Reflexions... Reflexions

Un relat de: EmmaThessaM

Saps com és una persona ximple? Doncs mira, és una persona amb els cabells foscos i llargs, arrissats, amb ulls de mel i una mirada plena de picardia segons diuen les males llengües; una persona amb la pell clara com un ou i plena de pigues, amb mans de pianista desafinat i ungles mossegades; una persona que es vesteix amb texans, bruses balderes i porta turbants amples que li tapen el front; una persona que, en aquests moments, està asseguda a la meva cadira teclejant una bestiesa que ningú no arribarà a llegir mai; és a dir, una persona com jo.
En Luther King tenia un somni, jo també, la diferència rau en el fet que el seu va passar a la història, per utopia, i el meu no hi passarà, per tonteria (rodolí). Necessito que em portin agafada de la mà. He viatjat per mars i oceans, muntanyes i volcans, planetes, asteroides i fins i tot he vist el més enllà. He parlat amb presidents, he conegut els secrets de les fades i he caminat amb les estrelles. He patit totes les meravelles del món i he rememorat totes les seves penúries; però no n'hi ha prou. Mai no sabré escriure.
Avui és Sant Jordi: com cada vint-i-tres d'abril; ves quina novetat. La diada del cavaller que, un dia de sol, va tenir la mala sort de trobar-se amb un drac ferotge i va ser prou intel·ligent com per fugir cames ajudeu-me per tal de poder-ho explicar (segons relaten fonts no oficials que no van voler passar a la història). La diada del llibre i de la rosa: dos magnes evocadors de records que no tenien res en comú fins que un gran pensador de l'antiguitat (del qual ara no recordo el nom) va decidir passar a la historia com el genial escriptor a qui se li va acudir la genial idea de regalar els seus genials totxos de genial lletra petita a totes les genials donzelles que li compressin una rosa del seu jardí per tal de no morir-se de gana.
Això deu ser defecte professional. Tinc ganes de plorar, però enlloc d'acurrucar-me sobre el llit i vessar llàgrimes fins que els ulls em quedin vermells com maduixes d'estiu, respiro a fons, em palplanto davant de l'ordinador i t'explico les meves misèries. Em fa mal al cap.
Havia de ser un dia meravellós. Sant Jordi. Fa un any que l'espero; un any. Que es diu ràpid però que és molt de temps, concretament tres-cents seixanta-cinc dies i sis hores si no vaig errada. Havia de ser meravellós però, en aquests moments, tinc l'ànima al pis de sota, l'ànim sota terra i el cap ple d'abelles que no paren quietes ni un moment.
No et confonguis. No ets cap diari personal ni res per l'estil. T'escric ara perquè estic malalta (en molts sentits) i necessitava desfogar-me: només t'escriuré avui. Fa molt de temps que el cuc de la lectura es va instal·lar en el meu estómac i que el de l'escriptura es va asseure darrere de la meva orella, però encara no estic tan malalta com per escriure sobre una cosa tan banal com mi (podria estar molt pitjor ara que hi penso).
No intento fer-te gràcia. En realitat, ni tan sols ser què intento. Simplement volia parlar amb algú i m'he adonat de què no ho puc fer perquè estic sola. El pis està buit i quan he trucat a casa, he tingut la mala fortuna de caure en les mans del meu estimadíssim germà, a qui no se li ha acudit altra idea que penjar-me al cap d'un minut i quaranta-sis segons (ell té un d'aquells telèfons moderns que compten els segons que parles, ell m'ho ha dit abans de deixar-me parlant sola; quina gràcia, no?).
Avui és Sant Jordi; en majúscules. Volia fer un pilot de coses però, al final, no he fet res de res i m'he acabat avorrint com un ordinador sense ratolí. Ha estat ben bé com quan esperes el dia del teu aniversari amb candeletes i, quan finalment arriba, ningú no es recorda de felicitar-te ni de tibar-te les orelles: perquè ningú no es recorda d'aquestes coses sense importància a les quals finalment tu mateix decideixes no donar importància el segon any que tothom se n'oblida (perquè no et facin més mal).
Volia voltar per les parades i veure roses de tots colors i fullejar llibres de tots papers i ensumar milers d'històries i devorar lletres de tots formats i... I milers d'altres coses que les rates de biblioteca normalment fem en l'anonimat per no ser titllats de raros quan passegem pel carrer. Volia fer un munt de coses però, tan bon punt he sortit al carrer i m'he trobat amb cinc-centes parades de roses (d'acord: trenta-dues) i només una de llibres, m'ha caigut el món a sobre: on s'han ficat les parades de les llibreries aquest any? On són? On són els llibres? On?! Al final, l'únic que he fet en tot el dia ha estat a renovar el carnet d'identitat: quina cosa més emocionant, veritat?
La segona decepció, que ja havia previst i que encara que no hagués previst no hauria representat una decepció de no trobar-me en estat de xoc, me l'he endut quan he acabat de renovar el document nacional d'identitat (vulgarment conegut com a DNI o carnet d'identitat a seques). Més concretament, me l'he endut quan la dona que m'ha atès, després d'atracar-me el moneder, fer-me firmar un paper ridícul i embrutar-me el dit com si s'acabés de trobar amb el prestigi enfonsat, se n'ha anat sense dir-me ni piu: sense ni un trist adéu ni un miserable tros de paper d'estrassa amb que netejar-me el dit. (Ja ho sé que és una ximpleria; ja ho sé. No fa falta que et riguis de mi perquè... Un moment, es pot saber amb qui estic parlant?!).
Volies caldo, tres tasses. En aquest cas, però, la tercera tassa ha arribat convertida en una galleda d'aigua freda que m'ha semblat que algú m'evocava a sobre des de les remotes altures quan he anat a mirar botigues per comprar sabates, no n'he vist cap que m'agradés i he acabat per no comprar ni la sola d'una. En realitat, encara no sé ben bé quines em vull comprar: l'únic que sé és que me les he de comprar i que me les he de comprar com més aviat millor; i no es tracta d'una dèria compulsiva. Si no faig alguna cosa aviat per evitar-ho, els meus peus, enfundats en unes cada vegada més incòmodes botes d'hivern, s'aniran fent petits sobre les voreres de lava grisa de la ciutat comtal i s'acabaran convertint en un núvol de vapor amb no gaire bona olor.
Ho veig tot negre. No sóc objectiva. I com que no ho sóc i com que no m'hi veig i com que tinc un mal de cap horrorós i unes ganes tremendes de plorar sense saber ben bé perquè, ho acabo veient tot del mateix color i em nego a trobar-hi ni el més ínfim bri d'esperança que em faci riure una mica. Tinc mal de cap. Però em nego a prendre'm l'aspirina que la meva mare sempre em diu que em prengui perquè no em vull tornar addicte a les medicines i convertir-me en una hipocondríaca crònica com algú que jo conec. Dec ser una mica... Una mica... Com es diu? Misògina? No; no... Aquelles persones a les que els hi agrada patir, com es diu? Me... Mo...
No me'n recordo. El cap em fa mal de tan pensar. Ho deixo córrer: dec ser una mica això, tu ja m'entens ( tu? No recordo mai que estic parlant sola). Plego. Ja no sé què més escriure i la pantalla de l'ordinador encara em fa venir més mal de cap. Ho deixo aquí. No té cap sentit el que estic fent.
Masoquista, això és el què soc.

Comentaris

  • FELICITATS pel 4-5![Ofensiu]
    nuriagau | 11-01-2009

    FELIÇ 5è ANIVERSARI d'RC,
    relataire!!!


    5 aniversari RC



    Si avui és diumenge 11 del 2009, avui és el cinquè aniversari d'RC. Passa pel fòrum i descobreix com pots "enganxar" en un dia com aquest Recorda: NOMÉS AVUI! T'ho perdràs?

    Núria Gausachs i Cucala

  • FELICITATS![Ofensiu]
    nuriagau | 11-01-2009

    Felicitats pels teus quatre anys a RC!




    Els Dracs Alats existeixen i a RC, també.

    Núria Gausachs i Cucala

  • un repte[Ofensiu]
    Joan G. Pons | 01-01-2008 | Valoració: 10

    Acabo d'escriure un relat i els meus dits han teclejat el teu.

    És un relat del 2005 i segurament connecto amb una Emma del 2008, d'estrena.

    He llençat la meva canya al teu llarg artícle i conscientment pesco trés frases. Sóc plenament conscient o emocionalment decidit de que són frases fora de context.

    "Una mirada plena de picardia" Meravellosa la picardia. Hauríem de vendre i a més botigues picardia. Picardia és provocar i estimular. Picardia és crear nexes curiosos i sorprenents.

    "Necessito que em portin agafada de la mà" I llavors que fas amb les altres mans. Conec una persona amb les mans avorrides i francament no té picardia. La necessitat té data de caducitat.

    "Havia de ser un dia meravellós" Puc facilitarte l'adreça de "dies meravellosos". Preus molt cars, gairebé prohibitius. Hi han alternaives.

    En el teu artícle he sucat pa. Un bon berenar. Gràcies.

  • unmarpernopensar | 19-12-2007 | Valoració: 10

    Doncs a mi m'ha agradat molt.
    Le trobat molt oportú.

    M'ha anat bé. Necessitava reflexionar.

    Felicitats!

    I així continuis...

  • TOTS TENIM MOMENTS DE DESESPERACIÓ[Ofensiu]
    criptonita | 22-11-2007

    La veritat és que tot i ser una mica caòtic, m'ha agradat molt el teu relat, perquè m'ha semblat fresc i original, una reflexió molt sincera del que has pensat en determinat moment. Continua així.

  • mmm??[Ofensiu]
    hilderoy | 25-07-2006

    Però què és això de R en cadena??M'ho pots aclarar una miqueta?

  • sushi[Ofensiu]
    qwark | 16-04-2006

    Ostres, em sembla que aquest és un d'aquells relats que no es pot passar sense comentar-los. I jo, que no m'havia preparat res. En fi, a veure que es pot fer...

    Reflexionar és molt humà, de vegades divertit i tot, encara que no sé si útil, segons com es miri. Suposo que es pot analitzar de moltes maneres, jo ho faré a la meva i ho dividiré en dues parts: creació i anàlisi. La idea i el tractament d'aquesta. Els ingredients i la manera de cuinar-los. En aquest cas tinc la impressió que el plat està una mica cru. Això també té avantatges, segons com. Cru, de vegades és relaciona amb "gairebé viu".

    Ostres, m'està agafant gana i no sé si aconsegueixo explicar-me. Bé, el que volia resaltar és el format, que sembla més propi de l'escriptura de mails (un gènere literari de nova generació) que dels relats estàndard. M'hi reconec en algunes fases. Si fossis com jo, hauries penjat aquest relat perquè, malgrat aquestes proclamacions ubiqües de modèstia, en el moment d'escriure això et vas sentir posseïda per una onada d'inspiració creativa. Potser l'escrit no és genial. Però la força que t'empenyia a escriure era ... ai, indescriptible.

    Una manera d'equivocar-me seria, per exemple, que aquest relat no fes en absolut referència a tu. Llavors seria una creació ordenada d'un desordre aparent. Llavors faries bé d'oblidar totes aquestes ximpleries que acabo de dir.

    En el fons, el millor criteri és el d'un mateix.

  • És un bon relat[Ofensiu]
    foster | 09-11-2005

    amè i profund, que planteja una sèrie d'obvietats superades pel to trascendent rere la ironia primera. M'agraden els teus jocs de paraules, són frescos i originals, com per ex. tinc l'anima al pis de sota, més sola que un ordinador sense ratolí...
    Sí, són reflexions pretesament sense sentit i sense massa volta, però no ho són, no, de cap manera. Palesen un estat d'ànim i una sensiblitat per viure'l molt especials.

    foster (el teu ex-enllaç??)

  • Hola![Ofensiu]
    Llibre | 27-05-2005

    Veuràs... m'he estat llegint aquest relat, i he fet un comentari... però te'l copiaré a continuació i espero que funcioni tot plegat i surti com jo vull.

    Si no ho aconsegueixo, ja trobaré la manera de repetir-ho. Però això serà un altre dia. Que ja començo a entrar a altes hores de la matinada, i al final m'agafarà un algu.

    Per altra banda, si qualsevol observació que et faig et resulta molesta... a banda de comentar-m'ho, si us plau, per demanar-te disculpes, sàpigues que no és la meva intenció.

    El teu relat:

    Saps com és una persona ximple? Doncs mira, és una persona amb els cabells foscos i llargs, arrissats, amb ulls de mel i una mirada plena de picardia segons diuen les males llengües; una persona amb la pell clara com un ou i plena de pigues, amb mans de pianista desafinat i ungles mossegades; una persona que es vesteix amb texans, bruses balderes i porta turbants amples que li tapen el front; una persona que, en aquests moments, està asseguda a la meva cadira teclejant una bestiesa que ningú no arribarà a llegir mai; és a dir, una persona com jo.

    (Un molt bon començament. Al meu entendre, és clar. I sempre cal tenir present que el meu entendre és menudet, menudet, perquè no en tinc gaire, jo, d'enteniment. No, seriosament: és un bon començament perquè la primera frase, en forma interrogativa, enganxa de ple al lector. És el que s'anomena "fidelitzar el lector". El deixes davant una expectativa que li atrau, i fa que continuï llegint. Però no només això, sinó que jugues amb ell. Perquè la pregunta feta en segona persona fa pensar, per lògica il·lògica, que la resposta versarà sobre una tercera persona... i no! La resposta fa referència a la narradora de la història. Ben trobat).

    En Luther King tenia un somni, jo també, la diferència rau en el fet que el seu va passar a la història, per utopia, i el meu no hi passarà, per tonteria (rodolí).

    (Continues jugant amb el lector tot mostrant un duet de contradiccions: per una banda el desencís de no aconseguir el que un vol; per altra banda la ironia en el moment d'explicar-ho).


    Necessito que em portin agafada de la mà. He viatjat per mars i oceans, muntanyes i volcans, planetes, asteroides i fins i tot he vist el més enllà. He parlat amb presidents, he conegut els secrets de les fades i he caminat amb les estrelles. He patit totes les meravelles del món i he rememorat totes les seves penúries; però no n'hi ha prou. Mai no sabré escriure.

    (Aquí ja ataques de ple el problema, el tema del relat. "Reflexions...Reflexions". I el concretes en un aspecte: el neguit de no aconseguir "saber escriure".)


    Avui és Sant Jordi: com cada vint-i-tres d'abril; ves quina novetat. (Continues amb el to irònic. Correcte). La diada del cavaller que, un dia de sol, va tenir la mala sort de trobar-se amb un drac ferotge i va ser prou intel·ligent com per fugir cames ajudeu-me per tal de poder-ho explicar (segons relaten fonts no oficials que no van voler passar a la història). La diada del llibre i de la rosa: dos magnes evocadors de records que no tenien res en comú fins que un gran pensador de l'antiguitat (del qual ara no recordo el nom) va decidir passar a la historia com el genial escriptor a qui se li va acudir la genial idea de regalar els seus genials totxos de genial lletra petita a totes les genials donzelles que li compressin una rosa del seu jardí per tal de no morir-se de gana.

    (He, he... M'agrada, aquesta versió de la història... I et mantens amb el to irònic i amb un punt de cinisme -pel que fa a l'autocrítica--).


    Això deu ser defecte professional. Tinc ganes de plorar, però enlloc d'acurrucar-me (en català em sembla que seria: arrupir-se, arraulir-se, arronsar-se) sobre el llit i vessar llàgrimes fins que els ulls em quedin vermells com maduixes d'estiu (una bonica imatge) , respiro a fons, em palplanto davant de l'ordinador i t'explico les meves misèries. Em fa mal al cap.

    Havia de ser un dia meravellós. Sant Jordi. Fa un any que l'espero; un any. Que es diu ràpid però que és molt de temps, concretament tres-cents seixanta-cinc dies i sis hores si no vaig errada. Havia de ser meravellós però, en aquests moments, tinc l'ànima al pis de sota, l'ànim sota terra i el cap ple d'abelles que no paren quietes ni un moment. (una altra imatge que m'agrada)
    No et confonguis. No ets cap diari personal ni res per l'estil. T'escric ara perquè estic malalta (en molts sentits) i necessitava desfogar-me: només t'escriuré avui. Fa molt de temps que el cuc de la lectura es va instal·lar en el meu estómac i que el de l'escriptura es va asseure darrere de la meva orella, però encara no estic tan malalta com per escriure sobre una cosa tan banal com mi (podria estar molt pitjor ara que hi penso).

    No intento fer-te gràcia. En realitat, ni tan sols ser què intento. Simplement volia parlar amb algú i m'he adonat de què no ho puc fer perquè estic sola. El pis està buit i quan he trucat a casa, he tingut la mala fortuna de caure en les mans del meu estimadíssim germà, a qui no se li ha acudit altra idea que penjar-me al cap d'un minut i quaranta-sis segons (ell té un d'aquells telèfons moderns que compten els segons que parles, ell m'ho ha dit abans de deixar-me parlant sola; quina gràcia, no?).

    Avui és Sant Jordi; en majúscules. (Si no m'he descomptat, és la tercera vegada que ens ho dius. La narració està carregada de falques que capten l'atenció del lector, i això és bo. Mantens l'atenció) Volia fer un pilot de coses però, al final, no he fet res de res i m'he acabat avorrint com un ordinador sense ratolí. (hehe... molt bo! ...pobret ordinador, no?) Ha estat ben bé com quan esperes el dia del teu aniversari amb candeletes i, quan finalment arriba, ningú no es recorda de felicitar-te ni de tibar-te les orelles: perquè ningú no es recorda d'aquestes coses sense importància a les quals finalment tu mateix decideixes no donar importància el segon any que tothom se n'oblida (perquè no et facin més mal).

    Volia voltar per les parades i veure roses de tots colors i fullejar llibres de tots papers i ensumar milers d'històries i devorar lletres de tots formats i... I milers d'altres coses que les rates de biblioteca normalment fem en l'anonimat per no ser titllats de raros (em sembla que el correcte seria "rars") quan passegem pel carrer. Volia fer un munt de coses però, tan bon punt he sortit al carrer i m'he trobat amb cinc-centes parades de roses (d'acord: trenta-dues) i només una de llibres, m'ha caigut el món a sobre: on s'han ficat les parades de les llibreries aquest any? On són? On són els llibres? On?! Al final, l'únic que he fet en tot el dia ha estat a renovar el carnet d'identitat: quina cosa més emocionant, veritat?

    (Per fi ens has desvetllat, sembla ser -escric mentre faig tot just la primera lectura de la narració--, el motiu d'aquesta fixació pel dia de Sant Jordi. La protagonista tenia unes expectatives: comprar llibres. I aquestes se'n van en orris quan s'adona que gairebé no hi ha parades de llibres -només una--).


    La segona decepció, que ja havia previst i que encara que no hagués previst no hauria representat una decepció de no trobar-me en estat de xoc, me l'he endut quan he acabat de renovar el document nacional d'identitat (vulgarment conegut com a DNI o carnet d'identitat a seques). Més concretament, me l'he endut quan la dona que m'ha atès, després d'atracar-me el moneder, fer-me firmar un paper ridícul i embrutar-me el dit com si s'acabés de trobar amb el prestigi enfonsat, se n'ha anat sense dir-me ni piu: sense ni un trist adéu ni un miserable tros de paper d'estrassa amb que netejar-me el dit. (Ja ho sé que és una ximpleria; ja ho sé. No fa falta que et riguis de mi perquè... Un moment, es pot saber amb qui estic parlant?!).

    (Bona. És una aturada oportuna. El text, o el ritme narratiu, s'estava accelerant. Fixa't que el paràgraf anterior comença amb dues llaaaaargues frases que, curiosament, enlloc d'alentir el text, li donen velocitat -suposo que és pels nexes que utilitzes--. Amb aquesta reflexió fas que el lector també s'aturi i reprengui la lectura amb el mateix ritme i to d'abans).


    Volies caldo, tres tasses. En aquest cas, però, la tercera tassa ha arribat convertida en una galleda d'aigua freda que m'ha semblat que algú m'evocava (m'abocava) a sobre des de les remotes altures quan he anat a mirar botigues per comprar sabates, no n'he vist cap que m'agradés i he acabat per no comprar ni la sola d'una. (uix! Si em permets que t'ho comenti i sense ànims de molestar, aquí no em fa el pes, aquesta tria de paraules. Em refereixo a la "sola". Sí, ja sé que et refereixes a la part inferior d'una sabata. Però com que vens de la frase "no comprar ni...", doncs trobo que aquest "ni" que ja implica negació o que gairebé no hi ha res, al costat del "sola" que permet més d'un significat... No sé. Trobo que et demana que facis una segona lectura, i fins ara tenies el lector molt ben acostumat, marcant-li les pautes ben assenyalades. Vull dir, que enlloc de "sola" podries emprar qualsevol altra part de la sabata: tacons, cordons... Jo què sé! Ei, és només una idea, i de bon rotlle, eh!) En realitat, encara no sé ben bé quines em vull comprar: l'únic que sé és que me les he de comprar i que me les he de comprar com més aviat millor; i no es tracta d'una dèria compulsiva. Si no faig alguna cosa aviat per evitar-ho, els meus peus, enfundats en unes cada vegada més incòmodes botes d'hivern, s'aniran fent petits sobre les voreres de lava grisa de la ciutat comtal i s'acabaran convertint en un núvol de vapor amb no gaire bona olor.

    Ho veig tot negre. No sóc objectiva. I com que no ho sóc i com que no m'hi veig i com que tinc un mal de cap horrorós i unes ganes tremendes de plorar sense saber ben bé perquè, ho acabo veient tot del mateix color i em nego a trobar-hi ni el més ínfim bri d'esperança que em faci riure una mica. Tinc mal de cap. Però em nego a prendre'm l'aspirina que la meva mare sempre em diu que em prengui perquè no em vull tornar addicte a les medicines i convertir-me en una hipocondríaca crònica com algú que jo conec. Dec ser una mica... Una mica... Com es diu? Misògina? No; no... Aquelles persones a les que els hi agrada patir, com es diu? Me... Mo...
    No me'n recordo. El cap em fa mal de tan pensar. Ho deixo córrer: dec ser una mica això, tu ja m'entens ( tu? No recordo mai que estic parlant sola). Plego. Ja no sé què més escriure i la pantalla de l'ordinador encara em fa venir més mal de cap. Ho deixo aquí. No té cap sentit el que estic fent.

    Masoquista, això és el què soc.

    Bé. En línies generals crec que el relat funciona perfectament. La lectura és fluïda (fora d'un detallet que t'he indicat) i el to, una barreja entre la ironia i el cinisme vers un mateix, està ben trobat i ben portat. Es manté viu al llarg de tota la narració.

    Hi ha, però, un aspecte que, al meu gust, el fa trontollar: obres massa finestres.

    Planteges un personatge en el primer paràgraf i ens parles d'ell fins que trobem quin és el problema que el preocupa: creu que mai no sabrà escriure.

    D'aquesta idea passes a la repetició enunciativa del dia de Sant Jordi. Una relació d'idees ben fàcil de seguir, perquè el problema plantejat (la frustració vers l'escriptura) i la festivitat que esmentes poden tenir un lligam ben ferm.

    Però no. Aquesta no serà la via de sortida, perquè tot just ens passeges per les paradetes del dia de Sant Jordi i ens portes, de cop i volta, a renovar el carnet d'identitat. D'una manera un tant brusca, fins i tot. I després de les aventures que la protagonista viu amb aquesta activitat, ens enfrontem al tema del calçat. Per acabar amb un darrer paràgraf, conclusió general de tot plegat que no tanca cap de les portes obertes.

    El que passa, també cal dir-ho, és que aquest relat no explica una història en el sentit més estricte de la paraula. El mateix títol ja ho indica: reflexions. I és per això que, aquests possibles desequilibris narratius, no molesten al lector, i fins i tot passen desapercebuts.

    En resum.

    Trobo que és un relat, com ja he dit en començar, que funciona a la perfecció. Està escrit amb un lèxic adequat, al meu entendre, i manté l'atenció. Però aquests petit detallets que he comentat li donen cert aire eteri... potser ja volgut... perquè es tractava de fer reflexions, no?

    És clar que, moltes vegades, després de reflexionar arribem a alguna conclusió. No sé. Potser és això el que li trobo a faltar. Un tancament que colli amb més fermesa aquestes reflexions.

    És una idea.

    A banda d'això, m'ho he passat molt bé. El to, el punt d'humor i ironia. He, he... Molt bo, de veritat.


    Una abraçada,

    LLIBRE

  • juass![Ofensiu]
    XvI | 10-05-2005

    Genial això de "tinc l'ànima al pis de sota", i l'escena de la renovació del carnet, que tothom en surt mirant-se el dit.

    salutacions

  • Emma![Ofensiu]
    Màndalf | 29-04-2005 | Valoració: 10

    Què maco el teu relat! M'agrada molt. Si aconseguís expressar-me com tu les meves parides es converitrien en poesia, segur.

    Gràcies també pel teu comentari; m'ajudarà. Del que es dedueix que no tots economistes són bons escriptors (però que consti que vaig treure una bona nota d'Econometria).

    Segueix endavat, segur que aconsegueixes els teus somnis.

    Va un petó a sobre d'aquesta galta pigosa.

  • Bones!![Ofensiu]
    Gorwilya | 23-01-2005 | Valoració: 10

    M'ha agradat molt, està molt ben escrit! No sé què més podria dir d'aquest relat, és genial... ;)

    A veure si penges alguna coseta més i la llegiré encantada!

    Petons!

    Gorwilya

    P.D. Una coseta, ets la mateixa que escriu al 3xl amb aquest nick? o no? simple curiositat... :P

  • uala!![Ofensiu]
    rosaur | 11-01-2005 | Valoració: 10

    és bonissim, nena, com tu has currat...!!

  • no ets masoca![Ofensiu]
    Lavínia | 11-01-2005

    escrius força bé. Vinga, publica'n un altre que m'ha agradat molt aquest!!

  • QUANTES REFLESIONS...![Ofensiu]
    Capdelin | 11-01-2005 | Valoració: 10

    uauà!!! i Sant Jordi damunt del cavall, matant dracs metrosexuals i fent néixer roses sense cobrar cap comissió! je je je
    noia... tens una imaginació bestial... i 30 milions de paraules que es foten patades per sortir a l´escenari del teu ordinador ( pobre teclat je je je )
    fantàstic... tens molt vocabulari... i t´enrotlles poèticament que és una passada bestial!
    felicitats... a veure si t´animes al veure aquest 10 i... escrius més i més... tinc ganes de llegir més coses teves...
    la descripció del teu retrat físic molt guai... piguetes, ungles mossegadetes, cabells arrissats... quanta seducció! je je je
    un ptoooOooó i una abraçada... i... allibera a la Princesa, cony! (XD) que la pobra no soporta més ser llepada pel fastigós del drac... que a més i més li fa pudor l´alè... de tant fumar marihuana! je je je
    muaaaaà! fins aviat...

  • no és Lídice, és M.Victoria Lovaina[Ofensiu]
    peres | 11-01-2005

    on et dic Lídice, si li vols llegir res, has de buscar a la llista d'autors "M.Victòria Lovaina", xq acabo de descobrir que just un dia d'aquests ha decidit sortir de l'armari i presentar-se amb aquest altre nom.

  • algú et llegeix, i tant, i més que en vindran...[Ofensiu]
    peres | 11-01-2005 | Valoració: 10

    Avui he estat de sort, crec que he trobat un tresor (rodolí, també), una nova veu treu el cap a RC i crec que sóc el primer de llegir-la (he fet una aturada a la feina; de tant en tant ho haig de fer, per desemboirar el cap) i de descobrir-hi una grandíssima aportació a la bona literatura que es fa en aquest portal. He recordat Blade Runner (una de les millors pel·lícules de la història del cinema, per mi) i he recordat moltes coses…, m'he recordat a mi mateix.

    Emma, benvinguda. Si no coneixes la gent que escriu per ací, et recomano, a part de les estrelles que omplen la portada com a més llegits, més valorats, etc., les autores següents: Brida, Lídice i Neula. Totes quatre (et compto a tu, a partir d'ara), xapó.

Valoració mitja: 10

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de EmmaThessaM

EmmaThessaM

23 Relats

177 Comentaris

49767 Lectures

Valoració de l'autor: 9.57

Biografia:
Si vols descobrir una de les joies més preuades d'RC...
Fes clic aquí: MÉS de 1000 comentaris no poden estar equivocats ;-)



Hi havia una vegada, en un món molt molt proper, una nena sense res especial que no sabia què ser de gran. O si ho sabia...

Però no s'hi atrevia, perquè ningú no volia ser el mateix que ella quan fos gran.

Tenia un somni: escriure una història. No pretenia que fos la millor narració de la humanitat, ni la més llarga, ni tan sols la més curta. No volia fama ni diners. Només volia un lector...

Un lector que volgués llegir-la.

Però la nena va oblidar el somni i es va fer gran. I la noia va anar a la universitat. La noia va entrar en una empresa. La noia va trobar una parella amb qui compartir els problemes. La noia va ascendir a la feina. La noia es va hipotecar. La noia va tenir fills. La noia va patir per les males companyies. La noia va conèixer els fills dels seus fills. La noia va acabar de pagar la hipoteca. La noia es va morir.

I mai va escriure el llibre...

Mai va trobar el lector.

Què hauria passat si s'hi hagués atrevit?

Això, lector... Només ho saps tu.



EmmaThessaM (emmathessam@yahoo.es)



M'he cansat de les màscares. Aquesta sóc jo: la jo real.


www.vullescriure.cat
lallibretavermella.blogspot.com