Simple filosofia realista

Es podrien dir moltíssimes coses de la filosofia. Probablement tantes que no acabaríem mai. Però la pregunta és: Realment en traiem partit, de la filosofia? I jo dic: No. No en traiem partit perque som com robots. No sé si us hi heu fixat, però la música, per exemple, que crea l'ésser humà, és completament mecànica i quadrada, sempre dins les línies de la limitació que guarda l'ésser humà. El mateix passa amb la pintura, l'arquitectura,... . Però no només passa en l'art. També en els oficis, la ciència, i, en conjunt, en totes les coses que provenen i són creació de l'ésser humà.
Ara estic escoltant la Velvet Underground, i la veu de Lou Reed és absolutament mecànica. Però no fan falta compassos perque la música sigui mecànica, doncs aquesta prové d'una part del cervell que ja fa que ho sigui. Totes aquestes tonteries d'obrir la ment i deixar-se il.luminar per un déu o per frases subliminals són en va, simplement perque l'existència no ho comprèn.
El fenomenalisme és absurd; cada vegada hi ha menys per descobrir, i es nota en els passos de l'home contemporani. Estem perdent la lluita que vam començar amb l'evolució biològica, que ara s'esta transformant en involució social. Comprem, venem,
naixem, morim, però tot dins un cercle tancat. Quan intentem superar la força de la gravetat mitjançant les màquines, ens autodestruïm; no tenim la capacitat d'autosuperar-nos, hauríem d'acceptar les línies que ens divideixen i el món aniria millor, però no som capaços de fer-ho. Anar a Mart, perquè? Per estudiar la composició, un possible fenòmen biològic,... si, d'acord. Però el que invertim en això fa que el nostre voltant es pudreixi, i nosaltres ens hi tornem vulnerables.
Una persona es pot trobar un dijous aproximadament a les onze del matí repartint cartes i revistes. El cas és que estigui cansada o satisfeta del seu treball, tot queda només en un treball. La gent és avorrida, diguem que "per naturalesa". Tots els sacrificis per fer volar la imaginació no ho canviaran. Perque estem fets per anar només endavant, i, com si la terra fos quadrada, cap al precipici. Això és el que nosaltres, uns éssers pretenciosos que no representen res, anomenem mort. L'últim divendres vaig veure "Pequeños guerreros", una pel.lícula de no sé quin director, però que dins meu i sense pretendre-ho, em va fer reflexionar sobre la ingenuïtat de l'ésser humà. Tractava d'uns ninotets lluïtadors; uns estaven fets per guanyar i els altres per perdre. Al final de la pel.lícula guanyaven els segons, i després se n'anaven en un vaixell també de joguina cap al seu hipotètic món. Quina tonteria.