Remitent: el Destí

L'Iu es llevà amb aquell soroll estrepitós que de sobte havia omplert tots els racons de la seva consciència -i potser tots els racons de la seva ment, inclosos els inconscients-, el pijama enganxat al cos amarat de suor i les galtes xopes d'aquella mescla càlida de les llàgrimes i les gotes que li davallaven del front com si el seu cap es tractés d'una esponja que algú es disposava a estrènyer. I, en realitat, l'Iu se sentia talment com si algú ho hagués estat fent, i aquell dolor punxant que s'escampava des de les cervicals fins les conques dels ulls es veia ara augmentat per aquell timbre maligne.

Horroritzat va reconèixer el so que emetia el telèfon les poques vegades que el trucaven, i encara confós pel somni que acabava de tenir va allargar la mà fins agafar l'auricular. Va deixar anar un gemec i va esperar la resposta, i el filet de veu de la Laia l'omplí de joia, perquè inconscientment havia estat esperant aquella veu freda i tallant d'ultratomba que en somnis l'havia estat empenyent cap a la mort. En canvi l'hola animat de la noia va provocar en ell una sensació refrescant que va fer que per uns instants només respirés, fins que ella amb un que em sents? una mica més elevat de to el va fer sortir de les seves cabòries:

-Sí, et sento. Estava dormint...
-A aquestes hores? Què vas fer ahir a la nit?
-Ahir? Res...
-Al final no vas sortir amb el Miquel?
-No, ja t'ho vaig dir que ell anava al teatre amb la Mireia.
-Ah, sí. Doncs mira, ara que t'he despertat necessitaria que vinguéssis a casa un moment. Tinc un paquet que duu el teu nom.
-Com? Un paquet amb el meu nom a casa teva?
-Sí, sí... vine i sabrem què és! Et deixo que arriba ma mare carregada amb les bosses del súper.
-Fins ara.
-Adéu!

Va penjar l'auricular i es deixà caure de nou sobre el tou matalàs, respirant profundament com si l'aire d'aquella habitació no fos suficient per ell. Es passà la mà pel front, mentre recordava aquell sobre marró que havia vist al seu somni i sentia que la por l'envaïa en pensar que potser quan arribés a casa la Laia se'l trobaria, i no l'hauria d'obrir per saber què contenia. De fet era una por una mica absurda, perquè al somni el que sortia d'aquell sobre era el penjoll que ella, la Laia, sempre duia des del seu vintè aniversari, quan ell l'hi havia regalat. La visió era horripilant perquè al somni l'Iu buscava la seva xicota, que havia estat segrestada, i el penjoll estava tacat amb la sang d'ella.

El telèfon va tornar a sonar. Tornava a ser la Laia, dient que feia una hora que havia trucat. No entenia com havia passat tanta estona ajagut al llit pensant en el seu somni. No s'havia adormit, però era evident que no havia estat del tot despert. Aquest cop va penjar l'auricular al mateix temps que s'aixecava del llit i deu minuts més tard ja tornava a ser davant de l'aparell dutxat i eixugat, entafortant-se uns texans gastats i una camisa blanca de lli. Va mirar per la finestra, uns terribles núvols grisos anunciaven tempesta. Va mirar el carrer, i com una visió va recordar la veu freda: salta, salta, res pot ser tan difícil com viure sense ella.

Un somriure es va dibuixar a la cara de l'Iu. Era evident que aquell somni era fruit dels dubtes que havia tingut aquella setmana. La por a dependre massa de la Laia l'havia fet somiar que ella moria i ell no trobava una sortida. Ja no calia preocupar-se més. "Me'n sortiria, si ella no hi fos -va pensar- no acabaria saltant pel balcó...i menys després d'aquest somni. Ara sé que abans d'arribar a terra me'n penediria, ara he sentit l'angoixa de saber que t'estàs matant i t'has equivocat."

Va tancar la finestra i va marxar. Va fer a peu el camí de casa seva a casa de la Laia, i va tornar als dubtes que l'havien turmentat tota la setmana. Portaven cinc anys, i potser ella no era la noia amb qui havia de compartir la vida...si ho fos no li vindrien aquests pensaments al cap, no? Potser li hauria de dir, n'haurien de parlar...potser no s'haurien de lligar tant. Tenia pànic que els fets es precipitessin i arribés un dia que es trobés amb dona i fills en un pis, sense saber en quin moment havia decidit que era això el que volia.

Ja era al replà de la Laia, va trucar al timbre i va pensar que parlaria amb ella de tot el que el preocupava. Sempre havien dit que si ho parlaven tot ho podrien solucionar junts, i de moment els havia funcionat. Però, i si el què ara passava era que no ho volia arreglar, sinó que necessitava deixar-ho, acabar, començar a viure una vida pròpia, sol, sense que ningú el pogués empènyer a saltar per la por a no ser res sense ella? La porta es va obrir. Era la Laia. La va trobar molt, molt bonica. Li va fer un petó i va sentir la seva olor, i va decidir que volia arreglar aquell embolic que ell sol s'havia inventat. Va obrir la boca per dir "Hola després-hem-de-parlar", però només va dir "hola" i ella li va allargar el sobre.

Sí, era el mateix. Havia decidit no preocupar-se'n, perquè havia trobat la causa del somni i no creia en premonicions, però ara el tenia allà davant. Semblava una broma del destí, un parany terrible que sens dubte acabava davant de l'entrada del seu bloc, sentint aquell soroll eixordador que, ara ho recordava, provenia d'una ambulància que s'enduria el seu cadàver. Es va quedar blanc mirant aquell sobre marró amb una etiqueta amb lletres verdes que deien el seu nom, Iu Planes.

La Laia se'l mirava amb un somriure afectuós i aixecant la cella dreta li va dir: "Vinga, home, que no l'obres? Estic intrigada!". Ell va aixecar la mirada, encara inexpressiu, i poc a poc va anar estripant aquell paper arrugat...no, no hi trobaria el penjoll... perquè li acabava de veure posat a la noia i perquè els seus dits palpaven alguna cosa bastant més gran, un quadern. El va treure amb compte i va examinar-ne les tapes, blaves. No hi havia res escrit a l'exterior, i el color era desgastat pels anys.

Va obrir la llibreta. La primera pàgina era en blanc, i a partir de la segona s'hi podia llegir un text escrit a mà per algú de qui no coneixia la lletra. Es tractava d'una cal·ligrafia clara i neta, sense complicacions ornamentals i de mida adequada perquè la lectura fos agradable. L'Iu va començar a llegir: "L'Iu es llevà amb aquell soroll estrepitós que de sobte havia omplert tots els racons de la seva consicència -i potser tots els racons de la seva ment, inclosos els inconscients-, ..." . Va continuar, fascinat, i molt espantat. Estava totalment sorprès del que estava llegint, era una descripció exacta del que havia succeït aquell matí! Ningú ho havia presenciat, i encara que així fos, ningú podia saber el què havia estat pensant, somiant, sentint... La Laia, davant seu, restava callada, ara una mica preocupada per la cara del seu xicot, esperant a saber-ne el motiu.

De sobte, l'Iu es va aturar. Algú havia escrit la seva vida des que s'havia llevat aquell matí. Algú sabia què passaria, coneixia el seu destí. "Vull saber-ne el final" es va dir. No havia de preocupar-se de si la Laia era la noia de la seva vida o no, la resposta es trobava, per força, en aquella llibreta. Va passar les pàgines frenèticament, però va veure que la majoria eren blanques. Va tornar enrere, i va llegir l'últim paràgraf que hi havia escrit: "L'Iu mirà al seu voltant sorprès. No entenia res. No estava allà escrita la seva vida? Va tornar a agafar el sobre en un acte sense sentit però que el duria a totes les respostes. En va treure el llapis... i va comprendre de qui era la tasca d'omplir la llibreta".

L'Iu mirà al seu voltant, sorprenent-se a ell mateix de fer exactament el que hi havia escrit al quadern. Va agafar el sobre i en va treure el llapis... i sí, ho va comprendre. Ho va deixar tot al moble del rebedor i va estampar un suau petó als llavis de la Laia, que va obrir uns ulls que somreien de sorpresa i s'hi va lliurar amb ganes, ara tranquil·la de veure que el noi estava recuperat. Va tornar a sentir la seva olor i va veure que no hi havia res a parlar... de moment, al seu quadern, ella era una de les protagonistes.