Germà estimat

Un relat de: jordigal


D'entre tots els records de la meva infantesa preval el dels estius passats en el camp on uns amics de la familia hi tenien casa. Ens ajuntàvem una bona colla entre tota la jovenalla de les cases de l'alrededor del poble per anar al gorc amb la tovallola penjada al coll i les espardenyes esparracades.

Garratibats pel bany, ens ajaçàvem damunt dels còdols que a la ribera conformàven una sort de catifa atemperada. El sol cenital ens cremava les espatlles regalant-nos l'adorable sensació de reviure. La llum de l'astre irradiava fulgurant damunt l'aigua, damunt la terra, damunt les fulles vibrants en els arbres, escampant la vida. La vida latent, espectant i salvatge de la qual n'érem ignorants. L'encís ens deleia i ens aclaparava, talment vivíem en el paradís màgic de la infantesa despreocupada. Mentrestant l'espurna de la tragèdia s'escolava en el nostre món com una serp s'esmuny entre verdisses per caure damunt la presa.

Jugàvem. Jugàvem sense interrupció a fer saltar els còdols aplanats sobre la superficie del gorc, ingenus i aliens a tota sospita. Més tard, canviàrem el joc de les pedres per el d'intentar esclafar els impertinents tàbacs que ens cosien a picades fuetejant-los amb les toballoles humitejades. En una d'aquestes el dors del nostre germà Eduard va quedar enrogit per una mala fuetada. Ell, dolgut s'hi tornà, començant una batalla campal a cops de fuetades de tovalloles i el que era un joc de rialles i disvauxa innocent esdevingué una creuada d'emocions i resentiments desfermats.

Us parlo des del distanciament que proporciona el pas del temps. Un distanciament que a vegades distorciona els esdeveniments com si una boira matinal tot ho embolcallés , com si un vel de lli només deixés entreveure certes escenes amb les quals finalment podem deduir el contingut de l'acció. Però a vegades és tot el contrari, el pas del temps ens proporciona la perspectiva precisa i exacte per entendre i copçar la magnitud tràgica dels fets.

Molt abans l'Eduard ens explicava esfereït fets extraordinaris. Visions horribles el martiritzàven durant la nit. Monstres estrafets se li atançàven en la foscor mentre ell geia aterrit i glaçat sobre el llit. Sens dubte la culpa (aquesta cosa tan negre) el tormentava en aquella casa d'estiueig encantada. Què en saviem nosaltres, infants, de la culpa? Simplement, somrèiem mentre l'escoltàvem.

. . .quedà estès sobre els còdols. Ens vàrem espantar. Correguérem a la carretera en cerca d'ajut. Sempre passa que quan més nececites una cosa menys la troves. Aquell racó de món semblava sobtàdament deshabitat. Es feu fosc.

Tres mesos va estar-se a l'hospital, lluitant per la seva vida. Jo i el nostre amic comú, en Tomàs l'anàvem a veure a les tardas en acabat de l'escola. Semblava que dormís profundament. Ella tota hora era amb ell, la nostre mare vull dir. Li acariciava les mans. Després anàvem tots junts a berenar al bar de l'hospital. A ella se li posava una cara greu i densa amb els ulls umitejant. Semblava que plorés.

Un dia es despertà. Es diria que venia d'un món desconegut i perdut. Li parlàvem amb suavitat i ell ens somreia sense saver qui érem ni que hi fèiem allà. Tardà molt en recuperar-se. Del què éll era, aquell xicot alegre, jovial i un pel fatxenda, potser si en quedaven algunes reminissències. Ara era un xicot callat, seriós i esquiu. El meu germà estimat.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer