La prevenció del risc laboral

Un relat de: jordigal

En Jaume era un xicot molt endreçat, polit i obedient. Tot allò que havia concernit als seus estudis havia esta portat amb una rectitud admirable. Presentava els seus treballs amb una pulcritud i correcció dignes d'admiració, i sempre ho feia, per damunt de tot, dins dels paràmetres que el centre d'estudis li havia recomanat que ho fes. Era això i no una altre cosa el que feia embadalir a tots els seus mestres, que admiraven la correcció i seny amb que en Jaume havia desenvolupat la seva activitat d'estudiant. Fins al punt que en les reunions del professorat el seu nom sortia a relluir en els discursos i discussions, de com volien que fos el perfil de l'alumnat que sortís a encarar la vida professional. Es donava per sobre entès que aquella preparació era la adient, la bona, la única que es podia admetre com a útil en el modern mon dels negocis que poc a poc s'atançava damunt la societat sencera, abraçant-la, com una tempesta que s'anuncia de lluny amb el retruny dels trons. Nogensmenys, en Jaume estava completament d'acord amb el que els seus mentors pensaven, convençut del seu rigor i eficàcia. Però afrontar la vida laboral era tota una altre qüestió i amb aquest objectiu havia determinat que necessitava el consell d'un bon amic i antic company d'estudis. Aquest seu amic, ja feia força temps que es movia en el mon dels negocis i les seves actituds estaven modelades i conformades igual com un terrisser modela els objectes que fabrica en el torn. Dit d'una altre manera, sabia el terreny que trepitjava, tant si es presentaven barrancs rocallosos com dolces però falses marasmes d'aiguamolls.
-- El que jo t'aconsello -- li havia dit -- és que al mateix temps que tu has vingut a demanar-me consell a mi, anem plegats a visitar un molt bon conegut meu que et podrà assessorar a la vora de tot allò que et pugui valdre per ésser un bon treballadors - i afirmant-se, -- el millor de tots els treballadors.-- Era molt exagerat en les seves propostes, però en Jaume ja el coneixia, i sabia que sempre havia estat igual.-- Aquest amic meu -- seguia -- és un murrí i amb els diners que d'altres li han prestat ha creat un gran negoci, que no és un negoci, pròpiament dit, doncs no dona beneficis de caire lucratiu però ofereix un gran servei a la societat i al mateix temps ell te una gran reputació. Tot el diner que cobra li ve donat per l'estat. És l'estat, si senyor, el que fa que tots nosaltres tirem endavant amb les nostre vides, amb èxit i il-lusió.-- Sense cap mena de dubte, aquesta peroració, impressionava el tendre cervell d'en Jaume, a quí aclaparava el posat de l'antic conegut, amb aquell tratge llampant, segurament comprat en alguna botiga de nomenada.
-- I doncs, amic Alberto, quin és aquest consell tant valuósque el teu benvolgut amic em pot donar? - Era entendridora la correcció amb que en Jaume tractava al seu interlocutor.-
-- Estimat amic meu, Dom Leandro, que així és com es diu ell, es dedica a impartir cursos en una acadèmia, que ell tot sol ha ideat, per a la prevenció dels riscs laborals. Com tu molt be saps, son molt i molts els accidents que avui en dia es poden tenir mentre un hom treballa, i no parlo tant sols d'accidents, ans també dels problemes que poden derivar de fer segons quins tipus de feina ja siguin físics o psicològics.-- L'Alberto xerrava com un venedor d'enciclopèdies.
-- Si, és veritat, tens tota la raó, però en concret no crec que a mi em sigui de gran utilitat tot això que m'expliques.
-- No siguis carallot home! que no ho veus? tu comences tot just a treballar i necessites un assessorament per tal de no prendre mal allà on vulguis que comencis a treballar.
Era una cosa gran tenir amics, pensava per a sí en Jaume. Com no se li havia ocorregut avanç, que era precisament això, exàctament això el que ell necessitava? I que n'era de bo aquest amic seu en Alberto. Decidit com estava a emprendre aquesta nova etapa de la seva vida, el primer que calia fer era apuntar-se ràpidament a un d'aquests cursos estatals, si senyor.
Varen disposar tots dos d'anar a trobar aquest dom Leandro per tal de concertar una entrevista. Quan varen arribar a la casa particular d'aquest, en Jaume ja es va començar a témer que alguna cosa estranya passava en tot aquell "afaire". No era normal que un simple director d'escola, o més ben dit, director d'acadèmia visqués amb aquella fastuositat. Després d'haver travessat un jardí d'allò més ben cuidat, es trobaven en el portal d'un casalot veritablement impressionant, les catifes turques eren per tot i els cortinatges de vellut vermell, també. El sòl era de marbre blanc. Hi havien estàtues de dones nues abocant gerres d'aigua, en Jaume tenia la sensació de viure un somni, una realitat apartada del mon terrenal.
Dom Leandro els esperava en el saló, fumant un gran cigar i embolicat en una bata de seda de lo més llampant. Lluïa uns bigotis que s'estenien a través de les galtes fins arribar a ajuntar-se amb les patilles, tot un exemple de magnat grec.
-- Però que hi feu aquí aturats! passeu amics, Don Alberto, és que potser em teniu por? -- tenia una veu forta i riallera -- Voleu veure alguna cosa, un conyac potser?
-- No gràcies, Dom Leandro, aquí us porto un vell conegut d'estudis que vol que l'ajudeu en els seus nous assumptes laborals. Us presento en Jaume, és un bon xicot i ha estat un excel.lent estudiant.
-- Encantat de conèixe't Jaume, has anat a espetegar amb el millor dels amics, aquí em tens per a servir-te
-- Encantat...-- En Jaume semblava tremolar d'impressió.
-- El que heu de fer és apuntar-vos ràpidament a la meva acadèmia de prevenció de riscs laborals, això el protegirà contra qualsevol cosa que el pugui passar en el mon del treball, si senyor ho has de fer immediatament... Com et dius? Si vols t'apunto ara mateix.
Varen acordar que en Jaume començaria el curs de prevenció de riscs laborals immediatament, lo qual volia dir en una setmana. En Jaume es va presentar al curs en el qual s'impartien totes les teories que poden arribar a englobar els riscs que comporta fer feina, des de el posicionament correcte per a escriure en un ordinador en tal de no sobrecarregar la columna vertebral, fins a la forma correcte d'aixecar pesos amb al mateix objectiu, passant per la forma correcte de dirigir-se a la gent amb que s'està treballant o que forma part de la labor que se'ns ha encomanat. Tot això, ja era prou interessant i per en Jaume quelcom de ben senzill d'aprendre i el curs va passar com una exhalació.

El cas és que, després d'això, i comprovant lo dotat que en Jaume estava per a servir com a primer administratiu de qualsevol tipus d'empresa, aquest va anar a parar als dominis del director Leandro, el qual no dubtà en contractar-lo com a primer secretari de l'acadèmia que regentava.
Tot va anar com una seda mentre en Jaume es va mantenir treballant a les oficines de l'acadèmia la qual cosa no comportava un compromís excessiu. Això no obstant, dom Leandro va decidir que degut a l'eficiència amb que treballava, potser li seria de gran utilitat en d'altres empreses, que sota diferents noms i diferents propietaris, en última instància, ell n'era l'últim responsable. I dic que tot va anar bé fins a llavors perquè les coses es van torçar tant bon punt dom Leandro va descobrir que en Jaume sempre feia servir en tots els seus escrits, ja foren contractes o propostes, o correspondència amb d'altres empreses, en Jaume, invariablement, usava l'idioma vernacle com a vehicle de comunicació, la qual cosa era del tot lògic en l'acadèmia, però no pas així en d'altres activitats, que per lo vist eren de molta més envergadura des del punt de vista econòmic, es clar. Va ser llavors que dom Leandro el va cridar al seu despatx:

-- Bé, Jaume,-- dom Leandro parlava sempre solemnement als seus assalariats -- en general estic molt content amb tu, però, com explicar't--ho: derrerement, he tingut alguns problemes derivats de l'enteniment amb d'altres entitats que m'han vetat algunes inversions sense que jo acabés de comprendre exàctement a que era degut, i, finalment, comprovant la documentació que la nostra empresa els hi tramitava he pogut veure amb estupefacció, que éreu vos. - Hi havia un canvi de to, ... en aquell vos. -- Vos envieu tota la documentació en l'idioma que vos i jo aquí i ara parlem alegrement en aquest despatx, però esclar, cal tenir en compte que no tothom pot comprendre la nostre estimada llengua. Voldria que a partir d'aquest moment s'oblidés del seu idioma matern i faci servir l'idioma establert per als negocis, ja m'enten,-- aturà per un moment la seva peroració, es repassa els mostatxos amb ambdos dits indecs i de repent assenyalà una petita estàtua de bronze plantada en un canto de la taula, trepitjant tot de papers, era una àguila amb les ales desplegades, -- l'imperi! - significà -- és l'imperi qui al cap de vall dicta les normes, o potser penseu que és un caprici d'alguna excentricitat meva oculta. Els canons! Sempre els canons parlen més alt i clar que les trompetes, no és així senyor Jaume?
-- Si senyor, es clar, però ...
-- No hi ha però que valgui, vostè redacti en l'idioma que jo li mani, i no tindrà cap més problema.
-- Si, però, crec que no ho feré.-afirmà en Jaume amb rotunditat.
Dom Leandro es quedà de pedra, talment com si li haguessin abocat una gerra d'aigua freda al damunt. Era un home acostumat a donar ordres sense sentir mai cap rèplica; en tot cas no acabava de estar segur del que havia sentit, com si el cuc de l'orella l'hagués traït momentaniement.
-- Disculpi, senyor Jaume, hauria de, a partir d'ara, usar l'idioma que tots usem en els moments de més compromís, si no li és molèstia.
-- Disculpi'm, dom Leandro, però no ho feré.-- insistí en Jaume.
-- No se si ho he sentit bé, es nega a obeir-me? No serà, per ventura un d'aquests joves revolucionaris que volen canviar el món amb flors i violes? no sigui ruc! -- Dom Leandro no sortia del seu astorament -- Bé, de moment enretiri's a la seva feina, mé
s tard ja en tornarem a parlar.
Lògicament, les coses no varen quedar pas així, dom Leandro va prendre molt bona nota de com en Jaume se li havia revoltat, tot i que no ho havia fet d'una manera violenta, sentia sobtadament una forta rancúnia i antipatia envers aquell jove per el qual avanç havia sentit simpatia. Però com que era un home avesat a les disputes i contradiccions que comporta el món dels negocis va preferir refredar el tema deixant passar una mica de temps i consultar-ho amb el seu col.laborador, l'Alberto.
-- Aquell xicot que em vares presentar, el Jaume, m'està creant tota una seria de problemes que de moment ja m'ha representat la pèrdua d'un contracte molt important que significava molt per a mi i naturalment per a la nostra empresa, no sé que li passa, potser és que no li pago suficientment, voldries parlar amb ell? -- L'alberto li contestà que ho feria, i així ho va fer en el la primera ocasió que va tenir:
-- Però què et passa? que vols? vols llançar la teva carrera per la finestra, és això el que vols?
Les coses varen donar un gir negatiu en la vida d'en Jaume. El primer va ser la degradació dins l'empresa. Es va veure abocat a fer simples feines de recader, a lo qual es va plegar, en principi, sense protestar, però finalment decidí de deixar aquella empresa i buscar un nou treball. En els seus temps d'estudiant havia tingut ocasió de conèixer gent de tota mena, fins i tot, gent que en el transcurs de tots els esdeveniments de l'escola sempre s'havien mostrat radicals en el pensament com en l'acció. Eren gent que havien despertat la seva admiració per com s'havien comportat en moments puntuals. Sempre en la convivència en grup hi ha aquell moment, diguem-ne diferent dels altres pel que té de poc rutinari, son moments en que es veu la vàlua de la persona que és al càrrec d'aquell grup, sigui per què n'és el cap visible, o per què n'és el líder no reconegut oficialment. I doncs, en aquests moments, la reacció que cada membre del grup, té el seu propi pes específic, és en aquestes ocasions en concret que cal calibrar el valor de cada membre del grup. Com us deia, fou en aquestes ocasions ja passades que en Jaume intentava recordar els companys més sòlids en les seves creences i en els quals buscava refugiar-se per a trobar el que l'Alberto i l'Aalejandro li havien negat.

D'entre tota la gent que en el transcurs dels seus estudis havia passat per les aules i ell havia conegut, en recordava especialment un, en Jacint, aquell xicotàs que amb tant sols divuit anys ja lluïa una barba tancada, i sempre els cridava l'atenció de totes les malvestats que s'estaven preparant en contra de l'escola i de l'alumnat, sempre dispost a organitzar un acte de protesta, ja fos davant el professorat o àdhuc la mateixa direcció de l'escola. En Jacint fou l'escollit per en Jaume per que el treies del mal moment que estava passant.
Quan es varen veure, després que havien passat almenys dos anys, en Jaume es va quedar sorprès de veure el canvi que s'havia operat en la seva persona, talment semblava un altre, amb un tratge implacablement planxat, amb unes mans tant polides i unes sabates que relluïen a un Kilometre de distància, però, en que s'havia convertit el seu antic amic?Quina mala impressió li va fer, amb tot, es va acostar a ell i el va abraçar emocionadament.
-- No et deixis enganyar, Jaume. En aquest mon només val el poderós, els dèbils, els dubitatius, els insegurs, acaben tots amuntegats en un munt de fems pestilents i es barallen per repartir-se el poc ranxo que els poderosos els hi llancen amb menyspreu, tot fent veure, hipòcritament, que son caritatius.-i afegí -- Si el teu cap et diu que t'estima i que et vol al seu costat, tu, ni bellugar-te, i fes tot el que ell et digui.


* * *

En Jaume va tornar a l'empresa del seu amic en Alberto i es va adaptar a la circumstància que el tot poderós cap dom Leandro li exigia. Cal assenyalar, però, que no tot eren infortunis en la vida d'en Jaume, malgrat sentir-se un corcó rosegant-li els teixits de la seva pròpia consciencia, un nou company d'oficina calmava els efectes perniciosos d'haver begut la copa de la claudicació. Aquell ésser que suara l'entretenia amb la seva peroració loquaç era un veritable bàlsam per als seus nervis desballestats de tants conflictes. D'antuvi, s'havia presentat al cap del departament així com a la resta de companys oficinistes. Per en Jaume, havia estat una experiència gratificant comprovar que en el món hi romanen encara ànimes més que generoses, amb humilitat de gest i paraula. Feia un petit i curt moviment de reverència a cada u amb qui travava coneixença, mentre la resta s'ho miraven incrèduls, i ho acompanyava amb un to de veu dolç, melindrós i uns mots no menys afalagadors. Era un veritable goig per a l'oïda sentir-lo parlar, donava gust.
Més tard, havia pres lloc en el seu escriptori i ordenava les seves coses, o, ho feia veure. Era un personatge ben diferent del que s'enten per a un oficinista comú, tenia tot l'aspecte d'haver treballat en una oficina d'aquelles amb pupitres, en que s'escrivien els apunts diaris en un llibre gegantí instal.lat en un soterrani llòbrec i polsos. La forma com vestia i les seves maneres denotaven extemporaneïtat. Si, tal com en Jaume ho entenia, aquest mot li esqueia com un guá, per què, no més mirant-se'l, hom creia haver fet un salt en el temps.
-- Encantat, Bart -- li havia contestat -- jo soc en Jaume -- mentre s'aixecava de la cadira -- aquí hi teniu un amic, costat per costat del vostre escriptori -- li havia dit en Jaume.
-- Sou molt jove, tant mateix, Jaume, però, no us amoïneu de res, no val la pena amoïnar-se per res en aquesta vida.-- Quan començava a parlar era díficil aturar-lo,-- jo, he donat moltes voltes, he treballat en multitud d'editorials i notaries, sempre com a escrivent, i, mai no m'ha faltat un plat calent a taula, si ... jove,-- i feia un gest suau de dalt a baix amb la mà, cada vegada que deia la paraula jove; -- només és qüestió de fer petits miracles, només, petits miracles -- repetia -- que ens ajudin a superar les dificultats -- seguia, mentre en Jaume assentia sense entendre què volia dir; àdhuc les paraules que emprava li semblaven d'una altre època, doncs, qui recordava què significava aquesta paraula en els temps que corrien?
Passades unes hores de feina, en Jaume es va acostar a l'escriptori d'en Bart, que s'estava d'esquena a ell i teclejava ardentment el teclat de l'ordinador. Tot li hauria semblat normal si no hagués estat que la pantalla de l'ordinador restava totalment en blanc, malgrat que era encesa, i, malgrat que en Bart s'afanyava damunt el teclat com un llop que devora la seva presa. En Jaume, feu el gest d'enretirar-se, com avergonyit d'estar espiant quelcom que no era assumpte seu. Això no obstant, es tornà a girar, com empès per un moll que l'hagués tornat a la seva posició original, sense poder evitar-ho, comprovant que allò que havia vist era cert. Efectivament, la pantalla restava lluenta i blanca com una lluna plena en una nit serena, i, en Bart, seguia escrivint sense parar. Quan ell es girà, sorprengué en Jaume mirant-se la pantalla atònit.
-- Et puc ajudar en alguna cosa, Jaume? -- li preguntà.
-- Oh ! No, no, tan sols ... em podeu deixar un parell de clips? -- va ser el primer que se li ocorregué dir, com aquell qui no vol la cosa. " Tots aquests pilots de fulls i de llibres, que sembla que està transcrivint i, en veritat, res de res, ni una sola lletra, ni una paraula en la seva pantalla. Quina cosa tan estranya, caram !" pensava entre si en Jaume. La cosa en qüestió, però, no va anar més enllà.


* * *

Passats un parell de dies, Bart va ser cridat a parlar amb el director general dom Leandro. Ell, ni es va immutar: s'aixecà tranquil.lament, es vestí aquell jec tan semblant a un frac d'èpoques pretèrites que sempre duia, i s'encaminà vers el despatx del director com si la cosa no fos amb ell. Al cap de molt poca estona, va tornar. En Jaume intentà llegir algun senyal en la seva cara que denotés algun sentiment, alguna emoció, però, res, ni el més mínim indici d'emoció ni sentiment en absolut.
-- I doncs? -- que li espetà en Jaume.
-- Res, nois, aquí no hi tinc res més a guanyar. Si mai em necessites, Jaume, em trobaràs a la taverna d'en Joan.
-- Però què vol dir? Ja està? No treballa més aquí? -- li digué sorprés en Jaume.
-- Tal i com tu ho has dit. -- i mentre deia això, anava arreplegant els seus atuells.
-- Bé, però escolti, em pot explicar què carat a passat? -- exigia en Jaume.
-- Ja parlarem, Jaume, ara no és el moment. -- Va arreplegar els quatre vàrtuls que tenia i se'n va anar tal com havia arribat, amb aquella aura d'home extemporani. Suara, però, s'estalvià de fer tot aquell ritual de reverències i salutacions, i se'n va anar tant senzillament i fresc com si res no hagués passat.

Havent transcorregut uns dies, en Jaume i en Bart es varen retrobar a la taverna d'en Joan. Ell, en Bart, s'estava tot sol en una tauleta de marbre blanc llegint un diari i prenent-se un pernod.
-- I doncs, amic Bart, com està? -- Que li diu en Jaume, tot dirigint-se vers ell amb un gest amical.
-- Ja ho veu amic Jaume, acomiadat i ben acomiadat. -- Ho va dir en un to del tot relaxat, sense ni un atisve de dolor ni humiliació en el seu rostre, més aviat tot el contrari, somreia somniós. Aquest fet va propiciar uns segons de silenci i de reflexió, avanç que en Jaume disparés:
-- Què va passar exàctament? -- preguntà.
-- Em van acomiadar per manca de rendiment.-- En sentir aquelles paraules, instantàneament es reproduí en la ment d'en Jaume la imàtge d'aquella lluna plena i lluent que la pantalla en blanc transmetia. De nou es feu un silenci.
-- Però vos ...-- per prudència, en Jaume, no gosava mencionar aquell fet tan estrany, mentre que en Bart ja l'havia replicat trepitjant la frase innombrable que en Jaume pretenia construir.
-- No! Mai! Jo soc Bartleby! Barteby l'escrivent!-- g
airebé cridava.
-- Però, no em digui! vos sou Bartleby!?
--Jo no escric ni mitja paraula per a ningú! Ja me'n vaig fer un fart d'escriure per els altres, ara ja no escric més. Mai dels mais!
-- Però segons tinc entès, Bartleby va ser empresonat i va morir malalt entre els murs de la presó -- replicava en Jaume, incrèdulament.
-- Els murs de la vergonya! aquells murs no van pas acabar amb mi, potser van acabar amb el Bartleby físic, aquella carcassa, però no així amb la seva ànima rebel.
Bartleby havia estat un escrivent que s'havia fet famós, justament per no fer allò que tothom esperava que fes, com la cosa més natural del mon que fa un escrivent, que és escriure. En un moment donat de la seva vida, Bartleby havia decidit que no tornaria a escriure ni que li ho supliquessin. Per aquest motiu, i, després d'haver voltat per un munt d'empreses, el varen agafar pres, pot ser perquè consideraven que era un gall que esvalotava el galliner, incitant a la revolta, una mena de ser subversiu. Ara, això havia passat feia una pila d'anys i en Jaume no era més que un estudiant adolescent quan s'havia comentat a les aules com un fet gairebé risible, i la ciutat se'n havia fet ressò com una noticia curiosa, digne d'ésser estudiada en les facultats de psiquiatria. Inexplicablement, ara, Bartleby es trobava de cos present al costat d'en Jaume, que feia un gest al cambrer perquè li servís allò mateix que bevia el seu company de taula.
-- A llavors, si no voleu escriure, és normal que l'empresari l'acomiadi, no li sembla estimat amic? -- raonava en Jaume.
-- Molt bé! teniu raó! però què me'n dieu de vos? Heu claudicat a la primera estrebada -- l'acusava Bartleby -- sou un tou, home! Cal que enderroqueu el mur.
-- Què voleu dir? A quin mur us referiu?
-- Al mur de la vergonya -- contestà Bartleby convençut.-- Aquesta nació té un mur de la vergonya, si! ... invisible si voleu, però tan real com que vos i jo som en aquesta taverna prenent un pernod.-- En Jaume se'l mirava estupefacta. Com havia canviat en Bart! Ara es mostrava tan apassionat i candorós com avanç ho havia fet de fred i distant, i no semblava pas que fos per l'efecte dels vapors etílics, car la llengua no se li entertolligava.
-- És que no ho veus, Jaume? Tu mateix... mira't. No sents la ràbia, la humiliació que t'han propiciat els teus propis compatriotes? És que ells no s'expressen normalment amb el mateix idioma que tu? -- Si -- Havia respost en Jaume amb més que un punt de rancúnia.-- A llavors, què vol dir tot això?...-- una pausa -- Ja ho entenc. Vosaltres no sou homes! No teniu sang a les venes!
Tot amb tot, en Jaume estava meravellat de veure'l enraonar amb tanta candor --Què cal que faci, Bart?-- li preguntà entretalladament.
-- Tu has de trobar la resposta, jo no ho puc fer per tu -- s'aturà uns segons, prengué aire, somrigué -- cal que enderroquis el teu propi mur de la vergonya, el que tu portes indissolublement lligat al teu cor, junt amb el de la teva nació. Això cal que facis.-- I dit això, es va aixecar, fent un gest amb el cap de cortesia, es begué el pernod i marxà.
En Jaume, encara restà una bona estona en la seva cadira, com un estaquirot. Després, es desvetllà, igual com si ho fes d'un somni, i es dirigí vers la seva oficina.
Quan entrà en el despatx, sentí una remor de fons, unes secretaries que enraonaven,-- i sabeu perquè l'han acomiadat? Es veu que en tot el temps que havia estat aquí, no havia escrit ni una sola frase, ni una paraula, ni tant sols una lletra, ho podeu creure?





































Comentaris

  • No sé com agrair-te[Ofensiu]
    Bartomeu Carles | 14-11-2005

    els teus comentaris i elogis (aquests darrers, no sé si del tot merescuts). Trobar-los m'ha despertat la curiositat per saber d'on provenien. He premut sobre el teu nom i he descobert els dos relats que has publicat aquí (fins ara). Hi he trobat dues històries atraients i, sobretot, un to de gran vivacitat i un llenguatge proper i fresc, sembrat de diàlegs ben trabats.

    Sóc jo ara qui vull agrair-te que t'hagis animat a compartir-los i per això no vull deixar de ser dels primers a donar-te la benvinguda.

    Endevant, doncs, i per molts més.

    No vull acabar aquestes línies sense aprofitar per expressar el desig que siguin llegits per molts i assaborits pels molts valors literaris que contenen.

    Que un vent favorable infli les veles mentre solquis aquests mars!

    Gràcies de nou pel teu suport.

    A reveure.