Reflexions d'un pescador

Un relat de: Rafael P. Lozano

Reflexions d’un pescador

Jonay estava exhaust, necessitava tranquil•litat i va prendre un parell de dies de descans, va guardar uns quants estris personals i se’n va anar a un racó de l'illa on ningú no podria trobar-ho ni molestar. Es trobava molt estressat, el gran ritme de treball últimament l'havia esgotat. Ja no podia suportar més aquell ritme de vida, necessitava un descans merescut. En un penya-segat pròxim va veure una petita cova que li serviria de lloc d'amagatall. Allà estaria per un parell de dies fora de perill de mirades, de sorolls i sense contaminació. Només amb el relaxant soroll de l'onatge en xocar contra les roques.
No sortiria del seu re¬fugi per a res. Portava unes torrades de pa, suficient aigua per un parell de dies i uns senzills aparells per pescar. Recordava les aventures de Robinson Crusoe, l'imitaria. Necessitava la completa solitud, trobar-se amb si mateix. Faria una meditació a la seva manera, sense dependre de ningú, de cap guia espiritual, guru o mestre. Per trobar-se a si mateix i meditar no necessitava cap companyia.
Es va acomodar en l'interior de la cova i va sentir una frescor molt agradable. Quina temperatura tan bona; ni fred ni calor. És un privilegi haver nascut en aquesta terra, va pensar. Des de la seva posició podia contemplar el mar i el cel alhora. Va tancar els ulls, descansaria una bona estona. El so del mar embriagava els seus sentits. Quin assossec.
Jonay portava més de quatre hores de son profund quan el va despertar un fort xipolleig. Ja començava a enfosquir i va sortir a l'exterior de la seva cova per veure que succeïa: hi havia un pescador intentant treure de l'aigua un gran peix, una corbina d'una mida extraordinària es debatia davant de la destresa del pescador. En silenci, va dedicar-se a contemplar la perícia d'aquell home. Portava una rudimentària canya de bambú, en el seu extrem, un fort fil tirava del peix que s'agitava fortament oferint la màxima resistència, no es resignava a ser arrabassat del seu hàbitat natural. El pescador va afluixar prudentment el fil recollint-lo immediatament de nou. Així diverses vegades, fins a fatigar aquell gran exemplar. Probablement pesaria més de dos quilos. Jonay romania immòbil contemplant aquell company improvisat. No volia distreure'l en la seva àrdua tasca. Qualsevol distracció podria avortar la captura i escapolir-se la presa tan apreciada. Així durant més de quinze minuts, fins que aprofitant que la corbina es relaxava per uns instants, sense treure de la superfície l'animal, va submergir un llarg salabre per sota de la peça, i, d'una enèrgica estrebada el va treure a la superfície. La presa es convulsava dins de la xarxa del salabre fins a rebre un precís tall d'un gran ganivet que va esgrimir amb una gran destresa el pescador. Va estendre l'escissió amb el ganivet afilat fins a deixar immòbil la seva víctima ensangonada.
Llavors, el pescador es va adonar de la presència humana a les seves esquenes. Va descobrir Jonay, que li va dir a tall de felicitació i salutació:
-Enhorabona, ha capturat vostè una bona peça. Li he estat contemplant i he vist que té una experiència professional...
-Hola, amic. No m'havia adonat de vostè. Estava molt concentrat amb la meva pesca. Temia que se m'escapés, és un peix bastant gran. Per sort porto una canya molt forta, una bon fil i un bon ham. Encara que si no hagués estat pel salabre difícilment l’hagués pogut treure'l de l'aigua.
-Es posarà contenta la seva família quan el vegi tornar amb semblant trofeu...
-No, va contestar el pescador, no tinc família ni casa. La meva única llar és aquest penya-segat. Concretament aquesta cova que es troba darrere de vostè.
Jonay es va quedar sorprès, sense voler, havia ocupat la casa d'aquell home.
- Així que vostè viu allà? -va preguntar assenyalant la petita cova. Perdoni’m, vaig pensar que no estava ocupada per ningú.
-S'ha quedat sense casa? -va preguntar el pescador.
-No, no. No és això. És que he decidit passar un parell de dies desconnectat de tot.
-Només un parell de dies?
-Sí, em trobava molt estressat i vaig pensar que desconnectant una mica de la meva feina i del meu entorn podria carregar piles.
-Em sembla bé -va dir el pescador - però no es dóna compte que després de dos dies de contacte només amb la naturalesa, la tornada a la seva vida quotidiana pot ser més virulenta?
-Sí, sí -va contestar Jonay -però què puc fer sinó això?
L'home mentre anava recollint els seus aparells i trossejant la corbina després d'haver-la netejat, li va dir mentre li estenia la mà:
-El meu nom és Pedro.
-El meu Jonay.
-Miri, comprenc la seva decisió. Em va succeir exactament el mateix farà ja més de set anys. Jo tenia una petita empresa amb més de 20 empleats al meu càrrec. Dedicava tot el meu temps a l'empresa, me n'anava molt bé econòmicament. Més que bé. Vaig fer molts diners. Estava relacionada amb la construcció i això va ser molt abans de l'actual crisi, tenia una gran activitat: el control directe al negoci, el seguiment de clients i proveïdors. Pagaments i reclamacions. Els problemes laborals dels meus empleats, nòmines i liquidacions a Hisenda. La comptabilitat i previsions financeres, relacions bancàries, descomptes i altres operacions creditícies. Total, que només vivia pel meu negoci, i els problemes em treien el son, i el que encara és pitjor, no vaig tenir temps per dedicar-lo a la meva família. La meva esposa va separar-se de mi, va trobar un altre home que li podia dedicar temps de la seva vida. Em va costar molt acceptar-ho, però després de reflexionar vaig pensar que no tenia cap dret a retenir una dona que ja no m'estimava, que no era pas feliç al meu costat. Afortunadament no vam tenir cap fill. Això va facilitar la ruptura.
Jonay, mentre escoltava Pedro va pensar que això mateix podria passar-li a ell. També dedicava bastant temps a la seva professió, era un bon advocat laborista i no li faltaven clients. Al contrari; una excessiva quota de clients li robaven temps a la seva vida privada. Feia poc temps que havia contret matrimoni i els problemes de parella ja havien començat a aparèixer. Mai no tenia temps per acompanyar la seva esposa a anar de compres o sortir junts a passejar:
-Jonay -li va dir fa uns dies -Perquè no m'acompanyes demà per comprar-me un vestit i unes sabates?
- No Lidita. No comptis amb mi demà. Tinc molta feina, ja saps...
I així moltes vegades. Massa vegades, va pensar Jonay després d'escoltar la confidència del pescador.
-I com se sent ara? -va preguntar Jonay
-Ja li he dit que fa set anys que porto aquesta vida de solitari. I així romandré fins que em faci vell. Vaig liquidar l'empresa, i després d'indemnitzar molt bé els meus empleats vaig guardar una considerable suma al banc. És la meva reserva per a quan ja no pugui continuar portant aquest tipus de vida.
-Es considera una persona feliç? -va tornar a preguntar el jove advocat.
-Miri, el concepte de felicitat és molt relatiu. I la seva recerca, una vegada entesa el que és, no és difícil. Tasca àrdua és per a qui no sap el que és. Hi ha un refrany molt savi que diu que no és més ric qui més té sinó qui menys necessita...
-És cert, va interrompre Jonay, i la societat que ens hem inventat ens impedeix arribar a ser feliços. L'excés de béns, consum i tecnologia. L'afany de riquesa material, diners, cotxes, xalets, vaixells...tot això ens converteix en competidors d'una cursa sense meta final. Quan s'assoleix alguna cosa no podem detenir-nos ja que en l'horitzó ja ha aparegut una altra meta. I això ens dóna sofriment, aclaparament, ansietat. I el greu és que amb l'excés de consumisme anem deteriorant el medi ambient: contaminem la naturalesa, i el mateix mar amb els residus que contínuament anem vessant. Quantitats de mercuri ja es troben en diverses espècies marines que serveixen per a la nostra alimentació. Productes químics que s'utilitzen al camp per evitar plagues que devoren els fruiters. L'atmosfera enverinada per fums altament tòxics. Productes adulterats i animals engreixats amb pinsos artificials...
-Sí, amic -va intervenir el pescador- tot això és el que em va portar a reflexionar i pensar que ja que em trobava sol tenia l'ocasió per renunciar a una vida artificial i buscar l'autenticitat. L'autèntica vida, lluny de tot banal i efímer plaer. Rebutjar coses que semblen molt importants en el moment d'aconseguir-les, però que després, quan ja les has posseït, et dónes compte que no han servit per a res, de sobte manquen de valor. Només donen un fugaç plaer, i vas a la recerca d'una altra cosa. Coses que et dónes compte que tampoc no t'ha donat la felicitat...
-Sí, això mateix penso jo. De què em servirà acumular tants diners si no puc gaudir-los, i a costa de renunciar a una cosa tan important com és l'amor de la meva esposa?
-Exactament, Jonay. No s'oblidi d'aquesta conversa que estem tenint, i si em permet aconsellar-lo, prengui mesures transcendentals. Replantegi la seva vida, no permeti que la desgràcia de la infelicitat ocupi el que li tindria que pertànyer per dret propi i natural...
-Per a això cal tenir molt valor, Pedro. He de tancar el meu bufet i demanar-li a la meva dona que emprengui una vida existencialista amb mi?
-No li he suggerit que prengui mesures dràstiques, sinó transcendentals. No abandoni la seva feina que tan bé li va, però aprengui a delegar. Trobarà algú de confiança que pugui suplir-li la resta de la seva jornada. Limiti’s a treballar un determinat nombre d'hores. Redueixi al 50% el temps que dedica a la seva activitat, i la resta utilitzi’l en la seva vida privada i familiar. Agafi's una tarda lliure i vagi a berenar amb la seva esposa i acompanyi-la de compres. I no pateixi pel seu despatx, si té personal eficient, podran prescindir de vostè. Un altre gran error que moltes vegades arrosseguem: que ens creiem imprescindibles.
-Sí, és cert, i vist així tampoc ho veig tan difícil. És veritat que moltes vegades ens veiem embolicats en difícils situacions o problemes que no som capaços de resoldre, i la solució, sense adonar-nos, la tenim a les nostres mans, i a més, moltes vegades és senzilla.
-Sí, Jonay, així és: simplement hem de donar un ordre de prioritat a les coses que realment són més importants, i res més.
El jove advocat, després d'assimilar el contingut d'aquella conversa va decidir portar a la pràctica el parlat. Va passar un de parell de dies convivint amb aquell pescador filòsof i aquella trobada va suposar una autèntica teràpia i solució als seus problemes. Transcorregut un temps, va adonar-se de quanta raó tenia. Havia reduït considerablement la seva activitat professional mentre havia millorat la relació de parella. I després de molt temps, a la fi se sentia feliç i satisfet amb si mateix.

Comentaris

  • M’has fet reflexionar[Ofensiu]
    Joan Gausachs i Marí | 13-02-2011 | Valoració: 10

    Sense haver aconseguit l’èxit dels teus personatges —ni de bon tros—, sí que és veritat que, possiblement m’he dedicat massa a la feina i, les meves filles s’han fet grans... sense adonar-me’n.
    Sembla que aquest tema l’has tret en un moment que m’afecta una mica. Havia decidit jubilar-me i l’empresa m’ha demanat que ho ajorni mig any. Sóc un cagadubtes i no he sabut dir que no. Què hi farem!
    —Joan—

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: