ÀNIMES BESSONES o La vigilància en el camp de sègol

Un relat de: jordigal

Discutíem acaloradament. Jo, 47 anys, casat i amb càrregues familiars. Havíen (ells) tingut temps d'inculcar-me allò de la culpa i el càstig. Ella, 27, una vida per endavant i una feina agraïda, almenys en el seu reconeixement. Em preguntava si mai disposaríem de lloc més adient que les dependències de un jutjat de poble per debatre sobre tema tan funest, obscur i tràgic com el que ens ocupava. A vegades, per algun motiu estrany les persones sentim empatia les unes per les altres, segurament aquesta va ser la raó per la qual estranyament un empleat de serveis com jo va poder establir contacte amb algú tan distant del meu rang professional com una empleada de la funció pública. Transcorria la tarda ja molt avançada i ens trovàvem sols jo i la oficial de guardia, en les dependències anteriorment esmentades. Ella era una xicota formosa, vull dir més aviat grossa amb una expresió de noblesa, felicitat i autocomplaença a la seva cara, mentre que jo es diria que era el seu contrapunt, esprimetxat i de modesta estatura. Discutiem sobre temes filosòfics o almenys a mi m'ho semblavava
-- Tota culpa comporta un efecte mòrvid sobre la persona a qui recau -- li proposava jo -- la culpa és quelcom molt negre, tant que no es dissipa tan facilment com ho planteges, Alicia -- afirmava
-- És que jo no parlo de culpa, -- em contestava -- jo parlo de disculpa. Jo ho sentiria moltíssim haver mort algú accidemtalment, no podria viure, no podria menjar, no podria dormir, viuria en un infern !
-- se el que vols dir -- li replicava jo -- ningú ho posa en dubte que ho sentiries molt, lo fomut del cas és que a la llarga, aprendries a dormir plàcidament amb això i amb coses pitjors, i a llavors, qui seria el qui viuria un infern? tu o les víctimes?
-- Ja ho se però jo no crec que algú . . . Per posar un exemple pràctic -- em feia la impresió de tenir-la acorralada -- . . . Suposem que jo condueixo correctament, a la velocitat adecuade per un vial en el qual hi han a la vora llocs de diversió nocturna, la gent surt de la festa i van beguts. Imaginem que en el moment que jo passo amb el meu vehicle un home ebri creua sense mirar i jo l'envesteixo, com a resultat, l'home mor. Soc culpable d'aquesta mort?-- la discusió es retroalimentava:
-- No dic que siguis culpable, obviament no ets culpable. El que jo dic és que el fet d'haver mort una persona té un efecte mòrvid sobre l'homicida, encara que sigui un homicidi involuntari. Quin? No ho sé, segurament que és quelcom del tot insondable . . . Però queda una mota, quelcom no . . .
-- perdona Jordi -- m'interrompé sobtadement -- tu ets religiós?
El meu desconcert va ser tal que vaig quedar mut per uns instants. -- no -- vaig contestar. A compte de què venia aquella pregunta? El dubte m'ofenia !
-- no, i mil vegades no! -- pensava rabiosament dintre meu. -- no -- vaig dir de nou, talment Pere negant el mestre abans del cant del gall. No ! Però la discusió ja havia acavat sobtada i fulminantment. Vaig quedar abatut.
Des de llavors, intermitentment, m' assàtgen fosques ombres i pensaments obscurs assòlen la meva ment. Desitgs de revenja tormenten la meva ànima i només la ferocitat i la tenebra la tempéren.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: