Ritual

- Abans que res, els trec la pols amb un plomall d’estruç; ho faig amb suavitat, amb molta delicadesa, que cap peça es mogui de la seva casella – i tanca els ulls, respirant a fons, com si es concentrés en quelcom per a fer-ho realitat. - Després hi passo el difusor de cera, ben sacsejat abans de prémer-lo, des d’una certa distància, que així les gotetes hi cauen damunt com un plugim sostingut, amarant la fusta fins als racons més amagats en escolar-se avall – i les mans es belluguen a l’aire com si resseguissin el perfil de cada figureta.
- Fins aquí els prolegòmens abans de resoldre el problema d’escacs? – interromp qui se l’escolta, mentre se’l mira des de l’altra banda de la taula amb la llàstima que infon qui sembla del tot tocat del bolet.
- I ara! Falta la part més important: escalfar l’escaquer amb la posició inicial del problema durant cinc minuts al microones i, seguidament, ficar-lo a la nevera cinc minuts més. – Recita de memòria un ritual que, per primera vegada, explica a algú; sens dubte, un secret íntim que només forces atàviques l’han empès a revelar.
- Amb això aconsegueix de resoldre el problema diari? – li demana amb una curiositat sincera, que n’hi ha per a llogar-hi cadires després del que acaba d’escoltar.
- No falla, no falla mai! – respon amb decisió, sense pensar-s’ho. I afegeix l’aclariment que el silenci exigeix. – Aquest cicle de calor i fred posa en vibració les partícules de totes i cadascuna de les peces involucrades, les quals es comuniquen entre sí i busquen la combinació que mena a la victòria. Infalible, li ho ben juro! – i s’inclina cap endavant amb les mans juntes, per donar més èmfasi a la seva manifestació d’entusiasme.
- Però, si no ho tinc malentès, és vostè qui ha d’escollir què mou, m’equivoco? – i deixa entreveure que, en aquest punt, cal saber com fer arribar la deliberació de les protagonistes del joc al cervell del jugador; una qüestió gens trivial si tenim en compte el bull que li falta al seu interlocutor, òbviament…
- Ajuda les teves peces i elles t’ajudaran, resa una famosa dita dels escacs. - Somriu amb el posat de qui es compadeix de l’ignorant. – Aquí és on intervé la cera aplicada, que brillarà d’una manera especial en la que es mourà primer. Les peces xerren entre elles, bescanvien llurs parers sobre la variant més incisiva i, finalment, trien la que ha d’iniciar la combinació guanyadora, sobre la qual recauen totes les forces tel•lúriques responsables de la solució. El jugador, després d’un repetit ensinistrament, sap detectar a l’acte la quasi imperceptible lluentor de la figura escollida – remata sense parpellejar, amb una naturalitat que enamora.
- Em recorda el titil•lar dels estels contemplant el firmament en una nit glaçada d’hivern – pensa en veu alta el seu conversador, qui sembla que s’hagi empeltat del mateix to poètic-trastocat.
- Exacte! Veig que estic en bones mans – i torna a tancar els ulls en senyal de pau interior.
- Bé, ja em perdonarà, però no acabo de veure què hi pinto jo, en tota aquesta cerimònia – gosa preguntar abans el deliri no surti de mare.
- Vostè no és tanatopràctic? Vostè no condiciona el cadàver per al funeral, fent que el finat faci bona cara abans d’enterrar-lo definitivament? – demana mig espantat.
- Sí, sí, aquesta és la meva professió, però no la relaciono amb un problema d’escacs, ja em perdonarà – es veu desbordat pels esdeveniments. – Si no li sap greu, de què treballa vostè? – assenyala en un intent desesperat de redreçar la conversa, que necessita a l’acte algun indici de com pot evolucionar la visita, perdut i sobrepassat per tantes dades surrealistes.
- Sóc una estàtua vivent de les Rambles. Vaig disfressat de jugador d’escacs del Renaixement: bonet tou i baix amb plomall vistós al cap, gibó de vellut porprat, acoltellat com les calces de colors ben vius, camisa baldera de mànigues sobredimensionades, mitges de ras i sabates de bec d'ànec amplíssimes i de taló baix, guarnides amb pedres de colors que atrauen els turistes badocs en veure’m inclinat amb actitud pensativa sobre uns escacs barrocs. Qui s’acosta i em dóna una propina té dret a moure peça, i jo desentumeixo els músculs fent la meva jugada. Si sóc jo qui fa escac i mat, m’enduc tot el contingut del pot; si ho fa el visitant ocasional, té dret a endur-se els diners com a botí de victòria. Això em fa estar ben atent al que succeeix en el tauler, que m’hi jugo les garrofes! – i aixeca l’índex remarcant la rellevància del que acaba de dir.
- Ho trobo bé, tot i que no està exempt de risc per la seva banda. I, perdoni la meva insistència, encara no lligo caps – mentre separa les mans en senyal de rendició. Bandera blanca, llençar la tovallola, no hi ha prou metàfores populars per a reflectir el seu estat d’ànim, del tot rendit a uns signes de psicologia llunàtica intractables.
- L’ajuntament ha decidit d’esporgar el nombre d’estàtues vivents a les Rambles, i això vol dir que tinc els dies comptats, és la fi del cagaelàstics! – la desesperació se li dibuixa a la cara, abatiment que comparteix amb el tanatopràctic, encara que per motius ben diferents.
- Caram, pinten bastos, doncs… - ja no sap com sortir-se’n, que no s’atreveix a demanar-li el perquè de tot plegat, temorós d’una sortida d’emblanquinador.
- Anem al gra, ja és hora que li expliqui el motiu de la meva visita: vull que, un cop hagi traspassat, faci amb les meves despulles el ritual que li he explicat, és a dir, reproduir fil per randa en el meu cadàver tots i cadascun dels passos als quals sotmeto les peces d’escacs abans de resoldre un problema: treure la pols, encerar, escalfar i refredar, en aquest estricte ordre – explica sense que li tremoli la veu.
- I aleshores, què succeirà? Brillarà alguna part del seu cos com ho fa la peça que enceta la combinació guanyadora? – i s’ha d’amagar el riure mentre s’imagina enretirant el llençol mortuori en detectar una lluminària just sota el ventre.
- No se n’en rigui! – replica cridant, agafant-se amb força als braços de la cadira, contenint la ràbia. – De la mateixa manera que ho fan les peces d’escacs, totes i cadascuna de les meves cèl•lules entraran en una comunicació íntima, i centraran les forces en el cervell, qui m’ha sostingut dignament en l’exal•lació que és aquest nostre pas pel món. La brillantor serà excepcional, una visió beatífica quan l’ànima s’hagi separat del cos i s’enlairi, no m’ho vull perdre per a res. Això és tot, s’hi avé? – i li allarga la mà com qui tanca un tracte.
Encaixen i l’acompanya a la porta sense dir res. S’acomiaden fins d’aquí uns dies, quan el tanatopràctic li confirmarà si pot acomplir les seves darrers voluntats, que una cosa és escalfar al microones una cuixa de pollastre amb salseta i una altra ben diferent fer-ho amb un rigor mortis sec com un bacallà. El pas pel congelador el veu més factible, que té un cosí carnisser que li donarà un cop de mà (si se’l creu després d’explicar-li tantes patarres, és clar). Està atabalat, que no s’acaba d’acostumar a tractar amb jugadors d’escacs: el que no està carregat de tics, li demana una mortalla quadriculada i un peó amagat a la boca, substituint la moneda que els antics grecs posaven al difunt per pagar al barquer Caront, qui havia de creuar-los a través de la llacuna Estígia cap al regne de l’inframón governat per Hades; o li surten amb un ciri trencat com el d’avui, confonent el tanatopràctic amb un Ferran Adrià emprant els que han deixat de patir com a ingredients d’una recepta macabra.
Se’n torna al despatx mirant la targeta de visita del qui se’n du la palma en proposicions estrafolàries: Sixte Sisebut Sesterci, i fa un gargot al paper, dibuixant de manera inconscient tres sisos seguits.

llpages