RELACIONS PRIVADES.

Sé que la nostra contrasenya habitual sempre dóna el resultat desitjat. Un missatge, un breu missatge, només posant una hora. Sempre en el mateix i discret hotel i a la mateixa cambra.

Una breu trucada a la porta i corro a obrir. Sí, és ella, tan magnífica i adorable com sempre. Té un somriure mofeta en els seus llavis, com a promesa de les moltes coses que cercàrem, tots dos, en el curs de la nostra trobada.

Ha entrat com una deesa romana. Jo com el sàtir del conte m’he abraonat damunt seu, estrenyent-la mentre burjava amb la roba per deixar-la tal com ens agrada a tots dos. Nus, sense cap mica de roba que trenqui l’harmonia dels cossos humans. Ella, burlant els meus moviments ha lluitat per guanyar-me i deixar-me sense roba primer a mi. El joc, mútuament establert, diu què qui ho aconsegueix primer manarà en l’encontre amorós del dia.

He aconseguit guanyar aquesta primera escomesa i agafant-la de les mans l’he fet estendre el braços amunt fins dalt de la capçalera del llit (mai cap lligam és admès entre nosaltres) i empresonada sota el meu cos sentir els bàtecs i les ànsies de la meva carn delerosa de la seva. He mossegat suaument les seves orelles i he fruit dels sabor de la seva boca i llengua.

Poc a poc he davallat lentament pel seu cos mullant-lo amb el meu fluid bucal i dibuixant en la seva olorosa pell mil i una filigrana enamorades. En arribar a un dels meus llocs preferits he degustat el sabor de la suau pell i els rugós i vermellós de la punta de les sines, entretenint-me en les seves altes i excitades puntes. Del seus llavis sortien clars sospirs d’aquiescència i satisfacció. Algun – “més i poc a poc”- sorgia amb delit de la seva boca.

Poc després, seguint el meu camí, he baixat lentament deixant un rastre amorós de lleugers petons que encara han fet remugues amb més frisança com qui demana arribar a port. Finalment, sóc en el lloc on comença la vida, i fineix o s’inicia l’encontre entre home i dona. Acarono les seves cames de dalt a baix i quan el seu neguit m’ho demana amb insistència amago la meva boca en el seu fruit de la passió.

M’ha premut el cap i cercant plaer m’ha enfonsat el rostre contra el seu adorable mont venusià. Al mateix temps, amb els genolls me l’ha immobilitzat en un arravatat desig. He notat la pujança del seu punt feble i he notat el sabor de la seva profunditat intima. Sobtadament ha fet ús de la seva astúcia, tal vegada de la meva feblesa pel desig de donar-li gust, no ho sé encara, quina treta ho ha fet possible, m’he trobat capgirat i sense esperar-se gens s’ho ha introduït dins el seu cos dominant la meva resistència i obligant-me a seguir els moviments voluptuosos segons la seva voluntat. Les seves paraules, un xiuxiueig constant són ordres imperioses manades pel goig dels sentits. Jo callat, he deixat anar algun gemec de plaer al sentir la seva tebiesa interior i el seu cavalcar damunt meu.

Ha dansat amunt i avall, com una frenètica odalisca cercant en el contacte sobre meu cos el climax desitjat. Jo sento en el seu ball com es fricciona les parts i portada per la intensitat dels moviments també arriba fins damunt el meu pit i les puntes rugoses i vermelles de les seves sines m’exciten encara més.

Navega ella amb remor constant i naufrago jo en el desori de la sexualitat. A la fi aconsegueixo vèncer la seva resistència i l’he voltat altre cop posant-me novament damunt i notant els seus talons empenyent-me totalment endins.

Fins que finalment, tot l’humà té un final, entre sospirs, gemecs i brutals arquejades hem sucumbit, l’un dins l’altre, amb un esclat íntim a la darrera expressió de passió.

Hem descansat abraçats una estona, només una mica més, solament un xic. Se’ns ha fet tard, portats per la intensitat de la nostra trobada ha passat el temps sense adonar-nos. Després de vestir-nos, ens hem donat un lleuger bes a la boca i ens hem acomiadat amb un breu:
 Fins ara, a l’hora del sopar.
 Amor meu! – M’ha dit en tancar la porta del temple de la nostra passió- Te’n recordaràs del regal per la teva mare? Avui, ve a sopar i vaig molt tard per preparar-ho tot.

És què a la meva dona i a mi ens agrada rememorar, de tant en tant, com era quan ens trobàvem essent uns jovenets sense cap càrrec familiar.

Miquel Pujol Mur.