La lluna es tornà fleuma

Se li feia una muntanya, quan tocava aparèixer. Desaparèixer, no: tot un luxe de relax.
La lluna, d'un temps ençà, que anà perdent les ganes de satel·litejar, de ser. Allargava, contra tot pronòstic, la fase d'invisibilitat, que, es mal-convencia, li provava en l'estat depressiu en què ignorava que es trobava.
Algú havia de fer alguna cosa. Un cos celest de nom dificilíssim batejat per un científic amb cognom enrevessadíssim, es mogué per arreglar la situació. Va atraure lluna d'una altra galàxia, una lluna a l'atur que sí que s'immutava si era l'hora i calia ser vista per ulls i telescopis.
Les estrelles van allargar el rutilar dels seus becs en contemplar l'esplendorosa nouvinguda. I van ovacionar-la una colla d'asteroides xocant els uns contra els altres com si fossin fervorosos aplaudiments.
L'excés de celístia i de soroll dels petits planetes inauditament passant-se pel folre la llei de la gravetat van despertar la lluna de tota la vida de la seva quasi-mort volguda. Una escalfor anomenada ira va fer-li treure fum per cada cràter anquilosat. Una substituta, d'ella, la reina i senyora, la dama lluminosa entre les ombres de la nit? De cap manera!
Va inflar-se d'orgull, es dirigí vers la intrusa i l'engegà cap allà d'on procedia... i l'altra, l'altra reia perquè el pla havia rutllat i perquè, a més, la lluna de sempre no estava enfadada de debò sinó que havia pres consciència que la necessitaven (i estimaven) i somrient li responia: 'gràaaaaacies!'.