Suplement d'amor

L'excavadora quieta com en coma era a punt per l'endemà escarbotar un món petit gran tot tapiat d'obra vista, totxana ataronjada decorada prou capriciosament per grafitters.
Els edificis del darrere, blocs de pisos dels anys seixanta, intentaven que el dolor que allò provocaria no els comencés a afectar. Així que es concentraven en ells mateixos, que prou feina implicava: en els tendalls descolorits, bruts i esberlats; les finestres corcades i les persianes dislocades; els balcons desfigurats; els testos curulls de mort o mastodònticament plens de vida; la pintura jubilada de la façana, on les regates semblaven un concurs de bretxes...
La colla de nens negres era a escola a aquella hora. Adoraven el reducte dels gats. El previsible els hauria fet mal.
Un camp esquifit, poc més enllà, clapat d'herba arranada de tant ser trepitjada quan hi jugaven, també xuclava la visió de la màquina que faria canvis en el terreny. Camp pobre on hi havia unes porteries que reposaven amb el cervell curull de gols alegres. L'herba anhelava créixer -qui no vol ser més del que és si pertoca?- per més que l'aixafessin. Però el sòl sec i fort, arenós, sumava un 'que no, que no,aguanta't'.
La bruixa, en una hora que desconeixen els rellotges de tot tipus, aturà l'escombra davant aquell solar emmarcat amb les parets primes i baixes decorat amb les pintades amb sprays, minses i no tan minses obretes d'art. La recolzà contra un contenidor que supurava plàstics que feien fàstic, com si patís d'oxiürs al cap i tingués la mala sort de ni poder-se gratar.
La bruixa s'estirà uns quants tirabuixons de la cabellera color cirera madura. Ho féu fins que quasi se'ls arrencà. S'estava dempeus mirant-se el forat-gatera, l'entradeta, que deixava veure la ufana malesa, l'herbam en màxim esplendor, un
somriure gros. Els quatre nesprers florien igualment. N'hi havia un a cada angle, la capçada ultrapassant els murs d'aquell quadrat obert al cel. Quan es carregaven de fruits ni els temps de misèria empentaven a ningú a agafar-los i aprofitar-los. El gatam que habitava l'espai se'ls hauria menjat de bon grat si per qüestió alimentària natural l'haguessin pogut incloure a la seva dieta, ben escassa si no fos pels de la Protectora que dos cops per setmana els procuraven
teca amb desinteressat interès. La vintena de gats crema i tigrats esdevenien, aleshores, gens deixats de la mà de cap déu. Eren una més d'un bon grapat de colònies felines del municipi. I eren estimats. La bruixa ho sabia, tot allò. Ara li tocava col·laborar a ella. Havia d'impedir que aquella àrea sagrada, cau acollidor, no fos arrasada per un desig egoista i malaltís de construcció. Havia de preservar els sers mioladors.

Els poders benèvols es manifestarien. La bruixa ja era fora. L'encanteri surava en l'aire amb energia potent, s'instal·laria irremissiblement al cor del funcionament de l'excavadora o qualsevol altra màquina amb fi destructor. L'ordre, subtil i vehement: "necessito descansar d'això ara" impregnant el nucli de l'eina, que s'ho creuria i no faria res, ho sentiria així. I és que entre engranatges freds i tecnologia
precisa la dona màgica hauria ben enquistat a qualsevol enginy la fòrmula necessària, l'anomenada 'Suplement d'Amor'.