Cercador
Stents.
Un relat de: Joan Colom- Compartir:
En 1985, poc abans de l'estrena de "Robocop" (Paul Verhoeven, 1987), TV3 començava a emetre, doblada al català, la sèrie estatunidenca "La dona biònica" (Kenneth Johnson i altres, 1976-1978), centrada en la vida i miracles d'una tennista que, ferida i mutilada en un accident de paracaigudes, és reconstruïda amb peces electromecàniques que li confereixen poders sobrehumans. Però la distància entre realitat i ciència-ficció s'aprima cada cop més i, des del modest marcapassos als exoesquelets intel·ligents, els usuaris d'aquests ginys podríem considerar-los biònics. I, si acceptéssim estendre la qualificació de biònics als portadors d'ortesis i pròtesis passives, molts de nosaltres, amb additament odontològics o articulars, també ho seríem.
Tota aquesta llarga introducció, només per acabar parafrasejant aquella cursileria de Sant Valentí, confessant-vos que "avui em sento més biònic que ahir però no tant com demà". Tot plegat perquè abans-d'ahir duia quatre stents al cos —en el relat "Tres sorpreses, tres" (13-12-2022) en donava fe—, ahir ja n'eren cinc i d'aquí a tres mesos en seran sis. Però no sé pas si tots els lectors sabran què és un stent, així que, per si us fa mandra consultar la Viquipèdia, n'hauré de fer cinc cèntims: és una malla de titani que s'introdueix a les artèries mitjançant un catèter, contreta i allotjant dintre seu un globus desinflat que es du fins al punt on hi ha una obstrucció deguda a dipòsits de colesterol, s'infla provocant l'expansió de la malla i la dilatació de l'artèria, i es desinfla i retira. El nou capítol arrenca quan la Dra. Catheline Lauwers, cardiòloga —tota una institució, a València—, decidí deixar-me tranquil uns mesos més, malgrat l'extrasístole ventricular detectada en una prova d'esforç, per manca de símptomes: jo no patia dispnea ni dolor toràcic. Però se'm va ocórrer comentar-li que, en la següent visita a l'angiòleg, molt probablement aquest especialista aconsellaria inserir un stent en la caròtida esquerra, similar al que ja duia en la dreta, i en sentir això la Dra. Lauwers reaccionà altrament: llavors, caldria fer abans una coronariografia. No vaig gosar preguntar-li la relació causa-efecte, i aquí em teniu ara amb el quart i nou stent coronari, a l'espera d'un segon stent carotidi. Com en el joc de l'oca, podria dir alguna cosa com "de stent a stent, i tiro contra corrent".
Ja que he començat parlant de cine, no podria deixar de referir-me a "Viatge fantàstic" (Richard Fleischer, 1966), pel·lícula de ciència-ficció on un científic és víctima d'un atemptat i queda en coma amb un coàgul de sang al cervell, inaccessible per mitjans quirúrgics convencionals. Un equip multidisciplinari, a bord d'un petit submarí, és miniaturitzat fins a la mida d'un microbi i injectat al torrent sanguini del científic, amb la missió d'arribar al cervell i destruir el coàgul. Us imagineu el sistema, com alternativa a l'angioplàstia, amb unes senyores de la neteja miniaturitzades i encarregades d'eliminar les plaques de colesterol de les artèries, amb baieta i detergent?
I, ja que he dedicat aquest relat a exhibir impúdicament les meves misèries corporals, acabaré amb una última anècdota i, només faltaria, amb una altra pel·lícula. Fa molt de temps, quan un servidor tenia vint anys, la meva talla era de 172 o 173 cm. Ara seria un tap de bassa, però en aquella època era força normal. Fa uns vuit anys, reduït a espectador impotent de la malaltia terminal de la meva dona, em va semblar que m'estava aprimant i un dia vaig pesar-me en una bàscula de la farmàcia habitual, que a més del pes donava l'alçada, i em vaig quedar de pedra en llegir que amidava 166 cm. Sabia que amb el desgast dels cartílags és normal encongir-se un o dos centímetres, però sis resultava poc creïble... fins que vaig recordar que vint anys enrere m'havien diagnosticat artrosi generalitzada de columna —de fet, durant uns anys vaig patir de ciàtica— i haver practicat senderisme crec que no m'havia ajudat: si considerava un aprimament mitjà de dos mil·límetres a cadascun dels vint-i-quatre discs intervertebrals i hi sumava el desgast de les articulacions coxofemorals i dels genolls, ja sortien els comptes. Amb aquest tema com a punt de partença i el film de sèrie B "L'increïble home minvant" (Jack Arnold, 1957) com a font d'inspiració, fa mesos se m'havia ocorregut escriure un relat en què, més enllà dels 166 cm., seguia encongint-me fins a esdevenir un ésser monstruós, però el problema raïa precisament en aquesta evolució deformant: en termes de transformacions geomètriques, el protagonista de la pel·lícula experimentava un escalat uniforme en les direccions X, Y i Z (Ex = Ey = Ez < 1), mentre que en el meu cas únicament les dimensions Z experimentaven variació (Ex = Ey = 1 i Ez < 1) i tocava parlar d'aixafament més que d'encongiment.
Tota aquesta llarga introducció, només per acabar parafrasejant aquella cursileria de Sant Valentí, confessant-vos que "avui em sento més biònic que ahir però no tant com demà". Tot plegat perquè abans-d'ahir duia quatre stents al cos —en el relat "Tres sorpreses, tres" (13-12-2022) en donava fe—, ahir ja n'eren cinc i d'aquí a tres mesos en seran sis. Però no sé pas si tots els lectors sabran què és un stent, així que, per si us fa mandra consultar la Viquipèdia, n'hauré de fer cinc cèntims: és una malla de titani que s'introdueix a les artèries mitjançant un catèter, contreta i allotjant dintre seu un globus desinflat que es du fins al punt on hi ha una obstrucció deguda a dipòsits de colesterol, s'infla provocant l'expansió de la malla i la dilatació de l'artèria, i es desinfla i retira. El nou capítol arrenca quan la Dra. Catheline Lauwers, cardiòloga —tota una institució, a València—, decidí deixar-me tranquil uns mesos més, malgrat l'extrasístole ventricular detectada en una prova d'esforç, per manca de símptomes: jo no patia dispnea ni dolor toràcic. Però se'm va ocórrer comentar-li que, en la següent visita a l'angiòleg, molt probablement aquest especialista aconsellaria inserir un stent en la caròtida esquerra, similar al que ja duia en la dreta, i en sentir això la Dra. Lauwers reaccionà altrament: llavors, caldria fer abans una coronariografia. No vaig gosar preguntar-li la relació causa-efecte, i aquí em teniu ara amb el quart i nou stent coronari, a l'espera d'un segon stent carotidi. Com en el joc de l'oca, podria dir alguna cosa com "de stent a stent, i tiro contra corrent".
Ja que he començat parlant de cine, no podria deixar de referir-me a "Viatge fantàstic" (Richard Fleischer, 1966), pel·lícula de ciència-ficció on un científic és víctima d'un atemptat i queda en coma amb un coàgul de sang al cervell, inaccessible per mitjans quirúrgics convencionals. Un equip multidisciplinari, a bord d'un petit submarí, és miniaturitzat fins a la mida d'un microbi i injectat al torrent sanguini del científic, amb la missió d'arribar al cervell i destruir el coàgul. Us imagineu el sistema, com alternativa a l'angioplàstia, amb unes senyores de la neteja miniaturitzades i encarregades d'eliminar les plaques de colesterol de les artèries, amb baieta i detergent?
I, ja que he dedicat aquest relat a exhibir impúdicament les meves misèries corporals, acabaré amb una última anècdota i, només faltaria, amb una altra pel·lícula. Fa molt de temps, quan un servidor tenia vint anys, la meva talla era de 172 o 173 cm. Ara seria un tap de bassa, però en aquella època era força normal. Fa uns vuit anys, reduït a espectador impotent de la malaltia terminal de la meva dona, em va semblar que m'estava aprimant i un dia vaig pesar-me en una bàscula de la farmàcia habitual, que a més del pes donava l'alçada, i em vaig quedar de pedra en llegir que amidava 166 cm. Sabia que amb el desgast dels cartílags és normal encongir-se un o dos centímetres, però sis resultava poc creïble... fins que vaig recordar que vint anys enrere m'havien diagnosticat artrosi generalitzada de columna —de fet, durant uns anys vaig patir de ciàtica— i haver practicat senderisme crec que no m'havia ajudat: si considerava un aprimament mitjà de dos mil·límetres a cadascun dels vint-i-quatre discs intervertebrals i hi sumava el desgast de les articulacions coxofemorals i dels genolls, ja sortien els comptes. Amb aquest tema com a punt de partença i el film de sèrie B "L'increïble home minvant" (Jack Arnold, 1957) com a font d'inspiració, fa mesos se m'havia ocorregut escriure un relat en què, més enllà dels 166 cm., seguia encongint-me fins a esdevenir un ésser monstruós, però el problema raïa precisament en aquesta evolució deformant: en termes de transformacions geomètriques, el protagonista de la pel·lícula experimentava un escalat uniforme en les direccions X, Y i Z (Ex = Ey = Ez < 1), mentre que en el meu cas únicament les dimensions Z experimentaven variació (Ex = Ey = 1 i Ez < 1) i tocava parlar d'aixafament més que d'encongiment.
Comentaris
-
Stent by Stent[Ofensiu]Janes XVII | 11-03-2025
Emmirallat pel teu món de cel·luloide que té un bon lloc a la meva calaixera, i desitjant que el sisè intrús et permeti seguir escrivint, em quedo amb la imatge de la dona de la neteja, que ben segur en trauria un bon sou.
-
Coses dels anys[Ofensiu]SrGarcia | 10-03-2025
Jo tinc centenars de coses a les dents i un ferro a l'húmer (em sembla que és un altre metall).
Parlar d'aquestes coses fa una mica de mania, però ja es veu que t'ho prens amb humor i això sempre es bo.
No havia sentit parlar mai d'això d'un stent ni de la majoria dels termes mèdics que fas servir, però un arriba a una edat que tot això ho aprèn sisplau per força.
De les pel·lícules que parles, l'única que recordo és la del viatge amb submarí miniatura. Em va impressionar, però deu ser de l'any de la picor, jo era petit quan la vaig veure.
Per acabar, l'anècdota de l'encongiment, amb tota mena de detalls mèdics i, com no podia ser d'altra manera, amb explicació geomètrica.
Un relat que podria ser trist el fas de bon passar amb el teu humor i la teva afició al cine i a les matemàtiques.
l´Autor
Últims relats de l'autor
- Records.
- Àngela Maria!
- Stents.
- Vint nanoocurrències sobre INVISIBLE.
- Galetes de canyella.
- El comte Cràpula.
- Vint nanoocurrències sobre EPITAFI.
- Passat, present, futur.
- Ai, la memòria!
- Vint nanoocurrències sobre LA VANITAT.
- Morts no-morts.
- Sexe amb nombres triangulars.
- Experiència propera a la mort (EPM).
- Casualitat o causalitat?
- Vint nanoocurrències sobre EL DILUVI.