Sense notícies de la península

Un relat de: Magda Garcia
Ens agafem la mà i arrenquem a córrer. Em desperto i et veig al meu costat. Era només un somni. Em trobo tan aclaparat que ja no sé si dormo o estic despert. Tot és tan surrealista! Encara vivim a l'illa esperant que algun vaixell, radar o dron ens detecti i ens duguin a terra ferma. Tant de bo que algú descobreixi que aquí no es registra cap cas i vinguin a treure'ns de l'aïllament social en què vivim. Primer era romàntic estar sols. Però després de cinc anys ja tenim ganes de socialitzar i d'intercanviar algun contacte amb algun nou ésser, encara que sigui un virus.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: