RESTAURACIÓ

Un relat de: jordigal

RESTAURACIÓ




Passades les tres de la matinada, en Bernat, el vigilant, creia tenir dret a un descans ben merescut i per això s'asseia pesadament a la butaca i obria la plana d'algun diari enderrarit damunt de l'escriptori.. En tot cas, la seva lectura esdevenia més que breu, els seus ulls s'aclocaven en el moment que les paraules llegides se li amuntegaven com farcells de dades incomprensibles en el seu cervell i quedava en un estat letàrgic de somnolència. No era en Bernat un home avesat a lectures àrdues i, molt menys, de noticies que gairebé no comprenia. Cada dia es llevava a la mateixa hora, menjava a la mateixa hora i dormia, també, a la mateixa hora. Si feia sol, anava a esmorzar al bar, si plovia, a llavors, es quedava a casa. Diguem que era un home poc propici a pensaments profunds, i les seves rutines estaven ben establertes. Fou en una d'aquestes capbussades somnolentes que el seu alter ego metafísic, aquell ésser immaterial que sofreix tota mena d'aventures incongruents, mentre la carcassa reposa, li jugà una mala passada. Com deia, el seu superjò es passejava pels passadissos, sales i magatzems del museu episcopalià, on s'hi exposaven antigues imatges romàniques, gòtiques i pintures de tota mena però, sobretot, de la sagrada historia dels sants, santes i beats. A vegades representats en quadres a l'oli, o be en talles de fusta, fins i tot, en retaules gegantins coberts amb draps polsosos i relligats amb cordills. Tot plegat acabava exposant-se més tard, després que havien estat restaurats, en sales fredes dins de vitrines fredes de metacrilat entre polides parets de ciment envernissat, molt allunyat, com podeu imaginar, del seu context natural com fora d'esperar, ja sabeu : aquells temples dedicats a tot allò que es creu sagrat, eternament en la mitja penombra dels ciris i les espelmes. Tal com us deia, en Bernat es passejava en somnis per totes aquelles dependències encantades, en la més absoluta foscor, allà on hi havia els tallers de restauració i els magatzems del museu, tot exercitant el seu ofici de vigilant nocturn. Fou en una d'aquestes cambres que quan hi ajuntà la clau en el pany notà que des de dins li estiraven la porta obrint-la-hi, quan ell no havia fet res més que recolzar la mà en el pom. El cor li feu un salt dins el pit. Davant seu, allà palplantada hi havia la talla de fusta que poc avanç havia vist ajaguda sobre els cavallets en el taller de restauració que tot just havia deixat enrere per entrar en la sala de vernissatge on ara s'esdevenia aquell malson.
-- Bona nit -- que li diu la talla -- donant la volteta, oi? -- i se'l mirava amb aquells ulls de mica que posen les figures antigues mentre en Bernat mirava de refer-se de l'ensurt. Era clar que la talla havia cobrat vida i ell es trobava parlant-hi com la cosa més normal del mon. Se la mirà de dalt a baix. Era més alta que ell. Era impressionant!
-- Vostè no hi pot estar aquí! Torni immediatament al seu lloc, torni a la sala de restauració! Sobre els cavallets! - Lògicament, estava aterrit però ho dissimulava.
-- No s'espanti, -- la talla insistia -- escolti'm, això que veu és normal. Només he sortit perquè ja fa molt de temps que estic en mans d'aquests tanoques de restauradors que no se'n surten amb mi. Que no ho veu quina fila faig? -- en Bernat semblava que dansés donant voltes sobre si mateix, sense endevinar quin devia ser el protocol de actuació en una situació com aquella.
-- Disculpi'm però ... deia què? No, no, no de cap de les maneres... faci el favor, vostè ha de tornar! -- i assenyalava al taller amb la llanterna.
-- Ja veig que vostè no sap qui soc jo -- la talla a demés de tenir vida tenia molt de caràcter, caram! -- Jo soc una representació de Sant Oleguer, sap qui va ser sant Oleguer? He? És que per ventura ho sap? Segur que no ! -- el vigilant se'n feia creus.
--Vostè no és sant Oleguer, vostè no és més que una talla! Faci el favor de passar al cavallet si és tan amable.
-- Disculpi'm, però no ho faré! -- Era del morro fort aquella talla ! -- M'hi nego. Miri'm com vaig! Er a ben evident que aquella pobra talla estava feta una calamitat : la pintura descolorida, la cara tota senyalada pels embats del temps, i els peus, valgui'm deu els peus! si semblaven uns formatgets de "gruyère" de corcats com estaven! Així, doncs, la talla seguia amb els seus arguments, que, dit de pas, no eren qualsevol cosa:
-- Miri senyor vigilant; per si no ho sabia, eh? Sant Oleguer va ser un sant màrtir. Sap que vol dir això -- El vigilant se'l mirava amb ulls d'estupefacció, mentre la santa imatge prosseguia el seu discurs, si en feia de temps que no tenia audiència!-- Això vol dir que vaig sofrir turments! Fixis amb aquestes senyals, aquí a l'esquena, ho veu? Miri, miri i valori.
-- Be, hi faré una ullada - en Bernat cedia terreny -- però molt de compte en fer-me caure en un parany! eh?-- Amb tot, la curiositat pel saber era més forta que la terror, després de tot, era un tros de fusta amb qui parlava, i s'acostà temorencament a observar els senyals que representaven les fuetades infligides al pobre sant, provinents d'algun botxí despietat de l'antic imperi romà. Així, doncs, en Bernat, inspeccionava encuriosit, i semblava que intentés de posar el dit en una de aquelles llegues sanguinolentes, mentre la talla se'l mirava amb urc.
--No, si ja me'n faig el càrrec, senyor talla de fusta -- es mostrava comprensiu -- jo no ho se, no hi entenc... que vol que li digui...? si el podés ajudar ...?
-- Però no em tracti de senyor, faci el favor! Digui'm només "Olgui," -- la talla semblava animar-se -- i es clar que em pot ajudar -- Miri, veu aquells pots de allà sobre el prestatge, no ha de fer més que xopar aquests draps i fregar-me les ferides amb aquest ungüents.-- No deixava de ser cert, però que el vigilant sofria horrors, una suor freda l'empapava i estava realment terroritzat, però no podia deixar d'observar atònit com la talla es dirigia vers els cavallets de allà on s'havia aixecat en el taller de restauració i s'hi acomodava tal com ell l'havia observada a través del monitor, mentre la talla semblava governar-lo mitjançant mirades furtives, com si es tractes d'un efecte telepàtic. En tot cas en Bernat l'obeïa, tot i que la suor freda li regalimava pel front, li eixugava les ferides com si fos un ferit de debò.
Llavors que es passà una bona estona sucant les ferides, li semblà a en Bernat que tot tornava a estar en ordre i que la talla ja no parlava i restava completament inerta, tal com sempre hom havia esperat que estigués, i li semblà que estava fent el préssec tot fregant aquelles ferides. Decidí desar tot allò que havia traginat i tornar al seu lloc de vigilància com si res no hagués passat, però un cop hagué desat tots aquells atuells i ja es disposava a marxar d'aquella estància el llum de la llanterna que portava il·luminà la cara d'una verge pintada en un retaule estintolat a la paret del costat de la sortida, i tant sols va durar un instant, però va ser suficient per copsar amb tota claredat que la imatge de la verge li havia fet un guiny cap a ell, amb l'ull dret...

Diuen que aquell dematí, el museu episcopal el va haver d'obrir la policia del poble, car el vigilant va caure malalt, d'una d'aquestes malalties misterioses i males de guarir si no és per una mena de miracle. Va ésser ingressat en un psiquiàtric en un estat de catalèpsia permanent. Corria la brama, però no es podria confirmar amb tota seguretat, que en el torç del pobre home s'hi varen descobrir les cicatrius característiques d'un càstig d'assots, tal com antigament es practicava. I també diuen les males llengües que aquell mateix dia, quan els restauradors varen anar a treballar la talla, la varen trobar completament restaurada, talment semblava com si l'haguessin acabat de tallar, pintar i policromar, i de les ferides representades semblava que la sang brollés fresca...però aquesta... és una altre història...





Comentaris

  • molt bò[Ofensiu]
    nicolval | 12-11-2005 | Valoració: 8

    és un relat terrorífic i còmic al mateix temps

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: