Simiots

Un relat de: Xavier Valeri Coromí
Quan va néixer el sol no es veia perquè estava en el punt més alt i calia aixecar el cap, les aloses cantaven suspeses al cel, els puputs aixecaven la cresta, els conills es van posar drets i semblava que amb les potes de davant piquessin de mans, els gossos saltaven d'alegria, les gallines cloquejaven felices, l'abellerol estenia l'arc de Sant Martí del seu plomatge; l'esparver romania atemorit en els forats dels arbres, el falcó s'amagava dins els forats de la blanca cinglera, el llop fugia muntanya amunt i la guilla buscava el racó més profund del cau amb la cua entre les cames.

Les dones corrien amb els braços estesos pel carrer Major, empedrat i difícil, d'Oix per donar la bona nova. Al cap de dos dies el batejaren amb el nom de Josep Colljubi Ombravella a l'església de Sant Llorenç. Aquell dia el bronze trillava fort i clar pel cel blau, per les valls profundes i per les crestes del Bestraca i el Ferran.

Al cap d'un dies l'àliga del Mont Major baixà al poble per posar-se a la finestra de can Colljubí i emportar-se el nadó i amb ell alimentar els aligots, però la germana d'en Josep, la Roser en veure l'animal l'agafà per les potes i s'hi va batre com una fera. La noia clava les dents al coll de l'àliga i aquesta li picotejà el cap, però les dents de la Roser obriren un canal de sang que va abatre la bèstia. Van haver de portar la noia al metge de Montagut i després a Olot perquè li curessin les profundes ferides. Al final la Roser sobrevisqué amb cicatrius al rostre i al cap que li marciren la bellesa per sempre.

Tanmateix es convertí en la principal protecció d'en Josep que corria amb dificultat de tres anys pel carrer Nou i la plaça de la Mere.

En Josep es convertí en un noi bru de front alt, ulls brillants i durs, de cabell negre ondulat, els narius oberts en un nas recte d'estàtua antiga, barbeta prominent amb ullet i boca desdenyosa. Era d'una alçada mitjana, tirant a alt, molt prim però de braços gruixuts i solcats de nervis i benes, tenia un coll poderós i unes cames que en esforç quedaven dures com l'acer.

No existia noi més valent ni agosarat a la contrada perquè encara estava furiós contra l'àliga que el va voler prendre i va fer mal a la seva estimada germana. Acorralava les guilles al galliner i les enforcava, perseguia els llops pel Comanegra i el Bassegoda, durant dies i nits. Els degollava, tot sol amb el seu ganivet, després els arrencava el cor i se'l menjava cru. Perseguia les àligues fins als nius, on els trencava els ous; la seva escopeta era la millor del poble i prou que la patien els esparvers, els falcons i els xoriguers que ja se'n perdia la mena.

Tanmateix un nou animal es convertí en el desori de la contrada era el falciot, més gros que un llop, més sanguinari que una fura, i més astut que la guilla. En pocs dies els falciots feren una matança d'ovelles que espantà els homes d'Oix, Santa Barbara, Toralles, Talaixà, i Castellar de la Muntanya.

En Josep era un noi de poques paraules i de gestos ponderats, tota la seva persona tenia un aire imperiós, que es feia obeir. Els seu cervell brillant atreia els homes de la contrada que se sentien segurs al seu costat . Era un home que era com un imant per aquells pagesos que eren ferro de qualitat.

Al costat del cementiri d'Oix a les set de la matinada, d'aquell novembre fred de 1725, els homes de la contrada es reuniren amb els batlles, escollits pels senyors de Barutell i els comtes de Montagut per designar l'escamot que s'enfrontaria amb gran batalla amb els falciots.

Els batlles sabien el que volia el poble per això van escollir en Josep com a cap dels quaranta homes armats. Es van vestir com en temps de guerra, amb barret de banda ampla, cartutxera ventral a la catalana, tres pistoles penjades al pit, punyal, espasa ample, escopeta de Ripoll, i trabuc de Manresa. Els capellans els van beneir , mentre ells es feien el senyal de la Creua al front.

S'emportaren els braus pastors del Pirineu que oloraren els excrements dels falciots. Els quaranta-un valents correren cap al puig del Comanegra perquè en Josep volia dominar les altures. Qualsevol força d'homes en aquell terreny aspre hauria estat exterminada per nombrosa que hagués estat, però ara s'enfrontaven amb animals que semblaven dimonis. Proveïts de galetes de guerra i d'aigua clara romangueren a l'aguait però els falciots no apareixien.

Els ulls d'en Josep avesats a mirar veieren unes formes que s'alçaven sobre dues potes al pla d'en Llovera. Es posa el corn a la boca, del qual en sortí el crit del cabirol en zel. Els homes sorgiren de les pedres i de les bardisses per córrer cap al pla que des d'aquell dia seria conegut com a pla de la Batalla. Els gossos també corrien al combat. A Oix també s'havia escoltat el corn per la qual cosa les dones acudien al pla amb forques i pals. Davant hi anava la Roser que portava el cabell tirat enrera perquè se li veiessin més les cicatrius. En travessar el pont se les ajuntaren les dones d'Hormoier i Santa Barbara, també armades amb forques de punxa enverinada.

En arribar al pla els falziots es varen desplegar en mitja lluna per enfrontar-se a aquells dèbils homes. Eren uns animals pelut, més grossos que els llops, tenien les dents punxegudes per arrencar carn, grans urpes i podien estar molta estona drets sobre les dues cames de darrera. Les àligues, esparvers, llops i guilles havien sortit dels seus amagatalls per contemplar l'espectacle: sabien que si guanyaven els falciots, les valls tornarien a ser de les bèsties sanguinàries.

El rei dels cinquanta falciots es posà darrera la mitja lluna per dirigir la batalla. En Josep només d'arribar al camp feu avançar els seus homes que descarregaren les escopetes contra l'animalada. Tot seguit ordenà que tiressin enrera cap els arbres. Llavors el rei falciot bramà ordre de persecució, cosa que provocà que els falciots enfurismats per les ferides es dirigissin cap al bosc, on els homes començaven a enfilar-se damunt els arbres. Els gossos s'enfrontaren fidels a aquelles bèsties però els falciots foren superiors i en poca estona els despedaçaren.

En Josep i deu més en comptes d'anar al bosc es mogueren cap a l'esquerra i anaren de dret cap al rei falciot, que de sobte es troba amb en Josep davant. L'animal s'aixecà dret i mostra els seus dos metres, sobre els quals en Josep disparà l'escopeta. La pell de la bèstia era dura i només s'ajupi, llavors en Josep disparà el trabuc sobre l'urpa que l'anava a despedaçar. L'urpa es trencà en mil trossos. La bèstia es mirà la massa sanguinolenta, quan en Josep disparà la pistola de pany sobre el rostre del rei falciot que bramava uns crits tan espantosos que feien tremolar les pedres que penjaven dels cingles.

Llavors els deu braus dispararen alhora les escopetes i trabucs contra l'animal que caigué mort. En Josep i els deu valents es tragueren les espases per enfrontar-se contra els falciots que se n'havien anat al bosc i ara se'ls llençaven a sobre, però des arbres dell bosc saltaren els trenta homes que s' hi havien enfilat. Un cop a terra dispararen amb tot el que tenien. Els animals ferits encara arribaren fins al grup dels onze, però dels matolls sortiren les dones amb les forques enverinades de fems i els enforcaren pel ventre, mentre que els onze amb les espases tallaven caps, potes i urpes. Els crits i els gemecs de les bèsties foren tant grans i duraren tanta estona que s'arribaren a sentir a Roses i més enllà del mar. Acabada la batalla, tots els falciots eren morts, per la qual cosa les bèsties rapinyaires es tornaren a amagar als seus caus i els homes pogueren treballar en pau la terra. Es digueren misses a totes les ermites i esglésies perquè mai més tornessin.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Xavier Valeri Coromí

Xavier Valeri Coromí

33 Relats

5 Comentaris

1119 Lectures

Valoració de l'autor: 9.80

Biografia:
Escriure relats és una de les meves passions.

2005 -Primer premi de la II edició del concurs de relats breus de la revista el Viari.
2007 -Premi de narrativa Ramon Vidal de Besalú.
2008 -Guanyador del premi de relats Joescric.