Cercador
sols naixents al seu rostre
Un relat de: quetzcoatl- Compartir:
Un matí em vaig perdre en el seu rostre.
Caminava entre els seus cabells rebels fins la clariana del seu front. Allà vivia la meva mirada jugant a lliurar-se al tobogan d'entre les seves celles, que dibuixaven dos arcs frondosos de misteri.
Ai, dessota! Aquells dos enormes bassals de llum...! Dos pous perfectes, cristal.lins i negres com l'atzabeja. Aquells ulls eren el mirall d'una nit oberta i eternament estrellada.
Unes passes enllà, dues orelles rodones i plenes de replecs suaus, sensuals com la pell íntima de les persones. Tot i l'aparent inmensitat, sabia del cert que aquells turons exquisits serien just de la mida de la meva boca.
El seu nas, ample i pronunciat, d'indi: una afirmació del seny al bell mig de l'univers del seu rostre.
I què més excitant que la conjuntura d'aquells llavis? Aquella corbatura cap endins del seu ser, de pell de seda per fora i roent i humida per dins.
*
Una escalfor i un frec ample a tota la meva pell em va despertar d'un estrany somni. Tanmateix, a l'obrir els ulls, vaig veure aquell mateix univers del seu rostre.
Però el que em va eriçar la pell i gronxar el cor amb tendresa va ser la llum... La llum d'aquell matí que va fer aparèixer, a l'horitzó de la seva cara, sols naixents que li encenien la pell. Sembraven de claror els solcs de les arrugues, de les expressions concorregudes.
De sobte vaig desitjar ser d'una vegada i per totes un astre, orbitar al seu voltant amb la gravetat d'unes lleis oblidades. Volia beure de la seva llum i després besar-li la pell; crear eclipsis i cobrir-lo de petons eteris, com nebuloses.
Vaig voler aturar el temps i recordar per sempre així el seu paisatge. Serè, quiet, tendre.
Encara dormia quan el diafragma va parpallejar, la bobina del rodet va girar per mi -en un espiral estelar; endins d'un forat negre-, va fer córrer la pel.lícula i el va deixar imprès en l'eternitat del cel.luloide.
Un 'clec' subtil, un preludi al seu despertar: mandrós, somrient, i la llum dels sols naixents per sempre sobre el seu rostre.
Comentaris
-
sols naixents[Ofensiu]donablanca | 05-09-2005
bé, ja t'ho han dit tot sobre aquests poema.
Tens una sensibilitat tan fina i subtil que és una delicia llegir qualsevol dels teus escrits. -
Una dimensió gairebé còsmica...[Ofensiu]Maragda | 03-09-2005 | Valoració: 10
Has convertit la idolatria en un paisatge, te n'adones Quetzcoatl?
Sublimes tant aquest rostre que, desfent-se amb una màgia indescriptible, pren dimensions sobrehumanes, gairebé diría que còsmiques.
Mentre passejava amb tu per aquests viaranys facials m'ha semblat respirar una atmosfera fresca, pura, com si em trobés enmig de la natura exhuberant d'ignots indrets per a descobrir. Com si em trobés enmig d'una selva amb temples amagats de cultures destruïdes i perdudes...
Un relat sensacional desgranat amb la teva habitual destresa. Enhorabona!
Una abraçada!
-
Els[Ofensiu]brumari | 03-09-2005 | Valoració: 10
saberuts de torn diuen que s'ha de fugir de les descripcions minucioses dels personatges. Jo els hi demanaria a aquests senyors que llegissin aquesta descripció d'un rostre i que, tot seguit, revisessin els seus postulats. No descriu qui vol, sinó qui pot.
Després, el despertar a prop del rostre somiat, sota aquell prodigi de sols naixents.
Formidable, com sempre.
Petons.
-
quina deliciosa mirada tens![Ofensiu]blaumar | 31-08-2005 | Valoració: 10
Disfruto lleguint-te, en especial perque veus a través de les paraules i en spermets a la resta gaudir de la teva sensualitat.
felicitat -
nassil[Ofensiu]Gica Casamare | 31-08-2005 | Valoració: 10
magnífic.
(veig que també ets nassil, que t'importa el segell nassal en la cara, element que personalitza els rostres).
Per cert, no he pensat en buscar faltes... ;P
Una abraçada. -
DESCRIPCIÓ PORTENTOSA[Ofensiu]Jofre | 30-08-2005 | Valoració: 10
La primera descripció és extraordinària Quetzcoatl: gens forçada.
Excel·lent: sense excessos i traspuant molta sinceritat.
La segona és extreta de la pregonesa de les entranyes més humanes per il·luminar la pell.
Travesses perfectament el primer llindar i t'endinses en un paisatge més eteri amb la mateixa força descriptiva que abans.
Finalment retornes de l'ambient oníric generat amb el teu estil gairebé explícit, eternament provocador.
Salutacions!
Segueix escrivint, Quetzcoatl!
:-)
Valoració mitja: 10
l´Autor
90 Relats
822 Comentaris
161659 Lectures
Valoració de l'autor: 9.76
Biografia:
Diuen que vaig néixer amb presses... a les escales de ca la llevadora. De la meva infància no recordo gairebé res, però devia ser maca.D'adolescent m'agradava la creació i escrivia molt però "vivia" poc. Després d'uns anys d'efervescència em vaig apagar; vaig passar un parell d'anys una mica perduda, passiva i superficialment.
Finalment vaig fer les maletes i me'n vaig anar un temps a centreamèrica. Allà em vaig despertar del tot i vaig viure tan intensament que si m'hi hagués quedat el cor m'hauria estallat. Vaig tenir temps de sentir-me sola, acompanyada, enamorada, desolada; vaig fer projectes, vaig construir coses, vaig destruir-ne algunes i deixar-ne d'altres; vaig conèixer paratges i persones meravelloses; també em vaig començar a conèixer a mi mateixa; vaig obrir les portes del meu esperit, vaig créixer... A través de relatsencatalà vaig escriure i molt, i de moment ha estat la meva època més prolífica relatairement parlant.
Quan vaig tornar de centreamèrica, vaig estudiar infermeria i em va agradar molt —però no em veig treballant en un hospital o ambulatori. Vaig conèixer el meu home i vam començar a plantar i a ser més autosuficients. Des de llavors la sobirania alimentària i la salut humana i mediambiental són dos temes en els que crec i que em motiven molt.
El 2009 vam tenir una nena. És l'experiència més fascinant que he tingut mai i constantment aprenc i desaprenc coses a través d'ella. També és cert que des de llavors tinc molt menys temps per a mi i en conseqüència per escriure, però espero anar-lo recuperant. De moment intento ser tant bona mare com puc i combinar-ho amb l'hort i el dia a dia.
El temps passa volant però me n'adono que amb una bona actitud davant la vida, no cal esmerar-se en buscar la felicitat que tant vaig idealitzar en l'adolescència, després del primer amor. La felicitat és un camí i una manera de fer i viure. Som els únics responsables de les nostres vides i penso que amb intuïció podem acabar familiaritzant-nos amb l'atzar.
Tanmateix penso que també he de dir que no podem eludir la responsabilitat individual i col·lectiva que tenim envers les grans injustícies i profundes desigualtats que passen cada dia al nostre món.
Espero que us agradi algun dels meus relats!
teaspoontrader@gmail.com