Cercador
Sol i Serena
Un relat de: Mena Guiga- Compartir:
Aquell vaixell es va enfonsar perquè l'onada era gegantina i el vaixell també. La gent cridava i xisclava i no semblaven peixos a l'aigua, sinó éssers incapaços de surar en no saber nedar. I els taurons prou que van ensumar sang a quilòmetres lluny. Sang d'algun ferit i amb això ja tot estava donat i beneït.
Els esquals van fer festa grossa. Un pelicà que voltajava pel cel d'aquella zona va bocabadar el bec, esgarrifat amb la visió de la gran taca vermella. Fins i tot va plorar i les llàgrimes li regalaven i queien avall, avall, com si volgués netejar aquella realitat que el va fer allunyar-se amb el cor adolorit.
I no obstat...una persona en va sortir sana i estàlvia, del gran perill. La Dorothy, una nena de sis anys. Va desitjar morir destrossada i l'efecte va ser el contrari: els peixos assassins -o no, coses de la cadena alimentària o del cicle de la vida?- la van respectar. Emetia, la nena, la força còsmica de crear-se l'efecte contrari a un desig ferm. Però ella no ho sabia, és clar. Era el primer cop que li passava, de fer anar el cervell d'aquella manera. I, d'altra banda...com havia pogut demanar allò?
La Dorothy va tenir més sort. Quan s'enfonsava del tot, una balena daurada -espècimen extingit, però reaparegut per a l'ocasió- es va posar sota seu per acollir-la al seu llom i treure-la a la superfície. I allunyar-la de la tragèdia.
El cetaci la va dur fins a l'illa de Sol i Serena.
Els micos de les moreres esponeroses i la gata de la gran figuera l'estaven esperant, a la platja. La nena va obrir els ulls i el cel era d'un blau desconegut. No recordava res. Només tenia ulls i els ulls són per a les formes i els colors.
Va baixar del mamífer transportista. D'un impuls li va fer un petó que demanava ser fet i que venia de l'ànima, més viva que mai. La gran bèstia brillant sota el sol semblava que somrigués i quan marxava es confonia amb la infinitud de puntets que l'astre rei màgicament projecta sobre el mar.
Els animals illencs li van donar la benvinguda. Calia estimar molt aquella nena buida de vida i de records per no patir.
Calia que rigués i molt. Però no sabien com fer-ho...
Aquell home feia massa que anava abillat amb tons d'indiferència. Feia massa. I n'havia fet un gra massa.
Havia fet, fet, fet, fet...fet! Fet què? Què collons havia fet que fos definible com a 'haver fet' des de la satisfacció?
No es respondria: la indiferència estava esdevenint reacció, indignació. Contra ell mateix.
Aquella feina, aquell pis, aquell ciutat de províncies de mala mort, aquell ordre establert, aquell engranatge,...Se sentia un anell en una mà carregada de dits i cada dit amb molt anells presoners. I ell, i li va venir de cop, volia rodolar. Volia fugir.Volia escapar.
Volia recuperar la lluentor.Volia sobreviure a la mort que respira burleta del dia a dia.
Així que, inspiradíssim, un dijous qualsevol a mig matí, el magí profund li va dictar les accions: maleta del vesavi -aquella que va recuperar de les golfes de la masia abans no fos enderrocada-, quatre pertinences (millor tres) i cap diner (cosa que esgarrifaria a molta gent).
I la vida estira i sap què vol, on ha d'anar. Fins i tot què ha de fer.
La barca inflable i a remar.
-A l'illa del Sol, viatge lleuger, com un vol. A l'illa de la Serena, al capvespre canta una sirena.
Va dir aquests mots com una cantarella que qui sap d'on li venia.
Les aigües el van conduir. Tot el dia. Mirant l'horitzó, línia feta sense cap regle. Tancant els ulls, so de fluir continu. Sal i llum. Somriure de llibertat.
Va arribar-hi i les bèsties el van rebre, també, ja ho sabien.
La Dorothy estava sota una morera, adormida. Semblava un anyell indefens. En Bernard va obrir la maleta i es va posar una cosa.
Quan ella es va despertar, el pallasso la mirava i a la nena se li va il•luminar la cara.
- Sol i Serena. Fora la pena. Sol i Serena.
Mentre ell ho deia, gens seriosament, i gesticulant exageradament, va ensopegar i caure de cul. La Dorothy va riure.
La rialla de la nena era com un salt d'aigua.
Tot seguit, en Bernard li va acostar un llibre en blanc i tots dos, per torns, dibuixaven amb llapis de colors molt bonics. Segurament no confegien una història, però gaudien. Els animals picaven de mans i la lluna desitjava que fos hora de sortir per apropar-s'hi.
A Sol i Serena hi pot anar qualsevol supervivent. Vols venir?
Els esquals van fer festa grossa. Un pelicà que voltajava pel cel d'aquella zona va bocabadar el bec, esgarrifat amb la visió de la gran taca vermella. Fins i tot va plorar i les llàgrimes li regalaven i queien avall, avall, com si volgués netejar aquella realitat que el va fer allunyar-se amb el cor adolorit.
I no obstat...una persona en va sortir sana i estàlvia, del gran perill. La Dorothy, una nena de sis anys. Va desitjar morir destrossada i l'efecte va ser el contrari: els peixos assassins -o no, coses de la cadena alimentària o del cicle de la vida?- la van respectar. Emetia, la nena, la força còsmica de crear-se l'efecte contrari a un desig ferm. Però ella no ho sabia, és clar. Era el primer cop que li passava, de fer anar el cervell d'aquella manera. I, d'altra banda...com havia pogut demanar allò?
La Dorothy va tenir més sort. Quan s'enfonsava del tot, una balena daurada -espècimen extingit, però reaparegut per a l'ocasió- es va posar sota seu per acollir-la al seu llom i treure-la a la superfície. I allunyar-la de la tragèdia.
El cetaci la va dur fins a l'illa de Sol i Serena.
Els micos de les moreres esponeroses i la gata de la gran figuera l'estaven esperant, a la platja. La nena va obrir els ulls i el cel era d'un blau desconegut. No recordava res. Només tenia ulls i els ulls són per a les formes i els colors.
Va baixar del mamífer transportista. D'un impuls li va fer un petó que demanava ser fet i que venia de l'ànima, més viva que mai. La gran bèstia brillant sota el sol semblava que somrigués i quan marxava es confonia amb la infinitud de puntets que l'astre rei màgicament projecta sobre el mar.
Els animals illencs li van donar la benvinguda. Calia estimar molt aquella nena buida de vida i de records per no patir.
Calia que rigués i molt. Però no sabien com fer-ho...
Aquell home feia massa que anava abillat amb tons d'indiferència. Feia massa. I n'havia fet un gra massa.
Havia fet, fet, fet, fet...fet! Fet què? Què collons havia fet que fos definible com a 'haver fet' des de la satisfacció?
No es respondria: la indiferència estava esdevenint reacció, indignació. Contra ell mateix.
Aquella feina, aquell pis, aquell ciutat de províncies de mala mort, aquell ordre establert, aquell engranatge,...Se sentia un anell en una mà carregada de dits i cada dit amb molt anells presoners. I ell, i li va venir de cop, volia rodolar. Volia fugir.Volia escapar.
Volia recuperar la lluentor.Volia sobreviure a la mort que respira burleta del dia a dia.
Així que, inspiradíssim, un dijous qualsevol a mig matí, el magí profund li va dictar les accions: maleta del vesavi -aquella que va recuperar de les golfes de la masia abans no fos enderrocada-, quatre pertinences (millor tres) i cap diner (cosa que esgarrifaria a molta gent).
I la vida estira i sap què vol, on ha d'anar. Fins i tot què ha de fer.
La barca inflable i a remar.
-A l'illa del Sol, viatge lleuger, com un vol. A l'illa de la Serena, al capvespre canta una sirena.
Va dir aquests mots com una cantarella que qui sap d'on li venia.
Les aigües el van conduir. Tot el dia. Mirant l'horitzó, línia feta sense cap regle. Tancant els ulls, so de fluir continu. Sal i llum. Somriure de llibertat.
Va arribar-hi i les bèsties el van rebre, també, ja ho sabien.
La Dorothy estava sota una morera, adormida. Semblava un anyell indefens. En Bernard va obrir la maleta i es va posar una cosa.
Quan ella es va despertar, el pallasso la mirava i a la nena se li va il•luminar la cara.
- Sol i Serena. Fora la pena. Sol i Serena.
Mentre ell ho deia, gens seriosament, i gesticulant exageradament, va ensopegar i caure de cul. La Dorothy va riure.
La rialla de la nena era com un salt d'aigua.
Tot seguit, en Bernard li va acostar un llibre en blanc i tots dos, per torns, dibuixaven amb llapis de colors molt bonics. Segurament no confegien una història, però gaudien. Els animals picaven de mans i la lluna desitjava que fos hora de sortir per apropar-s'hi.
A Sol i Serena hi pot anar qualsevol supervivent. Vols venir?
l´Autor
879 Relats
930 Comentaris
439937 Lectures
Valoració de l'autor: 9.83
Biografia:
Sóc del 66.I d'octubre.
I m'agraden les dues dades.
La vida.
El sentit de la vida és sentir-la, més que no escoltar-la.
Hi fan molt l'actitud i la voluntat (quin tàndem amb alts i baixos!).
He après que cal tenir-ho ben present (en cada moment present) i que si caic, caic, i si vull m'aixeco. I que a vegades cal ajuda, com també podem (hem) d'ajudar, sers socials com som. I de la patacada sempre alguna cosa en queda. L'ànima, però, no ha de voler aquest pòsit: el trascendeix, ha de fer-ho És molt més. El pòsit de la patacada és perquè el bon cervell se'n faci càrrec i ho integri. (com estic parlant! sóc jo?).
Entenc que som/podem ser/... : ànima-amor, entrega i unicitat, creativitat i complexitat.
'Sense pressa, sense treva', com deia Goethe, deixa-m'ho tenir clar, perquè...senzillament: és la vida.
L'escriure per què i per a què.
I seguir. Sent vulnerable i transparent (hi ha mesures, però el màxim possible), amb l'acceptació de les virtuts i els defectes.
La comprensió que dins aquesta vida n'hi ha unes quantes i que en el procés de canvi, en el fluir (puto verb! ...ara que pitjor és ''pillar') i els trams que comporta -mai indolors- és necessari. Per ser més qui sóc i per oferir la meva esfera, però també saber-la preservar (aquest fragment m'ha quedat un pèl 'miquelmartipòlic!: esfera, preservar) ;)
Mantra: jo agraeixo, jo estimo (aplicat o assajat, l'important és tenir-lo present).
Aquesta etapa que em fa abraçar-me, l'alegria en la tristesa i a l'inrevés. Si li dic 'maduresa' em foto una hòstia, perquè sembla com si la nena petita que duc a dins hagués de morir. I no és així. Me l'estimo.
Les queixes són mentides vestidetes de ganes de fer perdre somriures.
Abans la natura i les persones-persones que la matèria. Abans que el tenir, el ser. O un tenir-ser equilibrat, coherent i conscient. Gens fàcil, que els mots bonics i de compromís han de passar al nivell demostració-acció (hi ha ha graus, és clar).
I el món, tan tocat de tantes tecles...fa mal.
Si no hi ha res més allà dalt, en la serenor còsmica.... Sí que hi és. Abraçar el cel cada nit i escalfar-se amb els estels que brillen sense demanar res. I va a tongades.
Les paraules. El llenguatge. Els sons. Una màgia, quan està ben dut. Jo tinc la dèria d'escurçar noms propis...entre d'altres que qui em llegeixi-coneixi (és indivisible) captarà.
El 2018 he passat a ser VEGANA, la decisió més maca de la meva vida. Saber que no col·laboro gens en la indústria càrnica, làctica, d'ous, de la pell, de l'oci amb animals, de l'experimentació amb ells...fa estar millor. Crec, sincerament, que el veganisme és la llum del món i l'únic sistema redemptor.
****Tinc publicat un llibre de relats (tocant el tema eròtic, l'humorístic...i més): 'Al terrat a l'hora calenta' (Nova Casa Editorial). El meu primer fill gran. Els altres, contes per a infants, coescrits amb A.Mercader i il·lustrats per mi, són un dels rierols del feix que em conforma i va conformant.
butxaca5@gmail.com