RESSONÀNCIES

El soroll era el primer advertiment: un brunzit metàl·lic que no venia de cap màquina. La infermera Anna va ajustar els guants mentre observava el Sr. Martí, un pacient de seixanta anys amb uns mals de cap persistents que havien resistit a tots els diagnòstics. Ara li tocava la bateria definitiva: TAC, PET i RMN, una darrere l’altra, en una sessió maratoniana al Centre de Diagnòstic Avançat “Hipòcrates XXI”.

11:00 AM – Sala de TAC (Tomografia Axial Computeritzada) La llum es va enfosquir mentre el gran anell blanc començava a girar. Ell va tancar els ulls, sentint la taula freda a l’esquena. El brunzit habitual es va transformar en una vibració inusualment profunda, com si l’aire s’esgarrés. Anna va notar un ‘flicker’ a les pantalles: per un instant, la imatge del crani es va veure superposada amb una altra estructura òssia desconeguda. Va atribuir-ho a un error de programació.

1:30 PM – Sala de PET (Tomografia per Emissió de Positrons) L’injectable radioactiu va cremar fred mentre circulava per les venes d’ell. Els detectors gamma van començar a llegir l’emissió de positrons. Les imatges mostraven zones de metabolisme cerebral accelerat, però també... “Altres” punts brillants que no corresponien a cap estructura humana coneguda. Van aparèixer i van desaparèixer com estels llunyans. L’Anna va sentir una ansietat creixent. La temperatura de la sala va caure en picat.

3:45 PM – Sala de RMN (Ressonància Magnètica Nuclear): El gran tub blanc semblava la boca d’un tità. Ell, pàl·lid i tremolant, va ser introduït a la cambra. El soroll característic de la RMN –aquells cops rítmics de martell pneumàtic- va començar. “KLANG-KLANG-KLANG”. Però després del tercer cop, el so es va deformar. “KLANAANG-GGRRZZZT...” Les llums van parpellejar violentament. L’Anna va córrer cap al panell de control. Les pantalles mostraven un camp magnètic fora de tots els paràmetres, fluctuant salvatgement. Va veure com la silueta del Sr. Martí dins del tub semblava “vibrar” a una freqüència impossible, amb els seus contorns difuminant-se com aquarel·la en aigua bruta.

Un centelleig de llum blanca cega, tants intents que va cremar la retina. Un bram agut, per sobre de l’espectre audible, va fer esclatar els monitors de la sala. L’Anna va ser llançada enrere contra la paret. Quan es va aixecar, amb les orelles xiulant i el cap fent mal, la primera cosa que va veure va ser el tub de la RMN. “Estava buit!...” Només quedaven les corretges de subjecció, esquinçades, penjant com pells seques.

-Sr, Martí?- La seva veu va sonar petita en el silenci sobtat i espès. –Sr. Martí!...

L’alarma va sonar. Els tècnics van irrompre. Cerca frenètica. Màquines revisades. Sensors comprovats. No hi havia rastre. Havia desaparegut dins d’una sala segellada, amb múltiples càmeres que, curiosament, havien enregistrat només estàtica durant l’incident.

(48 hores després)

L’incident va ser classificat com “fallida tècnica greu amb pèrdua de pacient”. Fins que va arribar una trucada en caràcter d’urgència des de “Osaka-Japó”. En un hospital universitari, durant una “RMN de rutina” a un pacient anomenat Kenji Tanaka, havia ocorregut un incident idèntic: llum blava, esclat de so, fallada de sensors. Però quan el personal va mirar el tub, no estava buit.

“Hi havia algú” o “alguna cosa”.

Dues figures humanes, “fusionades en una massa única i polsant”: Era com si en Martí i Tanaka haguessin estat llançats a un forn nuclear i després modelats de nou per un déu boig. No eren dos cossos units per l’esquena o el costat. Era una “fusió caòtica i profundament antinatural”.

Tors: “Un únic tronc deforme, amb costelles exposades i barrejades, pell de diferents tons (la pàl·lida d’en Martí i la més groguenca de Tanaka) estirada sobre músculs que no s’originaven en els llocs correctes. Un cor bategava violentament a l’exterior, envoltat de teixit pulmonar d’ambdós homes.

Extremitats: “Quatre braços sorgien en angles grotescos: dos semblaven més d’en Martí (amb una cicatriu reconeguda), dos més de Tanaka (amb un tatuatge d’un drac mig visible sota la pell estirada). Les cames estaven embolicades l’una amb l’altra com arrels malaltes, un peu mirant cap endavant, l’altre cap enrere.

Cap: “Era l’horror culminant. Dues cares parcialment reconeixibles s’havien fusionat lateralment. Un ull d’en Martí (blau, plorós) mirava a un costat. L’ull de Tanaka (negre, amb pupil·la dilatada per l’horror) mirava cap a l’altre. Tenien una única boca oberta en un crit silenciós i perpetu, on es barrejaven dents i llengües. Les seves ments, aparentment, també compartien l’espai, manifestant-se en crits discordants i desesperats en català i japonès que sortien d’aquella única gola monstruosa.

L’explicació impossible (i terrorífica): La investigació teòrica posterior (amagada ràpidament) va apuntar a un fenomen impossible: durant aquell “microinstant crític” en què ambdues RMN d’Osaka i Barcelona operaven a la seva freqüència màxima de ressonància, es va produir una “falla quàntica singular”. Els camps magnètics hiperpotents, potenciats per l’energia residual de les proves de TAC i PET prèvies d’en Martí i alguna anomalia similar en el protocol de Tanaka, van “traspuar l’espai-temps” en un punt idèntic d’inestabilitat.

En aquell precís microsegon, Martí i Tanaka no estaven a 10.000 km de distància. Estaven, des d’una perspectiva quàntica deformada, “al mateix punt exacte de l’existència”. La ressonància magnètica, dissenyada per llegir l’ínfim, va actuar com un martell gegant sobre l’escletxa entre dimensions. I en col·lapsar-la, va fusionar no només les seves posicions, sinó “la seva mateixa substància física a nivell molecular i atòmic”.

La criatura fusionada, testimoni d’un accident que violava totes les lleis de la natura, va sobreviure 37 minuts horrorosos en la sala d’Osaka, bategant i emetent sons que no eren ni plors ni paraules, sinó el ressò d’un sofriment que transcendia l’humà, abans que els seus múltiples cors es detinguessin per sempre. Les autòpsies van ser classificades com a secret d’estat. La sala de RMN “Hipòcrates XXI” va ser segellada amb plom.

I ara, quan les llums parpellegen als hospitals o una RMN fa un soroll estrany, els tècnics més veterans s’estremeixen, recordant el relat impossible de dos homes que van deixar d’existir en un lloc, només per aparèixer fusionats en una única, agonitzant i monstruosa carn, a l’altra punta del món. Un accident que no va ser un error humà, sinó l’univers mostrant la seva cara més escabrosa i terrorífica a través de les màquines que creiem dominar.




2025