Si caus, aixeca't i segueix caminant

S'obria la porta del passadís i escoltava el soroll d'aquelles rodes que avançaven. Sempre endavant i sospesant un pilot d'utensilis que servien per fer net. Drap, líquid, escombra, tiràs, guants, aigua, sabó... Les seves mans s'hi repenjaven i eren les que el feien avançar. Diligentment, a diari, aquesta era la seva tasca que amb valentia emprenia cada matí des de feia 15 anys.

Amb la seva mirada demanava educadament permís per travessar aquella porta. S'assegurava bé d'obtenir un 'sí' per avançar cap aquell despatx i apropar-se a aquella taula plena d'àlbums de fotografies. Imatges que com les que guardava amb tota la cura del món a casa seva, revelaven moments immortalitzats viscuts entre les parets d'aquella Universitat, màgicament fixats en un paper. Fulls, documents, capses... aquell despatx era ple de persones que guardaven amb cura aquella infinitud de records viscuts. Va pensar que devia ser una feina ben bonica i que, com ella, també calia tenir cura d'anar-hi traient la pols per no emboirar massa la memòria. Que bonic era recordar! Però al mateix temps, que dolorós!

Quinze anys d'aquell decisió. D'aquell salt. D'aquell despedir-se d'una etapa per emprendre'n una de nova. Un adéu convençut, sí. Abraçades amb sentiment. -Todo irá bien, ya verás!-. Més de 10 hores d'avió mentre sobrevolava aquell immens oceà. 8.523,35 Km en línia recta fins a un nou horitzó. La costa marítima la rebia amb els braços oberts, allà hi esperava trobar la seva sort.

El seu rostre es reflectia en el vitrall de colors d'aquell despatx on acabava d'entrar. Enmig d'aquells àlbums de fotografies va endinsar-se en els records i va començar a compartir-ho. Els seus ulls, humits, reflectien el que intentava expressar en paraules. Aquell camí recorregut estava essent difícil i amb els anys se li feia clarivident que la seva sort, aquella que anunciava des de l'altra banda de l'oceà, encara no li havia arribat. Esperava, pacientment, però de tant en tant li queia un riu de llàgrimes galtes avall... com aquell Cauca que ara tant enyorava. Però les llàgrimes, al mateix temps que queien en cascada, li anaven desemboirant els ulls poc a poc, sense donar-se'n compte. Ella l'escoltava en silenci. I de cop, després d'una estona de silenci, va escoltar aquelles màgiques paraules en català. -Tot està per fer, tot és possible!.

-Tot és possible. Tres mots màgics que s’anava repetint cada dia, a cada nova albada. És així com amb una nova mirada va seguir empenyent aquell carretó ple d'utensilis de neteja que li servien per guanyar-se un sou. Fou així com va emprendre un nou rumb i va seguir endavant. Sempre calia anar endavant!




Un relat dedicat a totes aquelles persones que cada dia s'aixequen, malgrat haver caigut, i emprenen el seu camí de vida amb esperança, ganes i il·lusió. Tot és possible!