Saber ser pobre o el Mag Nat

-El Mag Nat.

Havia estat magnat de poders màgics o s'ho havia cregut. Que ningú ho recordés feia que ell mateix, al final, en dubtés. Creure la realitat pretèrita dels magatzems d'altres cervells? No volia tenir-ho massa en compte, En Disíac. Percepcions a fer punyetes!

-El Mag Nat.

Va tornar a dir fluix, fluix, fluixet per a si mateix el que havia estat el seu nom professional. Ho havia estat, no?

-Vaig ser nat fa cinquanta-quatre anys un mes de gener molt fred. Per què em van posar Afrodisíac? Tant va necessitar estimulants, la meva mare frígida? Em van escurçar l' "afro" quan vaig mostrar cabells ben arrissats, massa. La força primària i ancestral com de balls etíops que tinc en algun lloc ho va fer possible. Segur que va ser això.

L'home es va aturar davant una moto aparcada per tal de mirar si tenia les dents netes al mirall retrovisor.

-Encara se'm veuen força blanques. Res com un encanteri per a mantenir-les-hi...quant fa?

Tot i aixó, va passar-se una ungla pels espais interdentals per extreure restes de teca adossades. On podria pispar un respall? La pregunta va engegar la rememoració d'una excunyada espavilada que per no abonar bosses per a pols de l'aspiradora -que anaven cares o les hi trobava- les col·locava hàbilment sota la caixa de bricks de llet: en ser un producte pla...colava. En Disíac mai havia connectat massa amb aquella dona buida que, en explicar-li amb grandiloqüència com n'era de llesta, havia aconseguit que la relació cordial i justeta es desestabilitzés més. Hi ha distàncies insalvables, entenia ell. No li produïa cap mena d'empatia, la Lali. Sortosament s'havia separat del seu únic germà, en Fèlix, a qui en Disíac tampoc veia feia qui-sap-lo. En Fèlix havia emigrat al Brasil per tal de crear un centre pseudodevocional del crist de Rio. Per això l'espai va ser batejat com Corcovadoland. Estava situat a la perifèria més perifèrica de la ciutat i havia passat a ser una residència autosuficient. Allà en Fèlix va esdevenir un autèntit corcó d'ànimes desitjoses de corcovadolandar-se en aquells temps de mescles religioses en base a canvis que si no fluïen es feia passar a l'opinió que sí. S'havia arrenjat el propi nom: Felixir. Amb un lema cuejant: 'l'elixir que t'ajuda'. S'hi ben guanyava la vida. Quan la vista li va començar a fer figa va conèixer -cosa corcovadokàrmica- una fèmina orlandenca (d'Orlando) d'ofici òptica, òptima per a conviure i estimar des del JO més suprem (binomi inexplicable-incomentable).

-La Lali i en Fèlix. Quinze anys, zero fills, quatre gossos i un lloro andí, tres cases, cinc cotxes, moltes vacances i mil bosses d'aspiradora- va recitar en Disíac a l'estil taula de multiplicar, ben apresa de memòria. Per inèrcia algun cop malparit se li obria una finestra mental i ho cantussejava.

Aquell germà ja seixantè era com si no hi fos. Aquell germà l'havia fos a ell, també. S'havia quedat la poca herència dels pares, morts de sobte en un aparcament d'un hipermercat santcugatenc a causa de l'impacte de dos drons bessons mal dirigits (o no) per dues germanes bessones inexpertes de quart de secundària que a les preavalucions sempre suspenien sis assignatures i que per festes la família els feia més regals que a un guàrdia urbà als anys seixanta.

Els papers notarials van deixar ben clar que un mag absurd, inacceptable, no cobra res d'uns progenitors com cal.

-Més val riure que fer riure!

Aquella frase pèrfida reiterada pels difunts la tenia clavada com una punxeta escorpineta que asfixiava un dels brins de pau.

Va entrar en una cafeteria-forn de pa delicatessen i en veure una dona d'aspecte amable i afable va gosar demanar si li comprava un donut amb sucre rosa al damunt d'aquells exhibits a l'aparadoret intern que li feien venir salivera.

-Si vol li donaré una llesca del pa que ara pagaré.

Ell no va voler. La va mirar desil·lusionat i va marxar cap al carrer novament, a xocar contra el fred en augment. La tos de pessigolles al fons de la gola es va reiniciar. I la mucositat es tornava candeles, fastigoses penjarelles. Se les treia fregant amb les mànigues esdevingudes humides. Escopia gargalls a les sortides d'aigua.

-En trec un... i no descanso. Se'n forma un altre instantàniament.

Aquella calipàndria molesta duraria unes setmanes, com cada any? Què podria prendre que fos calentó i guaridor?

-Voldria fer màgia contra la mala salut quan emprenya! Va callar de cop. Els 'voldria'...no tenien raó de ser. L'intentar anar enrere... fal·làcia pel·liculera...a on i quan i com?

-Vaig ser el Gran Mag Nat, ho vaig ser! Ho sóc, encara. L'únic que la capacitat és diferent.

D'aquesta manera s'animava.

-La Nàmina hauria adquirit aquella pasta i jo l'hauria menjada. Nàmina!

Decidí seguir aquella dona que va qualificar de desagradable perquè no l'havia convidat, però que s'assemblava tant a l'antiga parella d'ofici 'acompanyant en la mort' i que havia mort sense companyia: ell era intern en un centre víctima d'un trastorn que tots s'imaginaven que patia: per tant, va ser vençut i li va tocar prendre medicació i passar per un tub estret dins l'engranatge de la civilització.

-Si els malaltissos i inconscients són la gran majoria!

Ho deia a cada gat que se li creuava als descansos, en el jardí de La Casa Curativa. Ho deia al firmament abans de ser tancat a la cambra en horari de criatures.

-Perdona. Com et dius?

-Pòlita. Hipòlita no m'agradava.

-Puc venir amb tu a casa teva a fer un cafè?

-De què vas? Fa temps que veig que pul·lules pel poble com una ànima en pena. Sol com un mussol. Jo no sóc cap oenegé, saps? Vés a una associació de caritat!
-Em van fer fora. No vaig acceptar el que em procuraven. A més, em van descobrir el mòbil última generació i que tinc un cotxe gran.

-Quines penques!

-El mòbil el vaig trobar. No em creus?

-Poc.

-En una altra vida vaig ser un rei i no ser estar sense algun privilegi.

-N'hi ha per fotre't una hòstia.

-No cal. Aquesta existència me n'ha donades unes quantes de ben grosses.

-Ven el mòbil i el cotxe. Si ets pobre: sigues pobre de debò i com cal. Humil. Agraït.

-Tinc les meves incongruències.

-Hahahaha! Diners en posseeixes, suposo.

-Pocs
.
-I goses pidolar!

-És supervivència per arribar a fi de trimestre.

-Hahahaha.

-La Nàmina era riallera com tu. Ella reia amb la lletra 'e'.

-I?

-No. Amb la 'i' ric jo alguna vegada.

-Hahahaha.

-Tens una relació amorosa amb algú, Pòlita?

-No n'has de fer res.

-Et poso...uuuummm...quaranta-cinc anys.

-Síii!

-Encertat?

-Tant li fa. Me'ls quedo, tot i que els englobo. En tinc cinquanta-set.

En Disíac començava a dibuixar un somriure...però la tos va reaparèixer. La dona es va adonar de l'aspecte miserable del pobre. Va sentir un polsim de repulsió.

-Haig de marxar. Adéu! Que tinguis sort!

Va accelerar el caminar. Ell no va insistir. Hi ha encontres efímers. D'aquell no en podia extreure res més.





-No suma, però tampoc resta.

Aquells mots se'ls va trobar dient la Pòlita a l'entrada de casa seva.

-I si sí que suma i no resta?

No havia oblidat l'home llarg i prim com una cerilla, amb aquella cara xuclada i aquells ulls bovins sota un front amplificat per un calbejar imparable.

-No t'enredis. Et faràs mal.

Seguia parlant amb ella mateixa.

-Tu ara cerques el desequilibri màxim. I és entre les ombres i les llums. Les segones han d'imposar-se. Et cal l'escalfor daurada del sol, la carícia de l'astre rei. I no pas la fredor argentada de la lluna, Pòlita.

Es va creure, finalment. Va entrar a la llar i es va dedicar al seu dia a dia esborrant la trobada.

-Em felicito per haver sabut prendre una decisió.

Va picar de mans i va fer set saltirons, com si fos un ritual de passar pàgina.





En Disíac va regalar al moment acabat una sèrie de llàgrimes ben vàlides, tot i que acabarien trepitjades allà on havien anat a raure: la vorera bruta.

-Cap caprici, Disíac. No pots!

S'hauria bufetejat. Va bufar per allunyar la impotència.

Queien quatre gotes o cinc. Hora de marxar a la cabana de canyes del camp d'un pagès. Un estrany simulacre de tipi indi amb olor d'orins de gossos de cacera que destrossaven gats al descampat a tocar.

-Els miols de dolor se m'envesquen al cor cada nit.

S'ho va escriure amb un bolígraf al puny de la mà dreta.

-Els puc guarir amb aigua solaritzada?

S'ho va escriure, ambidestre com era, al puny de la mà esquerra.

La darrera nòmina de la Nàmina no havia estat gastada. Estava ingressada íntegra al compte corrent d'ella. Però en Disíac no gosava anar al banc. I si li comunicaven que la llibreta no estava al nom de tots dos? Havien passat nou anys. Millor oblidar-ho. Es va concentrar en fer via cap a l'amagatall triangular i obscur. Pel camí arreplegava cartons que algunes botigues llençaven. Havien de tenir mida i gruix, com ara el que hagués embolcallat una nevera (fos nofrost o no).

-Cartó, cartó. Catró, catró. La iaia Mariana deia 'catró'. Catró, catró. Tro, tro, tro! Trona, llampa! Estic llampat!

Va apujar la cremallera de l'anorak per a jubilar. Va treure guants i bufanda de la motxilla de batalla i es va abrigar. Era a l'àrea campestre del municipi, directe al seu reducte, carregat amb els cartons que li havien semblat adients. Tot i els guants, no va poder resistir anar-ne fent malbé un. Primer va estirar-ne la capa superficial i en mostrar-se la part ampla i acanalada li va venir de gust fer-ne bocins per afegir un plugim als seus passos mentre el cel es tornava més i més gris.

-Un trosset de cartró, dos trossets de cartró, tres trossets de cartró, quatre trossets de cartró...

Va aturar-se on tenia unes ampolles de vidre recollides d'un i un altre contenidor i que havia omplert d'aigua d'una font local. Hi havia passat poc el sol, a través. No estaven llestes.

-Els fantasmes felins hauran d'esperar.





Aquella nit va morir, en Disíac. Massa miols foradant-li els timpans. I uns gamberros que van trencar les botelles a cops de pedres sota els bots i barrals d'una pluja que feia de vel antisonor als mots de la dolenteria. I la Pòlita el buscava per la vil·la: la intuïció veritable l'hi havia empesa. I el germà al Brasil li va enviar un mantra mandrós que no animava. I la Nàmina no hi era per fer-li costat en el traspàs, tant que s'havien estimat. El Mag Nat viatjaria a...que encara no estava!