Res compara als U2

es fa palesa en aquest poema tan fresc i espontàni. A mi m'agrada més avat la música clàssica i l'òpera però l'emoció que ens aporta la música és igual en qualsevol gènere. Ho saps explicar perfectament.
Petons.
Si t'agrada la poesia acompanyada de fotos en blanc i negre dels anys setanta, contacta amb
personal.telefonica.terra.es/web/gonzalovinagre/index.htm.
Si no et surt, busca al google Gonzalo Vinagre que és un fotògraf que ha guanyat molts premis. Els poemes són meus, naturalment.

No sé gaire anglès, però també m'agraden els U2. Però no els escolto assíduament, no tinc costum, només de tant en tant. El Josuah Tree és el que m'agrada més, però no conec tota la seva discografia.
De la Sinnead O'Connor només conec la cançó del melorepte.
Si t'agraden tant, ho has fet constar molt bé.

Salutacions,


Sergi

un bon repte, llampec. El recordo, també hi vaig participar.
Els teus versos tenen un deix d'autenticitat severa i sense concessions. Comprenc el sentiment que transmets, de nostàlgia. A mi em passarà el mateix amb el meu cantant predilecte, el Van Morrison.

Dir-te que sí guanyaràs reptes, la gent que persevera aconsegueix allò que es proposa i els teus versos són bells.

PD: un error de picatge, crec que és gravació.

:-)

gypsy