A LA VORA DEL COR DE LES TENEBRES

Un relat de: jordigal

He de confessar que la primera vegada que vaig llegir aquest relat no el vaig entendre. Més ben dit, el poc que vaig entendre no em va agradar gens. En un principi vaig interpretar que Conrad s'erigia en un defensor paupèrrim de tots els tirans que hi han en el mon, els més abominables éssers, sanguinaris, usurpadors, lladres, fanàtics i finalment covards que solen ser la gran majoria dels dictadors. Kurtz, l'enigmàtic agent europeu perdut en el cor de la jungla congolesa és un clar exemple d'home sense cap escrúpol, disposat a la més horrible de les crueltats en tal d'obtenir allò que s'ha proposat.

Com bé us podeu imaginar vaig llegir "El cor de les tenebres" una segona i una tercera vegades. Poc a poc vaig anar desllorigant l'embolic. Conrad no idolatra als homes de caràcter tirànic, sinó que tot gira entorn un punt imperceptible però nuclear del relat, revelador, i això fa que ben pocs lectors d'aquesta novel·la entrelluquin el seu significat.

En les meves altres lectures de Conrad, he pogut percebre que és un gran redemptor de personatges que es troben en situacions límit, completament excedits pel seu destí. Personatges acorralats, desterrats del paradís, homes que es troben absurdament immobilitzats per unes circumstàncies que superen amb escreix les seves pròpies forces. Amb tot, Conrad els hi sap extreure tot allò que hi ha d'homes en ells, i per mitjà de tot de girs que dona la narració, hom pot arribar a estimar-los com herois. L'agent Kurtz, no n'és l'excepció: què hi fa sinó un home amb el talent de Kurtz, que té el noble do de la paraula, que escriu, que sap música, que hi fa, deia, arrossegant-se pels llots pestilents de la jungla, cercant ... el que? ...Vori? Si, ben cert que troba vori ... i d'altres coses inconfessables (parla de plaers indescriptibles ... etc.) Però L'agent Kurtz se supera a si mateix convertint-se en un home-deu, o bé, al contrari segons com es miri en un home-dimoni, i, us confesso que la lectura d'aquest llibre va fer trontollar les meves pròpies conviccions, tot i que ja havia llegit d'altres relats de Joseph Conrad, sempre havia satisfet i reforçat els meus principis, però aquesta vegada jo mateix m'ensorrava en els meus propis fonaments. Com podia ser que Kurtz, un deu per als "salvatges"fos també un deu per al capità Marlow i per tant per a Conrad? És com si de cop, algú a qui tinguéssim en una alta estima ens volgués convèncer que Hitler havia estat un home bo, vàlid i profitós per a la humanitat, amb tot i que va propiciar l'aniquilació d'una nació, i, també com Kurtz tingués una colla ben nombrosa de seguidors incondicionals que el tenien per un deu. Però en el relat de Conrad, amics meus hi ha un petit matís, sembla molt poca cosa però defineix la diferència: el moment de l'òbit, la recapitulació que diu Conrad. L'agent Kurtz s'enfronta a la seva realitat, l'autentica veritat de tots els seus actes, tant els propiciats com els realitzats directament. "L'horror! L'horror!" crida en el seu darrer sospir, mentre que la resta de dimoni-deus no, o, almenys no en tenim constància. Mussolini va ser afusellat i linxat per les masses del seu propi poble, Hitler va preferir l'autoinoculació, Franco va morir al llit, sí, creient ser el redemptor de les espanyes i un salvador del catolicisme i (ambdues coses molt discutibles al meu entendre) Pinochet (fill espiritual de Franco) tres quarts del mateix. No tenim constància que ningun d'ells fes un crit recapitulador. Aquest fet, que sembla insignificant és purament i simple capital perquè la novel·la deixi d'ésser incomprensible. Podem entendre que l'agent Kurtz, tot i ser un sanguinari, tot i ser un home corrupte, és també un home excepcional pel seu voluntarisme inquebrantable, pel seu esperit de superació i finalment pel reconeixement dels seus propis errors i de la seva pròpia catàstrofe.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer