Tal com ho veig

Pallafrugell 11 de gener de 1993

No hi ha res pitjor que un dinar de família quan ets el primer petit arribat. Estic mort de calor i de set i per molt que cridi, sembla que no hi ha ningú capaç d'entendre'm. El meu pare, o el que suposa la meva mare que és el meu pare , convençut que estic avorrit, em refrega trenta-tres vegades la barba i el bigoti per la cara i davant de tothom insisteix i afirma que aquest sistema no falla mai que m'agrada amb bogeria i que callaré de seguida. Vermell, deshidratat, congestionat i desesperat veient l'esdevenir que m'espera al costat d'un "gilipolles" tal, he bramat tant fort com he pogut a veure si algú m'acostava l'aigua i el meu espant ha estat enorme en veure els cinquanta kilos de pit de la tia Lola que se m'acostaven envoltats d'un horrorós, pelut i calent jerseiet de llana. Estampat contra una fàbrica d'escalfor, aguantant la desagradable i penetrant pudor de perfum i terroritzat per les estridents notes desafinades del que volia ser una cançó de bressol, però era en realitat l'himne inconfundible dels "otorrinos", he sentit un il·luminat des del fons de la sala que cridava: "Tapeu aquest nen que té l'esquena suada i se'ns refredarà". Acalorat, amb la gola resseca i els ulls irritats he vist amb desesperació que la mare, decidida, s'aixecava per escalfar-me el biberó assegurant que si me'l donava molt calent segur que em calmaria. La cosineta gran (els quaranta ja no els fa) que sempre ha viscut de ser la filla única del fill únic del seu pare i de la filla única de la seva mare i que la setmana passada va començar un curset per correspondència de puericultura diu que el que necessito és que em facin una mica més de cas i, la tortura pren mesures incontrolables quan catorze voluntaris anti-plors s'acosten com un exèrcit i, mentre un em martiritza passejant-me un peluix pel nas, l'altre vol tant si com no que em mengi un joc de claus de colors, un tercer insiteix a fer-me bellugar les mans tot cantant-me les deu pometes, la lloca de la veïna em posa el dit al cul per veure si m'he cagat i l'avi, oblidant-se del reuma i l'artrosi, balla una sevillana, un tango i un "cha-cha-cha". Si hagués après a coordinar una mica més els moviments de les meves mans t'asseguro que no quedaria cap bitxo vivent sense una bona esgarrapada.
La besàvia, santa dona, des del fons de l'habitació no para de cridar: "Doneu-li una mica d'aigua i deixeu-lo tranquil".
La resta de la família, però, només han estat capaços de dir : - Calli, iaia, que ja no hi toca !




Palafrugell 27 de febrer de 1997

Aques matí he esperat pacientment que la mare, que no vol que l'amoïni quan està enfeinada, acabés de posar-me la samarreta per dins els calçotets, de cordar-me els pantalons i l'anorac i de col·locar-me els guants, la gorra i la bufanda per dir-li tendrament i orgullós de la meva paciència: "Mare, tinc caca".
Després de la incomprensible enrabiada volia quedar bé amb la senyoreta que sempre diu que faig la feina a corre-cuita i, esforçant-me moltíssim, he aconseguit ser l'últim d'acabar , però la senyoreta m'ha donat un paper on deia que ara m'havia tornat gandul i que era el més lent de la classe.
Un cop a casa, sempre amb la idea de fer contenta la mare, he fet tot el que faria el pare, però quan m'han vist davant la tele remenant els cigarrets i l'ampolla de whisky m'han tancat a dins l'habitació fins l'hora de tornar a l'escola. Sense entendre res, però intentant que em perdonessin, he agafat una llibreta i he fet un regal per a cadascú amb les coses que sé que els agraden. Al pare li he posat totes les expressions insultants que dedica als seus futbolistes preferits cada vegada que estan a punt de fer un gol i algunes de les frases sense sentit que li he vist escriure en els xats i ho he titulat, com fa ell, "Guarrerías bravas". A la mare, li he fet un dibuix del seu cap de feina dient-li algunes de les paraules amoroses que li diu sovint i que sé que la fan somriure. Quan em deixin sortir, m'arrencaré els pèls de les celles i m'ompliré la cara de pintura com fa la mare els dies importants, agafaré el diari, i, em diguin el que em diguin, diré que sí, amb el cap sense escoltar-los ni un moment. Al cap d'una estona cridaré tant fort com pugui: "Parla fluix que no som sords i para d'emprenyar, collons. I no diguis paraulotes que et fotaré una hòstia". Així veuran que m'he fet gran i que ja sé fer les coses ben fetes tal i com les fan ells.



Palafrugell 7 de novembre de 1999


Avui hem passat la tarda davant del televisor. Una espècie de llop rebia les conseqüències dels explosius, petards, serres mecàniques i altres aparells perillosos que havia preparat per intentar caçar un ocell. Un gat negre volia menjar-se un, teòricament innocent, canari que el deixava baldat de mil violentes maneres i donava bones idees de com enverinar algú amb productes que pots trobar per casa. Els gats esmicolaven les dentadures als gossos amb kilos i kilos de dinamita, els ratolins encenien els bigotis dels gats i els trencaven armaris al mig de la closca i una senyora alta i grossa perseguia amb un fusell i un bat de baseball el seu home que, petit i calb, només era culpable d'haver-se entrebancat amb la catifa i d'haver destrossat amb el cap, en la caiguda, tots els mobles, la teulada i la xemeneia. Després, en una cursa d'automòbils, el protagonista principal era el que feia més trampes i provocava tots els accidents possibles amb l'ajut d'un fidel gos, que es feia un fart de riure cada vegada que el seu amo s'estimbava per un precipici o era atropellat per setze camions i una bicicleta. Ensordits pels crits, trets, cops i bastonades, hem posat un vídeo, on un nen de fusta passava del seu pare i el tancaven en una gàbia, el convertien en ase i acabava cruspit per una balena i un altre, on una bruixa menjava nens i decapitava cavalls i gallines per preparar beuratges. Quan estàvem cansats de sang, explosions i catàstrofes, hem canviat de canal i mentre sonava una música tranquil·la i molt maca, sobre un prat verd, ple de flors, un noi i una noia es feien un petó i, sota un brillant sol de primavera, es descordaven les camises. La mare, esverada, ha entrat corrent al menjador i ha dit: "Canvieu de canal ara mateix que aquesta pel·lícula no és per vosaltres". Jo no he fet mai un petó a una noia, però si ha de ser pitjor que el que hem estat veient fins ara, només espero no haver de tastar-ho en ma
vida.

Palafrugell 27 d'abril de 2000

Tot ha canviat a casa des que ens estem preparant per a la meva Primera Comunió. La mare, que sempre trucava a les maratons de TV3 per aportar el que podia, fa quatre anys que no ho fa per poder comprar vestits més bonics que els que lluiran les veïnes, les companyes de feina i les parentes del farmacèutic. El pare ha deixat d'anar a les reunions del voluntariat i s'ha posat a treballar de cambrer per poder celebrar el dinar en aquell restaurant on va la gent més rica de la comarca. No ens parlem amb l'àvia des que sap que no hem convidat a les filles de la seva cosina segona i el pare es va barallar amb el seu germà, perquè les "estampetes" del meu cosí són una mica més grosses que les nostres. Cada dia em desperto sentint escridassades, perquè encara no tenim hora al fotògraf, perquè encara no hem dibuixat el planell explicant on és l'església o perquè enlloc d'anar a l'asil, cal que anem a emprovar. La mare m'ha explicat amb claredat i contundència a quins parents cal que somrigui i a quins altres he de fer mala cara perquè s'han lluït en el regal i m'ha remarcat que, sobretot, quan ens facin la foto de grup, trepitgi a qui calgui per sortir a primera fila. El meu millor amic no podrà compartir amb mi aquest moment ja que els seus pares no li poden donar el bitllet blau que va dir el mossèn que calia que portéssim, com a mínim, per a col·laborar amb la parròquia. He demanat a tots els meus amics i familiars si el podrien ajudar i tothom m'ha dit que, en aquests moments, amb les despeses de la Comunió els era del tot impossible.
Avui, en sortir de casa, enclenxinat i dins un vestit estrany i encartonat, la mare m'ha renyat, perquè en fer un petó al meu germanet, podia embrutar-me i, quan he arribat a l'Església , veient totes aquelles pintures i escultures adornades amb or i al mossèn amb aquell vestit luxós i aquella bufanda de mudar no m'he sentit capaç d'entendre, ni per un moment, que té a veure tot això que estem fent amb el que ens han dit que diuen que deia Jesús.


Palafrugell 11 d'octubre de 2001


Per intentar que a la mare li passi l'enrabiada que ha agafat pel 1,5 que he tret en aquell examen que m'havia anat tan bé, he estat cinc minuts, llarguíssims, estudiant pel control de demà . Les primeres tres pàgines, que són tan difícils, no crec que la senyoreta tingui tan mala fe de preguntar-les i les tres següents no les pot posar, perquè són un kilo d'avorrides. Així, doncs, m'he mirat els dibuixos de l'última plana que, de fet, ja em sonava una mica. Els noms aquests tan estranys, com crustacis o insectes, no deu passar res si no els saps i total tampoc deu ser tan important si tenen sis o vuit banyes (són tan petites......).Ja m'ho sé! A més, quan tingui la nota del d'avui, la mare estarà encantada. He contestat cinc preguntes de les dotze que ens han posat, perquè aquella tia no ens ha deixat prou temps, però estic convençuda que estaven totes bé. La primera, està bé segur, em preguntaven si recordo què és un determinant i jo he posat que sí, ben gros i en majúscules. Després havíem d'accentuar unes paraules i jo, l'únic que no sabia era on
s'han de posar i on no, però n'he escrit uns quants per allà, ben dibuixats i ben polits. A més ho he fet súper bé perquè sabia que poden haver-n'hi cap aquí i cap allà, l'únic que no estava segura és si també es poden posar sobre les consonants i, per si un cas, n'hi he posat poquets. El de fer contraccions estava "xupat", només s'han de treure les "a" i canviar-les per una cometa i el dictat, com que l'última vegada vaig enganxar paraules, l'he fet tot en majúscules i totes igual de separades i si he fet faltes, seran d'aquelles que són culpa del català que és tan estrany.....Les dues últimes preguntes, sobre un text que no tenia ganes de llegir també eren súper senzilles :
-On passa la història? En un lloc molt bonic
-Què en saps del protagonista? Que és molt simpàtic o simpàtica ("toma ya"... així queda bé si era un noi i també si era una noia).
Per rematar la feina, al final de tot encara m'ha donat temps d'escriure: No tenim més temps, però les sé contestar totes.
Avui no podré fer els deures de mates ni els d'anglès perquè he d'anar a veure l'aparador de la botiga d'esports per triar el regal que em faran quan ens donin les notes.

Palafrugell 7 de maig de 2002

A l'escola ens han explicat una fantàstica llegenda. Pel que he entès, tot va passar, fa molts anys, en un poble increïblement sofert. Allà, cada any, un drac devorava una donzella i això no els va preocupar ni va ser prou important com per explicar-ho fins que va tocar el torn a la filla del rei. No he aconseguit entendre com ho van fer per conèixer d'una manera tan concreta els desitjos del drac ni com se les arreglava aquest per viure tot l'any amb l'únic aliment d'una donzella. El cert és que la resta d'habitants del poble tenien bastant estómac com per deixar una noieta allà lligada sense intentar solucionar el problema d'una altra manera. La nostra princesa va tenir la sort (o potser el sorteig estava una mica arreglat) d' haver de passar el mal moment quan ja no quedava cap més noia viva al poble i va ser just aleshores quan aparegué Sant Jordi , oportunament, segons pensà la princesa i una mica tard, segons totes les noies que en aquells moments servien d'adob als prats pels que es movia la nostra temible i fogosa sargantana. D'aquesta història n'he tret dues conclusions: D'una banda, que fa molts i molts anys, en un país tan màgic on les gotes de sang es convertien en roses , Sant Jordi va córrer per una princesa, però estava tranquil.lament fent la becaina mentre el drac es cruspia totes les altres noies del poble (classes són classes ). D'altra banda, demostra quan forts de caràcter eren la gent d'aquell temps que, passivament, any rera any acceptaven resignats el destí de les seves noies i que no li van trencar la cara a Sant Jordi per haver fet un xic salat.


Palafrugell 29 de setembre de 2004

Quan sigui gran m'agradaria tenir una d'aquestes feines on es pot ajudar un munt de gent. Sempre havia pensat que bomber, metge, ... Avui però, he vist molt clar quin haurà de ser el meu futur. Al matí he anat amb la mare a una desfilada de moda, on he pogut veure gent pagant quantitats immenses de diners per uns vestits que no tapen, no abriguen, no tenen suficient amplada per poder caminar còmodament, són massa llargs per poder pujar escales sense trepitjar-los o massa curts per poder seure sense agafar rampa a les cuixes de tant prémer els genolls. A prop d'allà, en un club esportiu hi havia amics jugant a tennis, fent tot el possible per aconseguir la victòria (trampes incloses) i demanant-se perdó en les comptades ocasions en què aconseguien una bona jugada. Altres, al voltant d'una piscina, intentaven acaparar amb la major part del seu cos els rajos solars i, alhora s'omplien de pomades per no cremar-se. A la tarda, deu homes molt alts, i amb tota la barba, es ventaven cops i es barallaven per aconseguir una cosa tan imprescindible com fer entrar una pilota dins d'una cistella i cinc mil persones escridassaven als uns o als altres i s'agredien entre ells controlats per un bon grup de policies. Quan tornàvem a casa, dos conductors en una cruïlla han discutit durant mitja hora i han acabat a comissaria, perquè tots dos volien aparcar al mateix lloc i no podien esperar, perquè tenien molta pressa. Un cop a casa, sense tenir cap dubte, he dissenyat les meves futures targetes on en negreta i colorins he apuntat: Psiquiatre.