Son de tu

Ostres, no sé com se m'havia escapat aquesta poesia! ÉS magnífica! Imatges precioses, boletaires, em recordes les lletres de Antònia Font o Roger Mas o Quimi Portet o Albert Pla. I és que la nit, la son, els malsons són molt presents encara que els volguem adormir. Tot el que hi ha amagat dins un somni és ben viu, imaginari o no. Total, un bell poema, Sergi, que m'ha agradat molt llegir i retrobar-te. Una forta abraçada.

Aleix

La lluna sempre hi és, dormim o no, però quan no podem aclucar els ulls i la mirem, sembla que estigui especialment pendent de nosaltres, com si només lluís per als nostres ulls, fins que al cap d’una estona ens adonem de la seva fredor i que tant li fa si dormim, plorem o riem...
M’ha agradat molt “porcellana crua”.

ja veig que es tracta de la lluna. Doncs respire tranquil·la mentre desitge que aquesta nit o la pròxima pugues veure el seu somriure i si ja el veus clar, millor que millor.

I ara sí que, sense res més a dir, m'acomiade esperant que no t'enfades i pugues riure en pau aquesta petita broma.

... Que potser no és la lluna.

Tot depèn del nostre estat d'ànim en el moment d'escriure. Jo diria que el seu gust no és una runa i que gaudeix, sí, però només quan ens veu gaudir... El que realment compta és la nostra mirada, perquè també és al mirar que li posem cara a la lluna, sentint-la des del nostre mirar. Breu, però bell, el teu poema.

Pel que fa al meu relat, no sé què puc dir. En realitat no hi ha res que entendre, excepte el que la pedra va explicant, si no recorde malament. Ocorre que hi ha poca acció. Si no visualitzes res, pot ser mea culpa, però tampoc no necessàriament.

Sí, és cert que en molts dels meus personatges hi ha algooo de mi, com no podria ser d'una altra manera. Els teus relats i poemes també són un poc o un molt tu, no creus? Moltes gràcies per opinar.