Taps de gats

Un relat de: Mena Guiga
Quan es feia de nit nitíssima els gats campestres gosaven entrar a l'habitacle mig abandonat que la gent creia i deia -per no haver-hi de passar- que estava encantat o tres quarts encantat. Allà una colla de gats, encantats de la vida, s'encantaven amb joguines disposades per terra aleatòriament, a la cambra més gran. Però això s'esqueia al capvespre.

Jugaven amb taps de suro d'ampolles del pitofi. Les treia prèviament del cistell deformat on els dipositava, quan més aviat estava sobri. Per un forat del cistell se n'escapaven. El cistell així no podria tenir morenes al cul. I reia, aferrat al mam.

El borratxo mirava amb la vista borrosa els felins com si fossin apareguts en un món oníric. S'entretenia anar glopejant l'alcohol fixant-s'hi. Els gats protagonitzaven com desdibuixats partits genialment mal organitzats, sense solta ni volta, sense cap àrbitre pitaire i emprenyaire i castigaire. Jugaven al 'tapbol'...i esclafia en riallades decorades amb dents tacades i corcades i perfumades de vi d'alta gradació.

Un dia es va inventar una cançoneta amb monosíl·labs, d'una sola línea i que repetia força com un boig:

-Taps pels gats, pels gats taps.

Assajava de no entrabancar-se ni embarbussar-se sota els efectes de la beguda.

-Tasp ples tags, spel tsaps gets.

A vegades s'enfadava; d'altres, reia més sorollosament.

Aviat no va tenir prou diners per al vici. L'aixeta família va deixar de rajar. Va morir la darrera tieta nonagenària i només el banc va sucar del poc que deixava.

Va haver-se d'avesar a viure del que una entitat caritàtiva repartia per als més necessitats. Mai donava les gràcies, no li donaven ni una cerveseta. A més, se sentia ofès i ridícul, ell, un exric, un arruïnat, però un senyor.

Arran de la forçada abstinència li costava d'agafar el son. I ell desitjava el son del cos alterat que l'alliberava i l'aplacava.

Es despertava a mig matí amb cada cèl·lula malhumorosa. Amb 'mono'.

Va voler distreure's aprofitant l'existència dels felins. S'asseia sota una figuera vella que parlava amb els cucs de terra (i que cap naturalista havia encara descobert). Els gats gaudien al prat entre herba alta, mitjana i baixa, a prop d'un rierol que només fluïa si el cel descarregava a cor què vols cor què desitges.S'hi abeuraven. Caçaven papallones, llagostes, sargantanes i ratolins. Prenien el sol com si l'adoressin, integrats i somrient. Quan badallaven la mandra o la satisfacció, també. I quan es llepaven. A l'home aquell fet el va entravessar. Tant, que al vespre va deixar de procurar-los els taps. Els va recollir tots i els va llençar al rierol, on l'aigua anava de bòlit: havia plogut a bots i barrals. Els taps estaven atònits, no se'n sabien avenir del nou destí, esdevinguts sobtades embarcacions que feien curses, també sense normes ni control, a veure qui assolia el mar abans amb un deix d'incertesa, com sabedors dels entrebancs que sempre poden sorgir.

Els gats, sense taps, van parar més les orelles. Alguna cosa succeïa...o succeïria?

Les setmanes següents, la colònia de felins va anar minvant, minvant, minvant.

L'home que s'havia arrapat a detestar-los pel somriure s'havia entrenat en entabanar-los amb mots carinyosos falsos i la llepolia que la tonyina en llauna tenia de categoria. Els feia seguir, els acaronava. Quan el gat jeia amb la felicitat al rostre...li tallava el cap d'un precís i contundent cop de destral esmoladíssima. Llavors li destrossava el somriure, que no fos ni ganyota. D'aquesta manera ell experimentava un somrís d'ulls vermells i mans ensangonades. Enterrava el cadàver en una zona atapeïda de trèvols, florits en aquella època: un groc lluminós on colgava la mort. Els trèvols no li desitjaven cap sort a l'assassí que, quan va haver liquidat el darrer felí, va notar que havia recuperat el dormir que tant anhelava. S'hi va posar. Roncava amplament. Obria molt la bocassa podrida, allà sota la figuera.

L'arbre va escoltar-se els cucs de terra que li deien que usés cada branca, que ajudés els esperits dels gats i que fes diana cada vegada. Un núvol va ploure els taps de suro que havia xuclat de les onades. Els taps van quedar en equilibri a les puntes de les branques del gran vegetal que va anar-los introduint amb encert pel forat del monstre (i li feia pensar en el llop de les set cabretes), que va morir ofegat. El vent gronxava un concert de miols:

"Taps per a tu, per a tu taps"




Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

l´Autor

Foto de perfil de Mena Guiga

Mena Guiga

879 Relats

930 Comentaris

434422 Lectures

Valoració de l'autor: 9.83

Biografia:
Sóc del 66.
I d'octubre.
I m'agraden les dues dades.


La vida.
El sentit de la vida és sentir-la, més que no escoltar-la.
Hi fan molt l'actitud i la voluntat (quin tàndem amb alts i baixos!).
He après que cal tenir-ho ben present (en cada moment present) i que si caic, caic, i si vull m'aixeco. I que a vegades cal ajuda, com també podem (hem) d'ajudar, sers socials com som. I de la patacada sempre alguna cosa en queda. L'ànima, però, no ha de voler aquest pòsit: el trascendeix, ha de fer-ho És molt més. El pòsit de la patacada és perquè el bon cervell se'n faci càrrec i ho integri. (com estic parlant! sóc jo?).

Entenc que som/podem ser/... : ànima-amor, entrega i unicitat, creativitat i complexitat.

'Sense pressa, sense treva', com deia Goethe, deixa-m'ho tenir clar, perquè...senzillament: és la vida.

L'escriure per què i per a què.

I seguir. Sent vulnerable i transparent (hi ha mesures, però el màxim possible), amb l'acceptació de les virtuts i els defectes.

La comprensió que dins aquesta vida n'hi ha unes quantes i que en el procés de canvi, en el fluir (puto verb! ...ara que pitjor és ''pillar') i els trams que comporta -mai indolors- és necessari. Per ser més qui sóc i per oferir la meva esfera, però també saber-la preservar (aquest fragment m'ha quedat un pèl 'miquelmartipòlic!: esfera, preservar) ;)

Mantra: jo agraeixo, jo estimo (aplicat o assajat, l'important és tenir-lo present).



Aquesta etapa que em fa abraçar-me, l'alegria en la tristesa i a l'inrevés. Si li dic 'maduresa' em foto una hòstia, perquè sembla com si la nena petita que duc a dins hagués de morir. I no és així. Me l'estimo.

Les queixes són mentides vestidetes de ganes de fer perdre somriures.

Abans la natura i les persones-persones que la matèria. Abans que el tenir, el ser. O un tenir-ser equilibrat, coherent i conscient. Gens fàcil, que els mots bonics i de compromís han de passar al nivell demostració-acció (hi ha ha graus, és clar).

I el món, tan tocat de tantes tecles...fa mal.

Si no hi ha res més allà dalt, en la serenor còsmica.... Sí que hi és. Abraçar el cel cada nit i escalfar-se amb els estels que brillen sense demanar res. I va a tongades.

Les paraules. El llenguatge. Els sons. Una màgia, quan està ben dut. Jo tinc la dèria d'escurçar noms propis...entre d'altres que qui em llegeixi-coneixi (és indivisible) captarà.

El 2018 he passat a ser VEGANA, la decisió més maca de la meva vida. Saber que no col·laboro gens en la indústria càrnica, làctica, d'ous, de la pell, de l'oci amb animals, de l'experimentació amb ells...fa estar millor. Crec, sincerament, que el veganisme és la llum del món i l'únic sistema redemptor.



****Tinc publicat un llibre de relats (tocant el tema eròtic, l'humorístic...i més): 'Al terrat a l'hora calenta' (Nova Casa Editorial). El meu primer fill gran. Els altres, contes per a infants, coescrits amb A.Mercader i il·lustrats per mi, són un dels rierols del feix que em conforma i va conformant.

butxaca5@gmail.com