Ser artista

Sempre havia envejat els artistes. Les habilitats dels pintors, escriptors, cantants... I el reconeixement del públic, per minoritari que aquest fóra. Jo ho havia intentat en diverses disciplines, però mai no havia aconseguit fer res decent. Pensava que era la prova personificada que desmentia allò de «segur que saps fer bé alguna cosa». Fa poc, però, vaig ser conscient d’un fet incontestable: tinc gràcia per saludar la gent pel carrer. Puc dir que, en aquest àmbit, hi ha hagut un consens generalitzat. «I això no és art?», vaig pensar mentre em saludava en l’espill del lavabo.

Aquell dia vaig decidir desenvolupar aquesta habilitat. No em podia limitar al meu característic moviment de la mà dreta desplegada. A poc a poc, vaig començar a crear un repertori de salutacions variades: vaig inventar el somriure intermitent: l’alternava amb una expressió seriosa cinc vegades; una mena de salutació militar doble en què intervenien els dos braços alhora; també quedar-me quiet com una estàtua mentre emetia un simpàtic xiulit de canari... Fins i tot les persones que no em coneixien s’aturaven per observar-me. Els aplaudiments dels vianants, en rogle, eren el cim de la felicitat.

Hi havia expectació. A mesura que passava el temps, la gent demanava noves salutacions. I jo gaudia i els satisfeia. Tanmateix, un matí em va sorprendre un bloqueig creatiu. No se m’acudia res diferent per eixir al carrer. No podia repetir-me! Derrotat, em vaig quedar a casa.

Allò no va ser la fi. De vegades, aconseguia alguna cosa nova, però em costava hores de patiment, estàtic davant el cristall. Vaig començar a experimentar por a l’espill del lavabo. Setmanes després, vaig renunciar a aquella tortura i em vaig sentir lliure. De tota manera, el públic era ja quasi inexistent.

Fa temps que la gent ha oblidat tot allò. Jo trobe a faltar quelcom a la vida. Des de sempre, he observat que les persones somriuen d’una manera especial davant la forma en què m’acomiade després d’una reunió. Això no és art?