, que l’angoixa li comença a tenallar la gola.
- Aquests d’aquí l’extrem de la safata són els anomenats “minyons”, es mengen d’una mossegada. Per allò de que al pot petit hi ha la bona confitura, sorprenen perquè permeten jugar amb una ampla varietat de sabors: dolços a base de melmelades,...
- Genial, posi-me’n sis, tres de força torrats i tres de molt poc fets, d’acord? Perquè... es fan a l’acte, oi? – torna a interrompre l’enigmàtic client, inconscient d’estar posant a prova la paciència de la senyoreta.
- Exacte, aquest és un dels avantatges del nostre producte, vostè escull el que li agradaria tastar i, després d’escalfar-ho uns minuts al microones, ja té la base a punt per a farcir-la amb el que li abelleixi – respon d’una tirada, tipa de ser interrompuda.
- Endavant, ja els pot preparar, que ja m’he rumiat la següent tria: quatre de ben prominents i quatre més de mida intermèdia. Aquests farien? – i assenyala l’altra cantonada de la safata just quan la noia acaba d’engegar el microones amb la primera comanda a dins: tres de petits i poc fets.
- Serien els més adients. També els dividim en més cuits i menys? – la senyoreta està acabant els torrons i li segueix el joc a l’excèntric visitant, qui mou el cap afirmativament. – Li embolico per endur-se’ls còmodament? No trigo res... – respon sense esperar resposta, amb ganes de perdre’l de vista.
- De cap manera! Primer voldria que em cobrís la safata amb aquests tovallons de quadres blancs i blaus que ofereix als que tasten els vol-au-vents. Si em permet... – i li pren de la mà, delicadament, la safata que sosté el tastet, vessa el contingut dins del got de plàstic que fa servir la noia per beure durant la seva llarga jornada laboral, i hi estén quatre tovallons quadriculats, amb molt de compte que les línies d’un tovalló a l’altre quedin perfectament alineades.
- Caram, vostè sí que en sap, de fer regals! Aquests detalls són els que diferencien l’home atent del que només vol acomplir un pur tràmit – i, ignorant, es disposa a distribuir les peces encarregades sobre el recobriment quadriculat.
- Aturi’s! Faci’m el favor, que ja els poso jo, que per això sé de què va el tema, escolti! – respon un xic descarat. I, sense fer ús de les pinces que garanteixen certa higiene en quelcom que ha d’anar a parar a l’estómac, situa els diferents elements escampats pels requadres del quatre tovallons estesos sobre la safata, talment com ho faria sobre el planell un mariscal de camp amb els seus efectius abans de la batalla..
- Perdoni, això se li mourà a la primera sotragada. Si em permet, els posaré un a tocar l’altre, que així no ballaran – i s’atansa al bodegó composat pel senyor saberut, sense comptar amb el ruixat que segueix.
- Se n’estarà com d’escaldar-se’n! Què s’ha pensat!? Això és una posició excelsa, digna de les millors ments pensants! Pobra de vostè que me la desfaci! – i protegeix amb el cos el que els braços han encerclat per evitar que ella s’hi acosti.
- Aleshores, com s’ho pensa endur? – la mosca li comença a fer el borinot darrera l’orella, que mai s’havia trobat amb un cas semblant.
L’home ni se l’escolta. S’ha posat la safata amb els pastissets de diferents mides i coccions sobre la falda, els més cuits al fons, els més crus a la vora. Se’l veu abstret del que l’envolta, només mirant fixament aquestes petites obres d’art culinàries: els que hi ha en un racó de la safata, els agrupats al centre, movent els ulls d’una banda a l’altra, com si seguís un partit de tennis, i dibuixant amb el dit trajectòries imaginàries a l’aire, talment com si manés a les peces de moure’s per les columnes o les diagonals de la quadrícula.
- Miri, no voldria ser grollera, però és que jo haig de seguir amb la meva feina de promoció. Ara, si és tan amable de pagar-me l’encàrrec... – i acosta la mà a una banda d’un dels tovallons, assenyalant sense voler un quadradet buit amb l’índex estès.
- Què diu ara! Moure el cavall a h5? Que no sap que un cavall a banda és mig cavall! Si allà no valdrà res! Encara que... – i calla inesperadament, com si hagués caigut hipnotitzat.
La senyoreta també ha quedat muda de cop, que no ha acabat d’entendre el que han copsat les seves oïdes. Però no té temps de reaccionar, que l’home s’alça d’una revolada amb la safata a les mans, exclamant als quatre vents:
- És clar! Amb el cavall a h5 és mat en tres jugades! Als meus braços, senyoreta! Vostè sí que en sap, de jugar als escacs! – i s’hi abraona abraçant-la tan efusivament i ràpida que la noia no té marge d’escapatòria.
La safata, llençada cap enlaire per la joia experimentada pel jugador recompensat, aterra sobre unes lioneses que acaba de pagar la senyora Torregrossa amb la seva gosseta Mimí als braços, tacades i amanides les dues per efecte de la nata pressionada. L'escena que segueix ens mostra el quisso llepant amb delit les ondulacions ensucrades de la permanent de la seva mestressa, del tot insolidari al desmai d'aquesta, sense ni bordar per cridar l'atenció, una veritable pena.
Els tovallons, que no volen ser menys, inicien el vol a la deriva. Les lleis de la física de fenòmens estocàstics els menen davant dels ulls del pastisser, quasi embenant-los-hi i provocant-li un ensurt majúscul. Aquesta situació del tot inesperada fa que el cuiner premi involuntàriament la mànega farcida de xocolata desfeta, que deixa anar erròniament el seu contingut cap al públic assistent a la demostració culinària, el qual rep la ràfega de massa fosa primer amb un estoïcisme coherent amb el factor sorpresa i uns segons després amb la indignació pròpia dels afectats, produint-se un desori que déu n’hi do.
Ens queda per esbrinar el destí dels pastissets farcits de llaminadures, els quals, després d’un moviment vertical uniformement desaccelerat, inicien el descens uniformement accelerat fins interposar-se entre les cares de l’home i la senyoreta. Aquesta, del tot sobrepassada pels esdeveniments, nota que alguna cosa li tapa la visió del seu agressor, fins que un regalim de salsa tàrtara li arriba als llavis i pot identificar la pasta de full que li oprimeix el lacrimal. Incauta, obre la boca per endrapar, a cegues i amb la llengua, el casual trosset de pinya que coronava el pastisset, però el seu òrgan gustatiu ensopega amb el del seu interlocutor, també dedicat a tasques de reconeixement sobre el terreny. I el gust i el tacte obren el miracle, que la dolçor dels ingredients escampats entre ambdós cossos, la proximitat íntima d’aquests darrers i, per què no, la possibilitat immediata d’escapolir-se d’una feina tan feixuga com oferir tastets, fan que la noia s’engresqui en deixar la llengua del seu atacant tan neta com una patena de qualsevol resta de menjar malaguanyat. Encès l’òrgan gustatiu, ara són els llavis els que es posen a treballar de valent, com ho fan simultàniament les mans, els braços i altres parts dels cos que no anomenarem, sumint-se tots a la gran festa dels sentits. Ell i ella acaben per terra davant l’escàndol de la resta de clients dels grans magatzems, incapaços de suportar, de pura enveja, una parella tocada pel foc de la passió, mentre ells, mers espectadors, han de tornar a casa esverats per haver presenciat l’actuació impúdica, emprenyats per haver-los xafat la tarda i, diguem-ho tot, tacats de dalt a baix.
Cursada la corresponent denúncia, a comissaria la senyoreta es va declarar profundament enamorada del seu atacant, que en cap cas havia volgut abusar d’ella, sinó que la intenció era arrabassar-la d’una feina tan poc engrescadora, si bé estava d’acord en què el mètode alliberador era discutible. Ell va al•legar que el problema d’escacs que havia vist a la pantalla de l’ordinador que li havien deixat remenar a la secció d’informàtica l’havia obnubilat de tal manera que no recordava res de petites masses farcides, safates voladores o tovallons encegadors, però que se sentia doblement atret per la seva víctima: havia donat amb la jugada clau per a resoldre la posició de l’escaquer i la trobava dolça com una mala cosa. No cal dir que el cap de policia, entendrit pel mutu amor (i penediment) expressat, va tancar l’expedient després de comprovar personalment que, sens dubte, aquells pastissets eren prou bons com per a resultar els únics culpables de tot l’enrenou.

llpages