Trauma

- Quinze anys! Quinze tendres anys mal comptats tenia quan el meu pare em va assassinar (sic) bé, és una forma de parlar, es clar, compreneu-me.
- No vull pas dir que com un sonàmbol, el meu pare es llevés en la fosca nit silenciosa i tot passejant-se per les dependències s'apropés a la cuina per fer-se amb el ganivet més esmolat. Després, tot arrossegant les pantufles fes via cap el nostre dormitori on els somnis de la nostra tendre pubertat eren en el punt més àlgid d'emocions, de il.lusions per a ser estroncats furtivament per la imatge ominosa de l'home, punyal en mà, abraonant-se sobre la meva persona estirada sobre el llit. Un cop, dos i més vegades la fulla glaçada del coltell travessà les flassades fins a l'òbit davant la mirada esgarrifada del meu germà. No. No seria exacte, ni tampoc seria just.
- El meu pare em va assassinar metafòricament (?). . . Un bon dia el meu pare em va agafar per l'espatlla i em va parlar com un home li parla a un altre home:
- Damià - em digué -- vols treballar?
- Ja sabeu el que és per a un xicot de quinze anys el treballar. Significa guanyar diners, poder comprar coses, fer realitat els somnis, les il.lusions . . . un repte, tot un repte.
- Sí - li vaig contestar - faré el que tu vulguis.
- Mai més de la meva vida una resposta com aquesta ha significat un canvi tan atroç i m'he penedit tant d'haver consentit a plegar-me als desitjos d'algú altre, àdhuc, aquest algú altre fos el meu propi pare . . . L'infant que jo era llavors es va haver d'enfrontar tot sol amb el mon adult, cruel, despietat, hipòcrita, despòtic. Què més puc dir? Aquell infant va morir atroçment torturat, vexat, escarnit, trossejat.
Declinava el dia. La tarda nit ens embolcallava amb tot d'ombres difuses en el jardí del palauet situat als afores del poble on havíem decidit de reunir-nos l'antic grup de cofrares de l'orfeó amb l'excusa de recordar vells temps per poder mamar i xerrar mentre en Damià semblava haver entrat en trànsit. Intentava explicar-nos quelcom que difícilment ningú dels allà presents podíem copsar.
- El vàrem enterrar en silenci - continuà - vestit amb el seu millor trajo, ben pentinat amb una clenxa engominada. Estava tan seriós, tan pàl·lid! El cor se'm va trencar.
-- De quin nen parla? -se sentí xiuxiuejar - Em sembla que es tracta d'un nen fictici - fou la resposta a aquell xiuxiueig, en veu molt baixa.
-- Ets un exagerat Damià! - replicà un dels cofrares - ningú no es mor per posar-se a treballar quan encara no a deixat de racó les caniques i les baldufes, . . . ningú . . . - però qui replicava cridant en to de mofa, callà sobtadament i es feu un lleu silenci en el qual Damià semblava prendre alè i reflexionar. Reflexionar sobre com fer-nos entendre, com captar la nostra atenció i així conquerir les nostres ànimes.
-- Bé - continuà - podeu riure si és que us fa gràcia, és evident que sembla un acudit . . . però tan sols un lleu senyal imperceptible a la visió humana, una simple cicatriu és tot el que en queda en el cervell de cada u de nosaltres d'un record traumàtic. Un record molt especial. Tan especial com pertorbador, i guardat gelosament en una cambra cuirassada on mai no hi penetra la llum . . . Malgrat tot, ell, el record, és allà, tossut, per a salvar-nos o bé, auto-aniquilar-nos arribat el moment.
Seguíem escoltant. Ara amb més atenció.
-- Se el que esteu pensant, encara que no puc veure les vostres cares ofuscades per la penombra que regna en aquesta hora de calma aparent, no sentiu els tòtils?... Quina gran calma! Si, una pau enganyadora a la vista dels vostres pensaments més obscurs. Amb tot, aneu errats, si, molt errats, sabeu? Jo no sóc cap gandul! Tot i que més m'estimaria jeure sota l'ombra d'un para-sol plantat al mig d'una platja tropical rodejat de belleses encisadores amb un còctel de fruits exòtics a la ma. Però no sóc un gandul, creieu-me. Considero la feina un mal necessari, no tant pel benefici econòmic que ens reporta ans per la dosi de distracció que significa. Distracció!? Em preguntareu. Si. Distracció. Fer feina ens permet ser civilitzats. Ens distreu de la barbàrie que regna dins dels nostres cors.
Damià callà sobtadament com si havent dit aquestes paraules s'hagués calmat definitivament. Alçà la copa i begué llargament mentre la resta de nosaltres restàvem muts al voltant de l'allargassada taula en la que érem reunits.
La nit havia davallat pausadament com un teló opac deixant-nos tan sols la remor llunyana dels grills i la fragilitat d'un pensament extraviat.