SILENCI

Tot i que fa molt de temps que no entres a Relats (cosa que molts enyorem), mai oblidaré que, gràcies a tu que em vares fer el primer comentari que vaig rebre, vaig entrar a formar part d'aquesta entranyable família de Relats en català.
Una abraçada, benvolgut J. Lluis.

...He tornat a llegir la veu del teu silenci. Allò tan difícil d’aconseguir... Quant pots escoltar-lo t’adones que el silenci te so. Primer ve la quietud, la fressa de les fulles, el cant d’un ocell, la musica de l’aigua que corre, el cruixit d’un tronc. Arriba un moment, sobretot al capvespre que sembla que inclús aquets sons s’apaguen i tan sols queda el xiulet.
Espero que estiguis bé i puguem llegir ben aviat més relats i poemes tant bons com els que ens tens acostumats
Una forta abraçada

El silenci que descrius en el teu poema és plàcid, agradable. Tots els sentits hi prenen part. La natura que, un cop més, pren protagonisme i esdevé bellesa, serenor, pau. I, davant d'ella, expectant, l'home que pren consciència de la seva petitesa i decideix callar, precisament per escoltar-la. Preciós!
Desitjo que el teu silenci a Relats no s'allargui massa perquè ens tenies molt ben acostumats amb les teves descripcions meravelloses.
Espero que estiguis bé de salut. T'agraeixo la teva felicitació al fòrum.
Una abraçada ben cordial!

Mercè

que no se sap res de tu. Espero que no sigui per motius de salut.
Enyoro la teva presència a Relats i els teus magnífics escrits.
Una abraçada , amic Josep Lluis !

A mi m'agrada passar hores escoltant el silenci, aquest silenci que en el fons ens acompanya i sempre està amb nosaltres, s'ha d'aprendre a gaudir-lo.
A mi m'agrada i trobo que el teu poema ho descriu molt bé.
Fins aviat!!!

això ja és massoquisme...(perdona, sóc un iai eixelebrada...)
El silenci..., quantes veus pots escoltar immersa en ell. Quantes vivències.
És curió, amb tot de soroll..no es pot sentir res...paradoxes de la vida.
Com diu en rm.bonet de relats...Salut i revolica...
I...,gràcies per la delicada deferència...

És curiós com un concepte que en principi significa un no-res pugui servir com a inspiració per a creacions literàries com aquest poema. Crec recordar un parell de poemes més (com a mínim) en aquest web.
Un poema de gran bellesa en què ens tornes a demostrar la riquesa del teu vocabulari i ens recordes, especialment als que vivim immersos dins del soroll de la ciutat, els sons del silenci.
Ens seguirem llegint.
Núria

és tan difícil assolir aquest silenci!
Molt ben portat el poema, ben senzill i clar. Jo soc d'aquells del xiulet, ja no sabré mai més que els silenci total, no el retinc a la memòria, si no és en la ficció o en el silenci del ritme d'una música estrident.

Ferran

Aprendre a no témer el silenci, sovint sinònim de solitut. I sobretot saber compartir el silenci. Sembla fàcil però no ho és, igual que tampoc ho era escriure-ho com tu ho has fet.
Salutacions i m'agrada haver-te descobert.

Gaudir del silenci, témer al silenci, aprendre a viure’l !
Aquest és un poema per a tenir-lo a prop i fer-nos sovint les reflexions a que ens invites.
Hi ha molts tipus de silencis, el teu poema ens els descriu molt bé, alguns fan més mal que les paraules, però ens donen temps per entendre les situacions, altres són reparadors i plaents.

M’agrada especialment aquesta estrofa:

Sentiu que la besada
del silenci us aclapara?

Gràcies per compartir amb nosaltres els teus silencis, llegir i comentar el teu poema ha estat un Silenci molt agradable.

Una abraçada,
Núria

El silencí és , a voltes, un crit reconfortant i d'altres una mudesa que enfonsa.
Gràcies pel teu comentari a "A cor obert". T'haig de dir que, gràcies a Déu estic perfectament i que ,el principi i el final, tan sols són friut de la meva imaginació.
Una abraçada, LLuis.

El silenci, la pausa, la serenor, la calma, la reflexió, són sons divins.
Aguditzar l'oïda, escoltar la respiració, l'aire com omple els pulmons, -de vida- observar el moviment de tot el que ens envolta, sense estridències, deixar-se portar per els so del silenci es un exercici que hauríem de fer més sovint.
El teu poema ens ho recorda.
Avant

Un poema que em porta records, tant bons com dolents... Instants d’infantesa, quan vaig ser conscient de que el silenci parla. De nit entrada, lluny del brogit de ciutat, quan els grills callen, uns sons possiblement ecos de l’univers em desconcertaven.
Ara trobo gratificant, poder escoltar el so de la natura i gaudir la pau que ens embolcalla.
Et felicito J. Lluís per saber transmetre tan bé aquets instants.

Una forta abraçada

i poèticament el que jo vaig voler expressar en prosa en un relat titulat Paraules i Sensacions. M'agradaria que el llegissis i me'l comentessis.

Saber escoltar el silenci és un art, saber d'escriure el silenci és una proesa que tu has aconseguit de manera magnífica.

sobre el silenci, J. Lluís. Formosos versos que ens recorden moments de serena contemplació i de gaudi, però també ens reviuen instants de molta tristesa...El silenci és bell quan és amb nosaltres perquè l'hem cercat, però és molt trist quan el tenim a prop sense haver-lo cridat...

Una càlida abraçada,

Pilar

Hola Lluís: Mira, fantàstic! M'encanta escoltar, gaudir del silenci allà on sóc. Acasa, per sort nova, el tinc molt present. I ahir, d'excursió al Brull, tres quarts del mateix,. Després la cridòria d'un menjador de restaurant (em pots passar el pa?). Sort que el senglar estava de por. Vaja, que m'ha agradat molt: les imatges del silenci són plenament aconseguides; les veig, les sento. Un minut de relax llegint la teva poesia. Una abraçada ben silenciosa, però càlida.
Aleix