Redempció de Faust

Per bé que ho intentava amb tota la seva bona voluntat, era més fort que ell. No el podia sofrir. Resultava humiliant. El sol fet que aquell ésser, a qui repudiava fins a l'extrem de fer-lo emmalaltir, se li creués a l'andana del tren, justament, quan ell es dirigia vers les escales per sortir al carrer, li era insofrible. La seva dona tampoc ho entenia, amb tot, li havia aconsellat : " Posa-hi remei, caram! o és que penses torturar-me cada matinada amb la mateixa historia! El fet, és que un dia, fent un gran sacrifici, s'hi acostà, mirant-lo fixament, i va intentar parlar-li, dir-li alguna cosa. Era un intent d'aproximació vers un ser per el qual sentia una gran repulsió, animadversió, una mena de desànim intens, un veritable defalliment de les pròpies forces, com si el sol fet de parlar-li, signifiqués un deshonor. En l'últim moment, però , cap paraula. Es sentia impotent. Si bé, l'intent de d'apropar-se a aquell individu tenia quelcom de morbós, car per sobre del fàstic repulsiu que li inspirava, hi havia una malsana curiositat per esbrinar què era exactament el que ho produïa, car no hi havia cap motiu aparent, almenys a simple vista, que motivés aquest odi rancuniós. Cal tenir en compte, però, que en Rafael era un home il.lustrat, un especimen d'aquests que tant sovint trovariem treballant per una agencia de publicitat, ja m'enteneu, us feia pensar de seguida amb aquella mena d'homes que han passat la seva joventut entre els claustres universitaris i els camps de rugby, practicant, ja m'enteneu, un esport d'homes, ben plantat, amb l'aspecte d'un cavaller ben educat, i eternament, preocupat de la seva línia i la seva salut física. Tot el contrari que el seu adversari, qui tenia tot l'aspecte d'un home mesquí i repugnant com aquests cucs que es belluguen nerviosament en el sí d'una fruita podrida. Tenia un mirar esporuguit, i, sense esser escanyolit, en feia la fila. Caminava amb una humilitat enganyosa, com si intentés fer-vos ensopegar a cada passa que feïeu al seu costat, ajupint el cap, com si una aclaparadora altura, que només ell veia en els altres, l'humiliés eternament. Era gairebé calb, i, quan us parlava, se us dirigia amb un ardor, que resultava insultant per a qualsevol interlocutor, el qual, acabava entenent el que deia més per la seva actitud que no pas per les paraules que sortien de la seva boca. Per tota aquesta seria de motius, en Rafael feia molt de cabal a la vora d'aquest ésser immund que cada dia es creuava en el seu camí i el rebutjava amb tota la seva ànima. Era insuportable que aquell personatge s'igualés a ell, que estigués a la seva mateixa altura.
Un dia, però, amb les presses d'entrar a l'oficina i l'estrèpit de la gent que va a treballar, ja s'havia oblidat del tot que aquell home existís i confós entre la multitud, ell i el seu adversari xocaren de cara, i, tant fort que gairebé que no caigueren de cul a terra. Allò va servir perquè les paraules entressin en joc i així va ésser com establiren coneixença.
-- Perdoni, ha estat culpa meva-es disculpava l'advocat-però es que de veres que no us he percebut.
-- Oh, no es preocupi, no ha estat res de res, si em permet que em presenti - replicà l'estrany home - em dic Faust, per a servir-lo - i afegí - em sembla conèixe'l de fa molt de temps, la seva cara m'és prou coneguda.
Segurament que ens coneixem de veuren's cada dia en aquesta andana, quan jo mateix em dirigeixo al meu lloc de treball -en Rafael es mostrava contrariat.
-- Sàpiga que em mereix tots els meus respectes, vos us dieu...? - preguntà astutament
-- …Rafael, per a servir-lo - li contestà en Rafael, contrariat.
-- Rafael, quin nom tan bonic! - de nou insistia el personatge - per a qualsevol cosa que us fos necessari, aquí teniu la meva tarja, em trobareu a qualsevol hora que em truqueu, soc a la vostra entera disposició - i li allargava la seva tarja amb una mà tota llanguida de dits nuosos i ungles gairebé esmolades. En Rafael, la hi prengué, i tot arreglant-se la clenxa se l'embutxacà a la cartera , fent un gest de salutació. S'acomiadà i seguí el seu camí.
Després, al capvespre, un cop la jornada laboral ja s'havia acabat i es decidia a prendre una pinta de cervesa en el bar comú de la feina, es remirà de nou la tarja d'aquell ésser que tanta recança li produïa. La tarja en si no tenia res d'anormal, si no fos que el seu contingut induïa a una reflexió angoixant : "Faust Burrial"-i seguidament - "Entabanador professional"- a continuació en Rafael es mirà el revers de la tarja, car li havia semblat veure hi quelcom escrit : "Sr. Rafael, si no és molt demanar, podria examinar-se la butxaqueta de l'armilla?" - I en Rafael que tot seguit es posa els dits a la butxaqueta, trobant a faltar el seu preciós rellotge de cadena, un apreciat regal que seva dona que li havia fet amb molt d'amor. - "Això és més del que puc aguantar, ara mateix haig d'haver-me-les amb aquest poca vergonya"- estava furiós -"De ben segur que es recordarà de mi"- i caminava irat envers el local d'esbarjo pensant en fer servir el telèfon públic per a insultar a aquell ésser immund i lladregot, però no calgué, doncs, avanç que es pogués sentir bullir la sang dins les seves venes, el seu usurpador de rellotge s'estava tot tranquil somrient i mirant-se'l, estintolat en una farola davant del local.
-- Sou un mal carat, torneu-me el rellotge ara mateix si no voleu que us esquinci l'ànima! - en Rafa estava fora de sí.
-- Però home, no sigueu impacient, mireu el vostre rellotge, és tant sencer com era, fins i tot diria més - remarcà l'immund - ara marca les hores amb més exactitud que no pas avanç.
Faust tenia una manera de dir les coses ben estranya, de fet, tenia un efecte hipnotitzant sobre en Rafa, el furor del qual quedava neutralitzat pel to amenaçant i sorneguer que Faust infringia a les seves paraules. I el que passava en les paraules, es traduïa en els fets. Quan en Rafa intentava vanament d'arrevatar-li l'objecte en qüestió, Faust no tenia més que embutxacar-se de nou el rellotge sense masses esforços. La impotència d'en Rafael era evident. -"Heu estat molt llest aquest dematí, refusant l'oferta que us feia el vostre cap...- Faust que hi tornava -... la zona nord no és una bona zona, almenys, per a vos, ... tot i que podieu haver-li proposat un tracte, no creieu?" - Quin tracte? - Rafa semblava desconcertat -- ...què en sabeu vos de tot això... i a demés no és assumpte vostre! - Oh !no, es clar! tant sols, una contrapartida, ja m'enteneu: la zona Oest de la ciutat és la que vos mereixeu veritablement - Eren paraules enverinades, la zona Oest era allà on es guanyava el diner gros en la professió que en Rafa exercia, la qual, feia molt de temps, ell, anel.lava amb veemència - Sabeu perfectament que aquesta zona m'està vetada, ja que només els titulats superiors hi tenen accés - li havia replicat en Rafa. -- No sabeu el que us dieu, -- en Faust insistia -- vos hi doneu mil voltes a tot aquell seguit de galifardeus encorbatats, estic segur que farieu guanyar molts més diner a la companyia vos sol que no pas tots ells junts, creieu-me...- Faust era molt persuasiu quan s'ho proposava.
Certament, la societat d'aquell país estava formada per un cúmul de mitjanes empreses autònomes que feien funcionar l'economia. Aquell estrat social, era el veritable motor econòmic del país, i, la gent que el formava, exercia un influx poderós envers la resta de ciutadans, gent més humil, treballadora, supeditada finalment, a l'influx triomfalista que traspuava la classe empresarial. Rafael es moria per accedir a aquesta esfera social, per tenir veu en ella, per notar que les seves paraules eren escoltades amb ponderació, doncs, no podia amagar el seu origen obrer, àdhuc camperol. Faust semblava haver-s'en adonat compte molt depressa dels anhels del seu oponent i semblava fer-ne un ús maligne, això exasperava en Rafael a qui se li recordava a cada moment aquella part de si mateix que més deplorava fins al punt de sentir un odi sord envers aquelles pobres persones que venint d'altres parts del planeta maldaven per surar en aquell nou mon que se'ls oferia, ple de noves oportunitats. Amb tot, Rafael tenia uns asos ben amagats dins la seva màniga: Havia considerat molt la seva educació en escoles de pagament, dirigides, naturalment, per tots aquells empresaris assedegats dels diners que la pobra gent caiguda en les seves urpes estigués disposada a entregar dòcilment a canvi d'una pàtina d'aparença, d'aparença de pòsit cultural i modals capitalians. Aquest era per dir-ho d'alguna manera el seu cavall de batalla, amb el qual, havia lluitat durament durant una pila d'anys, entregant-se durament en l'esforç diari de la lliure competència. Tot amb tot, els seus fruits havien estat escassos. Tant, que se sentia comprimir-se-li el cor, cada vegada que veia com uns pagesos acabats d'arribar a la capital, es creüaven en el seu camí. Però encara tenia un altre as, del qual ni ell n'era conscient d'haver-lo: La seva muller. La seva dona era l'enveja de molts dels seus veïns i part dels del barri del costat. Quan els diumenges, al migdia, sortien a prendre el vermutet dominical, en les terrasses dels bars de la plaça de sota de casa seva i la seva dona s'arreglava, només, una mica més del normal,...talment semblava que els sol hagués sortit en aquell mateix instant: les terrasses s'omplien totes repentinament, els nens baixaven amb les seves bicicletes acompanyats pels seus pares, els quals, els de gènere masculí es clar, no treien l'ull del damunt d'aquelles cames esplendoroses. Aquelles cames havien estat la causa de més de una disputa matrimonial en les tardes tedioses dels diumenges. El fet, era, que la seva dona, tenia una mena de bellesa d'aquestes imponents, que fan girar la vista a la major part dels homes. Aclarit aquest punt, cal tornar a la interessant conversa que mantenien en Faust i el seu contrari:
-- Oh es clar, es clar! -Replicava-Per cert, no s'ha fixat amb quins ulls de cobdíc
ia es mira el seu cap de departament a la seva senyora? Perquè és la seva senyora no? - i dit això, s'apartà ràpidament amb un gest brusc, com si esperés una garrotada, en veure la cara de repugnància em que se'l mirava. Rafael Odiava aquell home. Amb tot el seu cor. Tot sovint, s'imaginava com aquell ésser immund, ensopegava i queia al fossar de les vies en el instant mateix que una màquina de cent mil tones passava a tota velocitat pel seu damunt. Faust, tot intuint aquella ànima plena de fel, es refeia ràpidament i es disculpava - No us ofengueu senyor, tot el que dic no és més que una subtil broma pesada, se que soc molt agoserat de ni tant sols insinuar-vos... però fixeu-vos amb aquell home tant decorosament vestit que galanteja amb aquella senyora, allà en el xamfrà,-- assenyalava, el que presumiblement era una parella d'enamorats -- m'hi jugo el coll que en arribar a l'angle mort de la cantonada caurà de nassos ensopegant amb quelcom que nosaltres des d'aquí no podem veure - i, en efecte, aquell que passejava ufanosament amb la bella damisela, a una cinquantena de metres des de on ells es trobaven, tot d'un seguit, caigué. com si sofrís un desmai. Esglaiada, la dona, demanava auxili, la gent s'hi arremolinava. En Rafael s'ho mirava astorat, i quan es girà buscant a en Faust, aquest s'havia fos com el fum.
Rafael tornà a casa i hi trobà la seva muller, tota cofoia, fent alguna feina domèstica. Aquest l'esbroncà sense motiu, talment un marit gelós. La seva dona no entenia el perquè d'aquell mal geni. Uns pensaments ombrívols rondaven l'ànima d'en Rafael. Es mirava la dona amb ulls folls, fora del que en ell era habitual, la dona no ensopegava a endevinar què carat li passava i només de veure l'aspecte que portava el seu marit, gairebé que sentia temor. De sobte, ell es posà a parlar-li del seu cap i de la dona d'ell, que tot just acabava de conèixer, deia que era una bellíssima persona i que estava tant encantat d'haver aprofundit en el coneixement d'ell i la seva esposa, que mai no havia pensat que fossin unes persones tant estupendes i comprensives. La dona se l'escoltava com aquell qui escolta un relat antic, quelcom que ja no forma part del mon actual. Ell li va començar a dir que convindria que ella també fes coneixença amb aquell matrimoni, que això seria molt bo per a ell i la seva promoció professional - ...tu ja m'entens que son aquestes coses... saps? Vull dir les relacions públiques son molt importants avui en dia … aquell conjunt que et poses els diumenges seria l'adequat que duguessis …-- Anava fort el noi ! Ella se'l mirava seriosament i feia que si amb el cap mentre li servia el sopar. Ell seguia, però, amb el seu discurs elocuent -- ...saps que pot significar estar a bones amb el cap del departament, no te'n pots fer el càrrec! Sempre ho he pensat però mai no m'havia atrevit a parlar-te'n…-- anava fent marrades per tal de no ser massa directe - te'n recordes d'aquell bungalow que ens varem mirar allà a la platja?...-Ja n'hi ha prou Rafael! - s'havia posat vermella de ràbia - ets un porc! Que m'estàs demanant exactament! Que vols que em fiqui al llit amb el teu cap de departament? Això és el que vols? Ets un mal parit! Et ben asseguro que si no te tirat la sopa pel cap és perquè encara em queda una mica d'amor per tu! - Estava molt emprenyada - "No t'ho prenguis així, no és això el que vull, no, no m'has entès, oblida-ho! D'acord? No en parlem més".
Aquest tema no va tornar a sortir més en les converses entre ells dos, almenys durant un temps llarg, però en Faust si seguia turmentant l'ànim ja de per si prou afeblit d'en Rafael, cada matí es creuaven en les andanes del tren i ell en Faust li picava l'ullet i en Rafael feia com si no el veiés, però el sentiment d'enuig perdurava en el seu si, cada volta que el veia es produïa en ell una reacció fisicoquímica, aquella vella sensació de desassossec incomprensible i verament desagradable per a ell, que acabava desembocant en un odi sord, desaforat, allunyat dels seus sentiments més comuns. Sentia que seria bo per a ell, per a desfogar aquells pensaments negatius, clavar-li uns bons mastegots en aquell projecte de persona, aquell ser sense honor ni sentit del civisme, és que per ventura podia acceptar que aquella semi persona podés ni tant sols pensar en igualar-se a ell? Menys encara podia suportar reconèixer-li una victòria sobre la seva persona, això, simplement significaria admetre que hom era mort. Intentava per tots els mitjans de dominar-se, i se'n sortia tot i que la seva bufeta en sortia prou perjudicada. Passaren uns mesos abans no tornaren a tenir una conversa. En Faust li havia insinuat de forma més que discreta un pacte de reconciliació entre tot dos, quin? La cosa no deixava de ser irònica i cruel, consistia en l'assassinat... de qui? L'assassinat del cap d'en Rafael naturalment, aquesta era la solució més sençata donat l'estat febril d'en Rafael. Un dia, per casualitat havien coincidit en el bar de l'estació dels ferrocarrils. Allí, en Faust, l'havia abordat:
-- Fa temps que no parlem, i sento que el meu cor es dol per ajudar-vos a sortir d'aquest estat depressiu en el que ja fa molts dies observo que esteu submergit.
-- Que voleu dir? ... Penseu ... Més ben dit, creieu-me: si no us he girat la cara d'un mastegot ha estat tant sols perquè Deu no ho ha volgut, però, no canteu victòria perquè penso fer-ho ara mateix, si goseu tornar-me a dirigir la paraula. Heu de saber que us menys pre-ho amb tot el meu cor.-En Rafael s'anava desbocant a mesura que la sang li enrogia a la cara. "No teniu motius per a tenir aquests sentiments envers la meva persona - Respongué Faust - Que és? El rellotge, no us l'he tornat? Sou un simple, això és el que sou. El que jo us ofereixo, traspassa en molt el valor miserable que pugui tenir aquest rellotge.-- En Rafael esbufegava d'enuig, però les paraules "oferiment" i "valor" semblaven haver operat un canvi en ell.
-- Us recordeu d'aquell home que varem veure com queia rodó, l'altre dia -seguí en Faust - He? El recordeu? Sabeu que s'ha n'ha fet? Doncs és mort. Si senyor, mort i enterrat!
-- No se de que em parleu, ni tampoc m'interessa ! vos sou l'únic assassí per a mi.
-- Però no sigueu cagamandurries, no veieu l'oportunitat que us estic brindant, vos podeu fer que el vostre cap caigui en un parany mortal, perquè... és que per ventura no és ell qui us priva d'accedir allà on vos voleu arribar?
-- Deixeu-me tranquil!
-- Aquell home va caure fulminat per causa, diguem-ne, d'una extrema excitació, pobrissó, el cor li va fallar. Us recordeu que anava acompanyat d'aquella bella senyora,?
Era clar com un cristall, aquell brètol, s'explicava com un llibre obert. En Rafael es feria de comprovar com la immundícia d'aquell ser no li era estranya, era quelcom que li resultava familiar, és més, li era profondament atractiva, no tenia cap força, cap control per protegir-se d'allò que li era tant llaminer, allò era el que realment desitjava,, l'extinció d'aquell ésser, el seu cap, que l'oprimia i no el deixava ser ell mateix. El xiuxiueig que sentia l'estimulava fins al punt de sentir un calfred ardorós en el seu dors, molt a pesar d'ell mateix. Era tant fàcil! Què havia de fer? Nomes donar unes senzilles consignes a la seva dona, l'estimava tant a ell! era tant senzill! Però quina garantia hi havia que aquell home cediria tant fàcilment a les temptacions sexuals i a demés després, això resultaria la seva fi?... La garantia, segurament, era aquell ser immund, tant horripilant, que la seva mateixa existència era una prova de que l'horror existia.
La maquinaria tenebrosa s'havia engegat, els mòbils que abduïen cap al crim eren allà, obstinats, persistents, inesquivables, exigint la seva penyora de sang.
Com per una mena de coincidència maliciosa, el destí havia ajuntat els protagonistes del desenllaç en la taberna propera al bar de la feina d'en Rafael, la seva dona s'estava allà, com per casualitat, prenent un cafè, asseguda al caire d'un tamboret, enganxada a la barra, i el cap de departament del seu marit a uns pocs metres, enllestia el seu esmorzar, sense treure-li l'ull de sobre. Ella, esplendorosament asseguda, les cames entrecreuades acabaven d'arrodonir l'espectacle. Després que el seu cor es calmés, l'home es decidí a saludar-la.-- Que tal senyora Badrina? el seu marit em sembla que te feina per llarg avui -- Ella -- Oh, no em digui! Vostè és el seu cap, si no vaig errada -- el seu parlar, com els seus gest, denotaven una sofisticació, fins ara desconeguda en ella, sorprenent! -- Manel, per a servir-lo -- i fent un gest al cambrer, indicava que servissin de nou a la madame -- Encantada,... el meu marit, no fa més que parlar-me de vos, diu que es un home encantador -- Tal com s'havia vestit, els seus encants femenins quedaven molt remarcats, molt més del que hom mai s'hagués imaginat, àdhuc havent-la vist en diumenge. Suara treia una cigarreta del seu sac i el senyor Manel s'apressava amb l'encenedor. En el gest, hi anava inclòs un moviment de cames, l'home semblava que havia de fondres en qualsevol moment. Ella davallà del tamboret empudegant de fum el seu interlocutor, gairebé fregant amb els pits la jaqueta del voluminós home, fent-li una mirada insinuant en girar-se cap a la sortida del local a la qual ell va reaccionar ràpidament obrint-li la porta. Semblava que el joc anava a tot drap, ella passà al davant i donà unes passes a llavors s'aturà de cop, feu un gest de treure quelcom del seu sac i llavors feu com un gemec -« Sabeu, les coses entre el meu marit i jo no van com voldríem, estic molt dolguda, sabeu ? crec que ell m'enganya amb una altre dona, darrerament està molt estrany"-"Que em dieu senyora? no se pas que contestar-vos, Que hi puc fer jo?"-que li contestà ell - "Però que no ho veieu que soc molt desgraciada! l'odio no el vull ni veure." Voleu que li ho recrimini ?" - li contestà sobtadament ", puc fer que ho passi veritablement malament ". Caminaven per un
carrer enjardinat, de manera que la vegetació ocultava algunes parts de la via pública, de cop ella va fer un gest amb el revers de la mà tocant-se el front i a llavors es deixà caure als braços d'ell, d'una forma tant sensual que ell en subjectar-la es delectava.
Havien anat a raure en un banc de la via pública, amagat pels matolls de vegetació ubicats en les jardineres, ella mostrava signes de recuperació i tornava en si - tot era una comèdia es clar- ell la amanyagava, gairebé que li agafava els pits i pel darrera li passava la mà tocant-li les natges, mentre ella semblava que se li rendia i deixava fer però llavors de cop i volta es refeia del tot i s'arreglava la roba començant per la brusa i després les faldilles, tot pujant-se les lligacames per dintre causant un descobert momentani, per utilitzar, diguem-ne, un llenguatge bancari. ... , l'home en veure aquests detalls sofria una excitació sublim, de tal forma que el seu delicat cor se'n ressentia i se'n ressentia fort, caram!. L'escena es repetia una vegada i una altre, ella fent-se la indefensa i al mateix temps exhibint tot els seus encants de forma que tot fent-se la víctima esdevenia la més ferrenya dels botxins. El fet, és que el pobre home esdevingué molt malalt. Tot va passar una tarda molt calorosa de la primavera tardana quan un dia que ella l'havia sacsejat, com sempre amb les seves lamentacions i insinuacions, ell a sobre s'havia omplert el cos de cervesa i se n'havia anat a casa seva gairebé embriac, i el dia següent no va aparèixer per l'oficina, la seva dona va trucar, més tard, dient que el seu marit es trobava ingressat a les urgències de l'hospital amb una forta angina de pit, i que tardaria dies en recuperar-se. En primer terme en Rafael se n'alegrà. Pensava "aquesta és la meva ocasió per a prendre el lloc que ell ocupa i poder accedir a les zones privilegiades de la ciutat", amb tot de seguida s'adonà compte que allò seria impossible, l'empresa s'ocupà molt ràpid de posar un substitut, un universitari vingut de no se on, amb tot de masters subvencionats per no se sap quin carat d'organització, contra el qual no podia fer res. Les relacions intimes amb la seva parella però, anaven voiantes, cada dia eren al llit de dues a tres vegades, però la seva situació laboral era penosa. Els companys de feina li giraven l'esquena, ningú no s'acostava a ell ni que fos per dir-li "bon dia Rafel, com van les vendes?" ni tant sols alló que es fa entre companys de feina que és anar aprendre un café plegats, per parlar de coses que no tenen res a veure amb el treball. Es que potser sospitaven quelcom a la vora del seu complot per assaltar el poder en l'empresa? Bé, en tot cas tampoc era ben be això, l'únic que desitjava era tenir una mica més d'influència en les decisions, ja sabeu, en definitiva, sentir-se respectat. Si anava a veure al seu cap a l'hospital s'exposava a ser insultat o el que és pitjor sentir-se rebutjat. De fet no havia preguntat res a la dona a la vora de l'assumpte, però intuïa que ella tenia a veure alguna cosa amb tot allò, sobre tot després de les coses que ell mateix li havia insinuat. També tenia el recurs d'en Faust car ell si que era un pou de saviesa!
El trobà a l'estació del ferrocarril, de nou en l'horari de matí,-"Sou un ser menyspreable!- que li espetà- "No mereixeu ni l'aire que respireu!, Sabeu? aquell pobre home, el meu cap, és mig mort i tot per la seva culpa, és que no ho veieu que sou poc menys que un assassí!- "Res d'això amic meu, l'únic assassí aquí, sou vos i la vostra dona que s'ha prestat a jugar a aquest joc de babaus faldillers"- i dit això, es girà d'esquena com aquell que sent ploure. "Però vos heu suggerit tot el que està passant, i ara ..."-"perdoni però jo en la meva vida he mort una mosca ni he suggerit que en matessin cap i amb això em acabat tota la conversa d'avui" I en Rafael es quedà com paralitzat per aquelles paraules de descàrrec. Mentre marxava, en Faust semblava un altre home, aquell aire d'homenet arrossegat havia desaparegut, semblava més, un home amb una dignitat guanyada per l'esforç del treball diari que no pas aquell ésser sorgit de la immundícia dels fangs amb que segons no se sap quina religió, molt antiga, explicava que un ser sobrenatural havia modelat la humanitat tal com ara ens reconeixem. Era un canvi, diguem-ne, prou subtil com per a poder separar els dos éssers en grups diferents, tal com la ciència d'avui en dia, fa, per poder estudiar millor totes les criatures. En contrapartida, un núvol gris semblava romandra en el rostre d'en Rafael, que es quedà allà, palplantat, al bell mig de l'andana, sense saber que fer ni que dir, mentre en Faust marxava tot cofoi.
Quan arribà a casa, després d'un dia esgotador de feina, la dona l'esperava agradosa, "Se'n sap alguna cosa nova del nostre benvolgut cap?"-que li preguntà ell-"Segueix igual i em sembla que no hi han perspectives que la cosa millori"-i seguí-"Però que et passa rei meu? si sembla que vinguis de barallar-te amb un urbana que t'hagi multat!"-i ben be, era així, el seu aspecte havia empitjorat molt, quelcom d'especial s'havia apoderat de l'aire de la seva figura, talment com un encanteri, en els seus moviment s'hi endevinava quelcom inexplicavlement inusual, quelcom inexistent en els homes normals i corrents, com una lleugeresa atribuïble a una fortalesa en els seus muscles difícilment observada en d'altres persones. Com explicar-ho? una rapidesa en tots els seus moviments, que resultava xocant, i al mateix temps, un aire salvatge en l'expressió del seu mirar, que resultava seductor per aquelles persones que sabien interpretar el que allò significava. Ell no se n'havia adonat compte, però si ho havia fet, la seva muller, que observava atentament tots els canvis que el seu marit experimentava. "En aquest n'hi passa alguna" es deia a si mateixa. El cas era que aquestes sospites cessaven en el moment que ell l'abraçava amb efusió i apassionament, quedant totes en suspens. Però era ben cert que ell havia canviat, i podríem apuntar sense temor d'equivocar-nos, que, havia canviat una bona mica.
Això no obstant, el que es referia en el camp laboral, l'estrictament professional, les coses no havien canviat ni poc ni molt. Tot seguia igual com avanç que el cap de zona esdevingués en aquell estat comatós ja descrit anteriorment, però els seus companys si que trobaven que en Rafael havia canviat molt en el seu aspecte físic, que sempre presentava de forma tant implacable. En tot cas, com que mai s'hi havien fixat, ni tampoc s'hi havien interessat massa, no n'hi donaven importància. Però de ben cert que les seves faccions s'havien endurit i el seu caminar havia esdevingut nerviós i imprecís. Però les coses varen canviar de veritat el mateix dia en que en Rafael es presentà en el seu lloc de feina acompanyat de la seva dona, la qual, com ja havíem dit, era una mena de devesa de l'amor. Tots els companys del departament es quedaren bocabadats, quan no, verament garratibats per aquells malucs encisadors, aquelles corbes, era un veritable delit veure-la com es movia esquivant els objectes que hi havien entre mig de les taules, i, com es mostrava d'amorosa, somrient a tothom. En Rafael, que sempre havia desitjat guanyar influència en els assumptes laborals, ara la hi tenia de rebot, per l'entusiasme que inspirava la seva muller, a qui ell, complaïa d'allò més, perquè, si hi havia alguna cosa digne de menció, era lo molt que les seves relacions sexuals havien millorat des del moment en que Rafael va topar amb en Faust. Les nits de les jornades en que en Rafael s'havia trobat amb en Faust, es convertien com per art d'encantament, en nits apassionades i fogoses. De ben segur que aquest era el motiu de l'expressió demacrada d'en Rafael. En tot cas això era el que pensaven tots els seus companys. Els comentaris, a llavors, van sorgir com bolets en el seu departament-"No m'estranya que en Rafael faci aquesta cara, aquesta dona el deixa sense sabia... ja ja "-i d'altres per l'estil.
Després d'una d'aquestes nits desenfrenades,un dematí que havia arribat dels primers a la feina, s'estava tot sol repassant les comandes que ell i el seu cap, havien realitzat conjuntament en la zona prodigiosa de la ciutat. En obrir-les, allà on hi havia d'haver beneficis per al seu cap, hi havien beneficis al seu propi favor. En Rafael es va fregar els ulls sense acabar de creure el que veia, i és que realment ho veia tot borrós. Un llibre que s'estava al seu darrere descansant en un taulell feia voleiar les seves planes i en l'aire semblaven planejar-hi les paraules que antany hi havien romàs tant de temps impreses. El cap li donava voltes, suara, era la pantalla de l'ordinador que sobtadament, s'havia engegat, i un rostre semblant a la seva pròpia fesomia, però amb uns trets molt marcats, com si la petja dels temps primogenis de la humanitat l'acaronessin, li parlava. Deia quelcom a la vora d'un intercanvi molt apropiat per a la seva persona. Però no!, no era pas ell, el qui parlava per l'ordinador, era la veu d'en Faust. El maleït Faust el perseguia fins a l'oficina. "No us dec res, i no teniu cap motiu per odiar-me. És que per ventura no us heu alliberat del tirà que tant us oprimia? Ja no teniu cap argument per a menyspreüar-me com sempre heu fet. Ara soc jo, qui us és creditor. No us oblideu mai de saludar-me cada volta que us creueu amb mi en l'andana dels ferrocarrils." I dit això, la imatge d'en Faust es difuminà de la pantalla de l'ordinador, i com per una art màgica es dibuixà en el rostre d'en Rafael com si l'anima de l'un s'hagués transmutat en la de l'altre.




* * *

REDEMPCIÓ DE FAUST



Per bé que ho intentava amb tota la seva bona voluntat, era més fort que ell. No el podia sofrir. Resultava humiliant. El sol fet que aquell ésser, a qui repudiava fins a l'extrem de fer-lo emmalaltir, se li creués a l'andana del tren, justament, quan ell es dirigia vers les escales per sortir al carrer, li era insofrible. La seva
dona tampoc ho entenia, amb tot, li havia aconsellat : " Posa-hi remei, caram! o és que penses torturar-me cada matinada amb la mateixa historia! El fet, és que un dia, fent un gran sacrifici, s'hi acostà, mirant-lo fixament, i va intentar parlar-li, dir-li alguna cosa. Era un intent d'aproximació vers un ser per el qual sentia una gran repulsió, animadversió, una mena de desànim intens, un veritable defalliment de les pròpies forces, com si el sol fet de parlar-li, signifiqués un deshonor. En l'últim moment, però , cap paraula. Es sentia impotent. Si bé, l'intent de d'apropar-se a aquell individu tenia quelcom de morbós, car per sobre del fàstic repulsiu que li inspirava, hi havia una malsana curiositat per esbrinar què era exactament el que ho produïa, car no hi havia cap motiu aparent, almenys a simple vista, que motivés aquest odi rancuniós. Cal tenir en compte, però, que en Rafael era un home il.lustrat, un especimen d'aquests que tant sovint trovariem treballant per una agencia de publicitat, ja m'enteneu, us feia pensar de seguida amb aquella mena d'homes que han passat la seva joventut entre els claustres universitaris i els camps de rugby, practicant, ja m'enteneu, un esport d'homes, ben plantat, amb l'aspecte d'un cavaller ben educat, i eternament, preocupat de la seva línia i la seva salut física. Tot el contrari que el seu adversari, qui tenia tot l'aspecte d'un home mesquí i repugnant com aquests cucs que es belluguen nerviosament en el sí d'una fruita podrida. Tenia un mirar esporuguit, i, sense esser escanyolit, en feia la fila. Caminava amb una humilitat enganyosa, com si intentés fer-vos ensopegar a cada passa que feïeu al seu costat, ajupint el cap, com si una aclaparadora altura, que només ell veia en els altres, l'humiliés eternament. Era gairebé calb, i, quan us parlava, se us dirigia amb un ardor, que resultava insultant per a qualsevol interlocutor, el qual, acabava entenent el que deia més per la seva actitud que no pas per les paraules que sortien de la seva boca. Per tota aquesta seria de motius, en Rafael feia molt de cabal a la vora d'aquest ésser immund que cada dia es creuava en el seu camí i el rebutjava amb tota la seva ànima. Era insuportable que aquell personatge s'igualés a ell, que estigués a la seva mateixa altura.
Un dia, però, amb les presses d'entrar a l'oficina i l'estrèpit de la gent que va a treballar, ja s'havia oblidat del tot que aquell home existís i confós entre la multitud, ell i el seu adversari xocaren de cara, i, tant fort que gairebé que no caigueren de cul a terra. Allò va servir perquè les paraules entressin en joc i així va ésser com establiren coneixença.
-- Perdoni, ha estat culpa meva-es disculpava l'advocat-però es que de veres que no us he percebut.
-- Oh, no es preocupi, no ha estat res de res, si em permet que em presenti - replicà l'estrany home - em dic Faust, per a servir-lo - i afegí - em sembla conèixe'l de fa molt de temps, la seva cara m'és prou coneguda.
Segurament que ens coneixem de veuren's cada dia en aquesta andana, quan jo mateix em dirigeixo al meu lloc de treball -en Rafael es mostrava contrariat.
-- Sàpiga que em mereix tots els meus respectes, vos us dieu...? - preguntà astutament
-- …Rafael, per a servir-lo - li contestà en Rafael, contrariat.
-- Rafael, quin nom tan bonic! - de nou insistia el personatge - per a qualsevol cosa que us fos necessari, aquí teniu la meva tarja, em trobareu a qualsevol hora que em truqueu, soc a la vostra entera disposició - i li allargava la seva tarja amb una mà tota llanguida de dits nuosos i ungles gairebé esmolades. En Rafael, la hi prengué, i tot arreglant-se la clenxa se l'embutxacà a la cartera , fent un gest de salutació. S'acomiadà i seguí el seu camí.
Després, al capvespre, un cop la jornada laboral ja s'havia acabat i es decidia a prendre una pinta de cervesa en el bar comú de la feina, es remirà de nou la tarja d'aquell ésser que tanta recança li produïa. La tarja en si no tenia res d'anormal, si no fos que el seu contingut induïa a una reflexió angoixant : "Faust Burrial"-i seguidament - "Entabanador professional"- a continuació en Rafael es mirà el revers de la tarja, car li havia semblat veure hi quelcom escrit : "Sr. Rafael, si no és molt demanar, podria examinar-se la butxaqueta de l'armilla?" - I en Rafael que tot seguit es posa els dits a la butxaqueta, trobant a faltar el seu preciós rellotge de cadena, un apreciat regal que seva dona que li havia fet amb molt d'amor. - "Això és més del que puc aguantar, ara mateix haig d'haver-me-les amb aquest poca vergonya"- estava furiós -"De ben segur que es recordarà de mi"- i caminava irat envers el local d'esbarjo pensant en fer servir el telèfon públic per a insultar a aquell ésser immund i lladregot, però no calgué, doncs, avanç que es pogués sentir bullir la sang dins les seves venes, el seu usurpador de rellotge s'estava tot tranquil somrient i mirant-se'l, estintolat en una farola davant del local.
-- Sou un mal carat, torneu-me el rellotge ara mateix si no voleu que us esquinci l'ànima! - en Rafa estava fora de sí.
-- Però home, no sigueu impacient, mireu el vostre rellotge, és tant sencer com era, fins i tot diria més - remarcà l'immund - ara marca les hores amb més exactitud que no pas avanç.
Faust tenia una manera de dir les coses ben estranya, de fet, tenia un efecte hipnotitzant sobre en Rafa, el furor del qual quedava neutralitzat pel to amenaçant i sorneguer que Faust infringia a les seves paraules. I el que passava en les paraules, es traduïa en els fets. Quan en Rafa intentava vanament d'arrevatar-li l'objecte en qüestió, Faust no tenia més que embutxacar-se de nou el rellotge sense masses esforços. La impotència d'en Rafael era evident. -"Heu estat molt llest aquest dematí, refusant l'oferta que us feia el vostre cap...- Faust que hi tornava -... la zona nord no és una bona zona, almenys, per a vos, ... tot i que podieu haver-li proposat un tracte, no creieu?" - Quin tracte? - Rafa semblava desconcertat -- ...què en sabeu vos de tot això... i a demés no és assumpte vostre! - Oh !no, es clar! tant sols, una contrapartida, ja m'enteneu: la zona Oest de la ciutat és la que vos mereixeu veritablement - Eren paraules enverinades, la zona Oest era allà on es guanyava el diner gros en la professió que en Rafa exercia, la qual, feia molt de temps, ell, anel.lava amb veemència - Sabeu perfectament que aquesta zona m'està vetada, ja que només els titulats superiors hi tenen accés - li havia replicat en Rafa. -- No sabeu el que us dieu, -- en Faust insistia -- vos hi doneu mil voltes a tot aquell seguit de galifardeus encorbatats, estic segur que farieu guanyar molts més diner a la companyia vos sol que no pas tots ells junts, creieu-me...- Faust era molt persuasiu quan s'ho proposava.
Certament, la societat d'aquell país estava formada per un cúmul de mitjanes empreses autònomes que feien funcionar l'economia. Aquell estrat social, era el veritable motor econòmic del país, i, la gent que el formava, exercia un influx poderós envers la resta de ciutadans, gent més humil, treballadora, supeditada finalment, a l'influx triomfalista que traspuava la classe empresarial. Rafael es moria per accedir a aquesta esfera social, per tenir veu en ella, per notar que les seves paraules eren escoltades amb ponderació, doncs, no podia amagar el seu origen obrer, àdhuc camperol. Faust semblava haver-s'en adonat compte molt depressa dels anhels del seu oponent i semblava fer-ne un ús maligne, això exasperava en Rafael a qui se li recordava a cada moment aquella part de si mateix que més deplorava fins al punt de sentir un odi sord envers aquelles pobres persones que venint d'altres parts del planeta maldaven per surar en aquell nou mon que se'ls oferia, ple de noves oportunitats. Amb tot, Rafael tenia uns asos ben amagats dins la seva màniga: Havia considerat molt la seva educació en escoles de pagament, dirigides, naturalment, per tots aquells empresaris assedegats dels diners que la pobra gent caiguda en les seves urpes estigués disposada a entregar dòcilment a canvi d'una pàtina d'aparença, d'aparença de pòsit cultural i modals capitalians. Aquest era per dir-ho d'alguna manera el seu cavall de batalla, amb el qual, havia lluitat durament durant una pila d'anys, entregant-se durament en l'esforç diari de la lliure competència. Tot amb tot, els seus fruits havien estat escassos. Tant, que se sentia comprimir-se-li el cor, cada vegada que veia com uns pagesos acabats d'arribar a la capital, es creüaven en el seu camí. Però encara tenia un altre as, del qual ni ell n'era conscient d'haver-lo: La seva muller. La seva dona era l'enveja de molts dels seus veïns i part dels del barri del costat. Quan els diumenges, al migdia, sortien a prendre el vermutet dominical, en les terrasses dels bars de la plaça de sota de casa seva i la seva dona s'arreglava, només, una mica més del normal,...talment semblava que els sol hagués sortit en aquell mateix instant: les terrasses s'omplien totes repentinament, els nens baixaven amb les seves bicicletes acompanyats pels seus pares, els quals, els de gènere masculí es clar, no treien l'ull del damunt d'aquelles cames esplendoroses. Aquelles cames havien estat la causa de més de una disputa matrimonial en les tardes tedioses dels diumenges. El fet, era, que la seva dona, tenia una mena de bellesa d'aquestes imponents, que fan girar la vista a la major part dels homes. Aclarit aquest punt, cal tornar a la interessant conversa que mantenien en Faust i el seu contrari:
-- Oh es clar, es clar! -Replicava-Per cert, no s'ha fixat amb quins ulls de cobdícia es mira el seu cap de departament a la seva senyora? Perquè és la seva senyora no? - i dit això, s'apartà ràpidament amb un gest brusc, com si esperés una garrotada, en veure la cara de repugnància em que se'l mirava. Rafael Odiava aquell home. Amb tot el seu cor. Tot sovint, s'imaginava com aquell ésser immund, ensopegava i q
ueia al fossar de les vies en el instant mateix que una màquina de cent mil tones passava a tota velocitat pel seu damunt. Faust, tot intuint aquella ànima plena de fel, es refeia ràpidament i es disculpava - No us ofengueu senyor, tot el que dic no és més que una subtil broma pesada, se que soc molt agoserat de ni tant sols insinuar-vos... però fixeu-vos amb aquell home tant decorosament vestit que galanteja amb aquella senyora, allà en el xamfrà,-- assenyalava, el que presumiblement era una parella d'enamorats -- m'hi jugo el coll que en arribar a l'angle mort de la cantonada caurà de nassos ensopegant amb quelcom que nosaltres des d'aquí no podem veure - i, en efecte, aquell que passejava ufanosament amb la bella damisela, a una cinquantena de metres des de on ells es trobaven, tot d'un seguit, caigué. com si sofrís un desmai. Esglaiada, la dona, demanava auxili, la gent s'hi arremolinava. En Rafael s'ho mirava astorat, i quan es girà buscant a en Faust, aquest s'havia fos com el fum.
Rafael tornà a casa i hi trobà la seva muller, tota cofoia, fent alguna feina domèstica. Aquest l'esbroncà sense motiu, talment un marit gelós. La seva dona no entenia el perquè d'aquell mal geni. Uns pensaments ombrívols rondaven l'ànima d'en Rafael. Es mirava la dona amb ulls folls, fora del que en ell era habitual, la dona no ensopegava a endevinar què carat li passava i només de veure l'aspecte que portava el seu marit, gairebé que sentia temor. De sobte, ell es posà a parlar-li del seu cap i de la dona d'ell, que tot just acabava de conèixer, deia que era una bellíssima persona i que estava tant encantat d'haver aprofundit en el coneixement d'ell i la seva esposa, que mai no havia pensat que fossin unes persones tant estupendes i comprensives. La dona se l'escoltava com aquell qui escolta un relat antic, quelcom que ja no forma part del mon actual. Ell li va començar a dir que convindria que ella també fes coneixença amb aquell matrimoni, que això seria molt bo per a ell i la seva promoció professional - ...tu ja m'entens que son aquestes coses... saps? Vull dir les relacions públiques son molt importants avui en dia … aquell conjunt que et poses els diumenges seria l'adequat que duguessis …-- Anava fort el noi ! Ella se'l mirava seriosament i feia que si amb el cap mentre li servia el sopar. Ell seguia, però, amb el seu discurs elocuent -- ...saps que pot significar estar a bones amb el cap del departament, no te'n pots fer el càrrec! Sempre ho he pensat però mai no m'havia atrevit a parlar-te'n…-- anava fent marrades per tal de no ser massa directe - te'n recordes d'aquell bungalow que ens varem mirar allà a la platja?...-Ja n'hi ha prou Rafael! - s'havia posat vermella de ràbia - ets un porc! Que m'estàs demanant exactament! Que vols que em fiqui al llit amb el teu cap de departament? Això és el que vols? Ets un mal parit! Et ben asseguro que si no te tirat la sopa pel cap és perquè encara em queda una mica d'amor per tu! - Estava molt emprenyada - "No t'ho prenguis així, no és això el que vull, no, no m'has entès, oblida-ho! D'acord? No en parlem més".
Aquest tema no va tornar a sortir més en les converses entre ells dos, almenys durant un temps llarg, però en Faust si seguia turmentant l'ànim ja de per si prou afeblit d'en Rafael, cada matí es creuaven en les andanes del tren i ell en Faust li picava l'ullet i en Rafael feia com si no el veiés, però el sentiment d'enuig perdurava en el seu si, cada volta que el veia es produïa en ell una reacció fisicoquímica, aquella vella sensació de desassossec incomprensible i verament desagradable per a ell, que acabava desembocant en un odi sord, desaforat, allunyat dels seus sentiments més comuns. Sentia que seria bo per a ell, per a desfogar aquells pensaments negatius, clavar-li uns bons mastegots en aquell projecte de persona, aquell ser sense honor ni sentit del civisme, és que per ventura podia acceptar que aquella semi persona podés ni tant sols pensar en igualar-se a ell? Menys encara podia suportar reconèixer-li una victòria sobre la seva persona, això, simplement significaria admetre que hom era mort. Intentava per tots els mitjans de dominar-se, i se'n sortia tot i que la seva bufeta en sortia prou perjudicada. Passaren uns mesos abans no tornaren a tenir una conversa. En Faust li havia insinuat de forma més que discreta un pacte de reconciliació entre tot dos, quin? La cosa no deixava de ser irònica i cruel, consistia en l'assassinat... de qui? L'assassinat del cap d'en Rafael naturalment, aquesta era la solució més sençata donat l'estat febril d'en Rafael. Un dia, per casualitat havien coincidit en el bar de l'estació dels ferrocarrils. Allí, en Faust, l'havia abordat:
-- Fa temps que no parlem, i sento que el meu cor es dol per ajudar-vos a sortir d'aquest estat depressiu en el que ja fa molts dies observo que esteu submergit.
-- Que voleu dir? ... Penseu ... Més ben dit, creieu-me: si no us he girat la cara d'un mastegot ha estat tant sols perquè Deu no ho ha volgut, però, no canteu victòria perquè penso fer-ho ara mateix, si goseu tornar-me a dirigir la paraula. Heu de saber que us menys pre-ho amb tot el meu cor.-En Rafael s'anava desbocant a mesura que la sang li enrogia a la cara. "No teniu motius per a tenir aquests sentiments envers la meva persona - Respongué Faust - Que és? El rellotge, no us l'he tornat? Sou un simple, això és el que sou. El que jo us ofereixo, traspassa en molt el valor miserable que pugui tenir aquest rellotge.-- En Rafael esbufegava d'enuig, però les paraules "oferiment" i "valor" semblaven haver operat un canvi en ell.
-- Us recordeu d'aquell home que varem veure com queia rodó, l'altre dia -seguí en Faust - He? El recordeu? Sabeu que s'ha n'ha fet? Doncs és mort. Si senyor, mort i enterrat!
-- No se de que em parleu, ni tampoc m'interessa ! vos sou l'únic assassí per a mi.
-- Però no sigueu cagamandurries, no veieu l'oportunitat que us estic brindant, vos podeu fer que el vostre cap caigui en un parany mortal, perquè... és que per ventura no és ell qui us priva d'accedir allà on vos voleu arribar?
-- Deixeu-me tranquil!
-- Aquell home va caure fulminat per causa, diguem-ne, d'una extrema excitació, pobrissó, el cor li va fallar. Us recordeu que anava acompanyat d'aquella bella senyora,?
Era clar com un cristall, aquell brètol, s'explicava com un llibre obert. En Rafael es feria de comprovar com la immundícia d'aquell ser no li era estranya, era quelcom que li resultava familiar, és més, li era profondament atractiva, no tenia cap força, cap control per protegir-se d'allò que li era tant llaminer, allò era el que realment desitjava,, l'extinció d'aquell ésser, el seu cap, que l'oprimia i no el deixava ser ell mateix. El xiuxiueig que sentia l'estimulava fins al punt de sentir un calfred ardorós en el seu dors, molt a pesar d'ell mateix. Era tant fàcil! Què havia de fer? Nomes donar unes senzilles consignes a la seva dona, l'estimava tant a ell! era tant senzill! Però quina garantia hi havia que aquell home cediria tant fàcilment a les temptacions sexuals i a demés després, això resultaria la seva fi?... La garantia, segurament, era aquell ser immund, tant horripilant, que la seva mateixa existència era una prova de que l'horror existia.
La maquinaria tenebrosa s'havia engegat, els mòbils que abduïen cap al crim eren allà, obstinats, persistents, inesquivables, exigint la seva penyora de sang.
Com per una mena de coincidència maliciosa, el destí havia ajuntat els protagonistes del desenllaç en la taberna propera al bar de la feina d'en Rafael, la seva dona s'estava allà, com per casualitat, prenent un cafè, asseguda al caire d'un tamboret, enganxada a la barra, i el cap de departament del seu marit a uns pocs metres, enllestia el seu esmorzar, sense treure-li l'ull de sobre. Ella, esplendorosament asseguda, les cames entrecreuades acabaven d'arrodonir l'espectacle. Després que el seu cor es calmés, l'home es decidí a saludar-la.-- Que tal senyora Badrina? el seu marit em sembla que te feina per llarg avui -- Ella -- Oh, no em digui! Vostè és el seu cap, si no vaig errada -- el seu parlar, com els seus gest, denotaven una sofisticació, fins ara desconeguda en ella, sorprenent! -- Manel, per a servir-lo -- i fent un gest al cambrer, indicava que servissin de nou a la madame -- Encantada,... el meu marit, no fa més que parlar-me de vos, diu que es un home encantador -- Tal com s'havia vestit, els seus encants femenins quedaven molt remarcats, molt més del que hom mai s'hagués imaginat, àdhuc havent-la vist en diumenge. Suara treia una cigarreta del seu sac i el senyor Manel s'apressava amb l'encenedor. En el gest, hi anava inclòs un moviment de cames, l'home semblava que havia de fondres en qualsevol moment. Ella davallà del tamboret empudegant de fum el seu interlocutor, gairebé fregant amb els pits la jaqueta del voluminós home, fent-li una mirada insinuant en girar-se cap a la sortida del local a la qual ell va reaccionar ràpidament obrint-li la porta. Semblava que el joc anava a tot drap, ella passà al davant i donà unes passes a llavors s'aturà de cop, feu un gest de treure quelcom del seu sac i llavors feu com un gemec -« Sabeu, les coses entre el meu marit i jo no van com voldríem, estic molt dolguda, sabeu ? crec que ell m'enganya amb una altre dona, darrerament està molt estrany"-"Que em dieu senyora? no se pas que contestar-vos, Que hi puc fer jo?"-que li contestà ell - "Però que no ho veieu que soc molt desgraciada! l'odio no el vull ni veure." Voleu que li ho recrimini ?" - li contestà sobtadament ", puc fer que ho passi veritablement malament ". Caminaven per un carrer enjardinat, de manera que la vegetació ocultava algunes parts de la via pública, de cop ella va fer un gest amb el revers de la mà tocant-se el front i a llavors es deixà caure als braços d'ell, d'una forma tant sensual que ell en subjectar-la es delectava.
Havien anat a raure en un banc de la via pública, amagat pels ma
tolls de vegetació ubicats en les jardineres, ella mostrava signes de recuperació i tornava en si - tot era una comèdia es clar- ell la amanyagava, gairebé que li agafava els pits i pel darrera li passava la mà tocant-li les natges, mentre ella semblava que se li rendia i deixava fer però llavors de cop i volta es refeia del tot i s'arreglava la roba començant per la brusa i després les faldilles, tot pujant-se les lligacames per dintre causant un descobert momentani, per utilitzar, diguem-ne, un llenguatge bancari. ... , l'home en veure aquests detalls sofria una excitació sublim, de tal forma que el seu delicat cor se'n ressentia i se'n ressentia fort, caram!. L'escena es repetia una vegada i una altre, ella fent-se la indefensa i al mateix temps exhibint tot els seus encants de forma que tot fent-se la víctima esdevenia la més ferrenya dels botxins. El fet, és que el pobre home esdevingué molt malalt. Tot va passar una tarda molt calorosa de la primavera tardana quan un dia que ella l'havia sacsejat, com sempre amb les seves lamentacions i insinuacions, ell a sobre s'havia omplert el cos de cervesa i se n'havia anat a casa seva gairebé embriac, i el dia següent no va aparèixer per l'oficina, la seva dona va trucar, més tard, dient que el seu marit es trobava ingressat a les urgències de l'hospital amb una forta angina de pit, i que tardaria dies en recuperar-se. En primer terme en Rafael se n'alegrà. Pensava "aquesta és la meva ocasió per a prendre el lloc que ell ocupa i poder accedir a les zones privilegiades de la ciutat", amb tot de seguida s'adonà compte que allò seria impossible, l'empresa s'ocupà molt ràpid de posar un substitut, un universitari vingut de no se on, amb tot de masters subvencionats per no se sap quin carat d'organització, contra el qual no podia fer res. Les relacions intimes amb la seva parella però, anaven voiantes, cada dia eren al llit de dues a tres vegades, però la seva situació laboral era penosa. Els companys de feina li giraven l'esquena, ningú no s'acostava a ell ni que fos per dir-li "bon dia Rafel, com van les vendes?" ni tant sols alló que es fa entre companys de feina que és anar aprendre un café plegats, per parlar de coses que no tenen res a veure amb el treball. Es que potser sospitaven quelcom a la vora del seu complot per assaltar el poder en l'empresa? Bé, en tot cas tampoc era ben be això, l'únic que desitjava era tenir una mica més d'influència en les decisions, ja sabeu, en definitiva, sentir-se respectat. Si anava a veure al seu cap a l'hospital s'exposava a ser insultat o el que és pitjor sentir-se rebutjat. De fet no havia preguntat res a la dona a la vora de l'assumpte, però intuïa que ella tenia a veure alguna cosa amb tot allò, sobre tot després de les coses que ell mateix li havia insinuat. També tenia el recurs d'en Faust car ell si que era un pou de saviesa!
El trobà a l'estació del ferrocarril, de nou en l'horari de matí,-"Sou un ser menyspreable!- que li espetà- "No mereixeu ni l'aire que respireu!, Sabeu? aquell pobre home, el meu cap, és mig mort i tot per la seva culpa, és que no ho veieu que sou poc menys que un assassí!- "Res d'això amic meu, l'únic assassí aquí, sou vos i la vostra dona que s'ha prestat a jugar a aquest joc de babaus faldillers"- i dit això, es girà d'esquena com aquell que sent ploure. "Però vos heu suggerit tot el que està passant, i ara ..."-"perdoni però jo en la meva vida he mort una mosca ni he suggerit que en matessin cap i amb això em acabat tota la conversa d'avui" I en Rafael es quedà com paralitzat per aquelles paraules de descàrrec. Mentre marxava, en Faust semblava un altre home, aquell aire d'homenet arrossegat havia desaparegut, semblava més, un home amb una dignitat guanyada per l'esforç del treball diari que no pas aquell ésser sorgit de la immundícia dels fangs amb que segons no se sap quina religió, molt antiga, explicava que un ser sobrenatural havia modelat la humanitat tal com ara ens reconeixem. Era un canvi, diguem-ne, prou subtil com per a poder separar els dos éssers en grups diferents, tal com la ciència d'avui en dia, fa, per poder estudiar millor totes les criatures. En contrapartida, un núvol gris semblava romandra en el rostre d'en Rafael, que es quedà allà, palplantat, al bell mig de l'andana, sense saber que fer ni que dir, mentre en Faust marxava tot cofoi.
Quan arribà a casa, després d'un dia esgotador de feina, la dona l'esperava agradosa, "Se'n sap alguna cosa nova del nostre benvolgut cap?"-que li preguntà ell-"Segueix igual i em sembla que no hi han perspectives que la cosa millori"-i seguí-"Però que et passa rei meu? si sembla que vinguis de barallar-te amb un urbana que t'hagi multat!"-i ben be, era així, el seu aspecte havia empitjorat molt, quelcom d'especial s'havia apoderat de l'aire de la seva figura, talment com un encanteri, en els seus moviment s'hi endevinava quelcom inexplicavlement inusual, quelcom inexistent en els homes normals i corrents, com una lleugeresa atribuïble a una fortalesa en els seus muscles difícilment observada en d'altres persones. Com explicar-ho? una rapidesa en tots els seus moviments, que resultava xocant, i al mateix temps, un aire salvatge en l'expressió del seu mirar, que resultava seductor per aquelles persones que sabien interpretar el que allò significava. Ell no se n'havia adonat compte, però si ho havia fet, la seva muller, que observava atentament tots els canvis que el seu marit experimentava. "En aquest n'hi passa alguna" es deia a si mateixa. El cas era que aquestes sospites cessaven en el moment que ell l'abraçava amb efusió i apassionament, quedant totes en suspens. Però era ben cert que ell havia canviat, i podríem apuntar sense temor d'equivocar-nos, que, havia canviat una bona mica.
Això no obstant, el que es referia en el camp laboral, l'estrictament professional, les coses no havien canviat ni poc ni molt. Tot seguia igual com avanç que el cap de zona esdevingués en aquell estat comatós ja descrit anteriorment, però els seus companys si que trobaven que en Rafael havia canviat molt en el seu aspecte físic, que sempre presentava de forma tant implacable. En tot cas, com que mai s'hi havien fixat, ni tampoc s'hi havien interessat massa, no n'hi donaven importància. Però de ben cert que les seves faccions s'havien endurit i el seu caminar havia esdevingut nerviós i imprecís. Però les coses varen canviar de veritat el mateix dia en que en Rafael es presentà en el seu lloc de feina acompanyat de la seva dona, la qual, com ja havíem dit, era una mena de devesa de l'amor. Tots els companys del departament es quedaren bocabadats, quan no, verament garratibats per aquells malucs encisadors, aquelles corbes, era un veritable delit veure-la com es movia esquivant els objectes que hi havien entre mig de les taules, i, com es mostrava d'amorosa, somrient a tothom. En Rafael, que sempre havia desitjat guanyar influència en els assumptes laborals, ara la hi tenia de rebot, per l'entusiasme que inspirava la seva muller, a qui ell, complaïa d'allò més, perquè, si hi havia alguna cosa digne de menció, era lo molt que les seves relacions sexuals havien millorat des del moment en que Rafael va topar amb en Faust. Les nits de les jornades en que en Rafael s'havia trobat amb en Faust, es convertien com per art d'encantament, en nits apassionades i fogoses. De ben segur que aquest era el motiu de l'expressió demacrada d'en Rafael. En tot cas això era el que pensaven tots els seus companys. Els comentaris, a llavors, van sorgir com bolets en el seu departament-"No m'estranya que en Rafael faci aquesta cara, aquesta dona el deixa sense sabia... ja ja "-i d'altres per l'estil.
Després d'una d'aquestes nits desenfrenades,un dematí que havia arribat dels primers a la feina, s'estava tot sol repassant les comandes que ell i el seu cap, havien realitzat conjuntament en la zona prodigiosa de la ciutat. En obrir-les, allà on hi havia d'haver beneficis per al seu cap, hi havien beneficis al seu propi favor. En Rafael es va fregar els ulls sense acabar de creure el que veia, i és que realment ho veia tot borrós. Un llibre que s'estava al seu darrere descansant en un taulell feia voleiar les seves planes i en l'aire semblaven planejar-hi les paraules que antany hi havien romàs tant de temps impreses. El cap li donava voltes, suara, era la pantalla de l'ordinador que sobtadament, s'havia engegat, i un rostre semblant a la seva pròpia fesomia, però amb uns trets molt marcats, com si la petja dels temps primogenis de la humanitat l'acaronessin, li parlava. Deia quelcom a la vora d'un intercanvi molt apropiat per a la seva persona. Però no!, no era pas ell, el qui parlava per l'ordinador, era la veu d'en Faust. El maleït Faust el perseguia fins a l'oficina. "No us dec res, i no teniu cap motiu per odiar-me. És que per ventura no us heu alliberat del tirà que tant us oprimia? Ja no teniu cap argument per a menyspreüar-me com sempre heu fet. Ara soc jo, qui us és creditor. No us oblideu mai de saludar-me cada volta que us creueu amb mi en l'andana dels ferrocarrils." I dit això, la imatge d'en Faust es difuminà de la pantalla de l'ordinador, i com per una art màgica es dibuixà en el rostre d'en Rafael com si l'anima de l'un s'hagués transmutat en la de l'altre.