Suïcidi?

El seu món s'havia esfondrat per sempre. L'última llum s'havia apagat en el domàs de grisalla que cobria l'ànim de la suïcida. L'energia estava tan atrotinada que ja ni podia alenar sentiments de menyspreu excepte vers ella mateixa. No era més que una ombra vagarosa i fatigada de caminar sempre al llindar de l'abisme. Millor seria abocar-s'hi que esfilagarsar l'agonia.

S'afirmà decidida a la navalla amb què escapçaria la vida. Just en aquell precís moment el general irrompé en aquell amagatall tan recòndit amb un seguici disposat a afussellar-la, tancar-la en un psiquiàtric o, en el millor dels casos, empresonar-la. Tibat en una actitud vanitosa i dominant, avançà algunes passes.
En una ranura infinitesimal de temps en què l'amor propi vencé l'autoodi, la guerrillera rebel li assestà una navallada a l'entrecruix. Completament envanida com en els temps en què albirava la victòria, anul·là definitivament la masculinitat d'aquell militar. Un dels soldats, un cop restablit de l'escena, atravessà les entranyes amb el fussell amb el qual ella acabaria els seus dies erguida com l'heroïna que sempre havia sigut. Un regalim de sang caigué i embrutà una de les pàgines més colpidores de l'Edat Contemporània.

Però malgrat que el sutge de la mentida taque molts fulls, aquests cronistes oficials desconeixien que la Història és com un organisme viu que davant un dany es repara espontàniament amb el bàlsam del Temps. I serà quan per fi sapiguem la causa vertadera de la veu aflautada del dictador espanyol.