Se'ls va tirar tots

La Soraia tenia nom de reina, nom de nina, nom de fulana.
I vivia de les tres maneres sàviament barrejades.

El dia que la van trobar amb les venes tallades (la sang baixava per les escales del bloc de pisos i la portera en descobrir-ho va tenir un cobriment de cor) la Soraia havia fet cinquanta-nou anys. Cabells blancs, arrugues in crescendo, greixim a la cintura, el ventre inflat, la pell resseca i els pits caiguts...vet aquí els seus motius de suicidi. Ja no tenia clients ni s'agradava. Liquidació pragmàtica d'aquella vida i cap a una altra i llestos.

El dia del funeral a l'església no hi havia flors. Ni es va dir missa, per ser una mort il•lícita. Ni es van encendre ciris per no gastar. I a fora plovia a bots i barrals.

Les tres germanes bessones de la Soraia, totes tres mestres d'escola rígida i primes i seques com el bacallà, tenien ganes d'acabar aquella representació, entatxonar l'ovella negra de la família al cementiri i esborrar-la.

Els seus marits, també bessons, no expressaven res.
Cadascú recordava com havia estat seduït per la Soraia, amb aquella sensualitat excitant i aquella gràcia que mancava a les seves mullers. I aquelles tardes de plaer continu!
I com, progressivament, van fer els sublims ménages à quatre.

Volien acomiadar la difunta amb una rosa grossa i flairosa, com el sexe d'ella...però no sabien com no ser vistos i poder mantenir el secret.