Sortiré al carrer...

Un plaer haver-te trobat! Ho he fet llegint el teu últim relat, però et comento en aquest que m'ha captivat!

Una abraçada!

molt brutal i directe.
Absolutament èpic, heroic, això que ara no s'estila i a mi em sedueix enormement.
Un plaer veritable, s'ha de llegir dos o tres cops i mastegant els mots per copsar-ne tots els matisos o almenys intentar-ho.

Chapeau, m'he quedat astorada!
quina bellesa empresonada en paper.

De fet, en un principi no volia comentar-te cap escrit perquè no tinc gaire temps, però t'he de dir que l'optimisme amb el que omples el poema seguint el ritme d'una cosa tant banal com les passes d'algú simplifica el repte de ser feliç.

Ara bé, era més aviat per contestar la teva crítica sobre el meu relat Vull una cosa..., no sé si te'n recordaràs.
Llegint el que has escrit se m'anava dibuixant un somriure la veritat, ja que l'escrit no és autobiogràfic ni de bon tros, i el personatge està inventat (inspirat en alguns aspectes sobre una persona que vaig conéixer fa temps), però la totalitat del text és purament fictici, i és justament això el que m'ha agradat, que et produís l'efecte que has tingut i sobre el que has criticat com és natural el suposat punt negatiu d'autobiografia.
En el que estic plenament d'acord amb tu, per això, és sobre la total falta de mèrit que suposa escriure sobre una experiència trista i filtar-hi el pessismisme, de fet és la tasca més fàcil que pot enfocar un escrit, però les ganes hi eren.

Realment t'agraeixo el teu comentari, m'ha reconfortat que algú critiqués justament aquell escrit, ho esperava desde feia temps.

Una abraçada

surt al carrer de matinada , amb aquesta energia i aquest poder .
Endavant!

Sembla que les passes de ningú no tinguin importància per la societat robòtica on caminem.
Felicitats per l'alegria i per poder descriu-re-la.