Se non è vero...

Nascut incrèdul i escèptic, tothora m’han perseguit els perquès. Tot i que, d’inici, acceptava les noves que m’arribaven, sempre m’urgia la necessitat de passar-les pel garbell de la lògica. Fet i fet he esdevingut un enemic acèrrim d’horòscops, amulets i càbales.
Un bon dia, però, una estudiant de medicina, antiga companya d’escoltisme, em regalà una vèrtebra humana com a passador del fulard. Si bé la meua ment, de primera intenció, l’acceptà per tractar-se de quelcom original i pràctic, mai no va deixar de preguntar-se sobre l’origen d’aital peça òssia. Després, s’enderià en dilucidar la vida i miracles del cos vilment desossat. I, posats a especular, es preguntà si aquell espòndil se sentiria perdut lluny de la resta de l’espinada ja que no deixava de ser una part d’un organisme amb sentiments i desig de viure junts.
D’altra banda, recordo que, durant el temps que el vaig dur posat, havia sortit indemne de diferents perills. Entre d’altres, havia evitat la mossegada d’un escurçó per haver mirat a terra just abans de petjar-lo o m’havia salvat d’una allau de roques gràcies a l’aixopluc d’una penya providencial al mig de la tartera. De fet i atès el meu tarannà, tot ho vaig atribuir a la casualitat i mai del món em va passar pel cap la intervenció d’algun talismà.
Per tant, descartada la via màgica, tan sols em restava l’empírica. Ras i curt, calia tornar la vèrtebra al seu amo. Així, doncs, vaig iniciar el meu pelegrinatge. Primer, pels cementiris de la capital; finalment, vaig fer cap a l’ossari de la facultat de medicina. Tot just entrar a la sala, se sentí dins dels dipòsits una remor insòlita. Els morts són morts i ja està, vaig raonar mig atordit. Mes, tan bon punt vaig dipositar la vèrtebra damunt la taula de disseccions, la remor es convertí en estrèpit, com si algú maldestre i pocatraça estigués muntant a correcuita un puzle d’ossos humans. Crac, trac, catacrac...

No recordo res més. De l’atordiment havia passat al pànic i només sé que vaig fugir.