Records d'aquell dia

Les cantonades d'aquell carrer fosc, eren l'impermeable per a ella, frenaven en sec tota llàgrima dels ulls de la Mercè, com cada tarda amb pas mandrós i esgotat creuava el carrer badallant, inexplicablement sempre donava amb les mateixes persones, un home d'uns quaranta anys que no tancava ull al veure-la al seu davant, un altre que l'atemoria amb aquella mirada, ‘' Te cara de psicòpata'' pensava la Mercè. Me'n oblidava també hi havia una noia molt maca, aquesta sempre anava amb texans i no deixava passar un dia en el que inexplicablement, li sones el mòbil just al costat de la nostra protagonista, la Mercè pensava ‘' Ja hi som, el xicot'', de cop el to de veu de la noia començà a pujar, la conversa cada dia es convertia en una guerra d'insults i crits.
Tot li era igual, tothom eren els mateixos, i aquí tenim una tarda freda, la que va fer que comences tot malament.
Anava preciosa, duia un barret negre d'aquests tan típics de llana, aquest deixava veure els seus cabells castanys arrissats, també un jersei de coll alt d'un marró claret el que anava com anell al dit amb aquella faldilla negra, per últim va decidir estrenar aquelles botes negres que tan la van arruïnar, la faldilla no massa llarga deixava veure unes cames llargues i primes pròpies d'una model, i es que ho semblava. Caminava com una princesa cap al semàfor llavors vermell.
Els dos homes i la mateixa noia de sempre, i ella il·luminant amb ira la resposta negativa d'aquella prova per entrar a una empresa farmacèutica. Va creuar el carrer amb pas àgil, i mentre l'home de mirada corrent la seguia amb anhel. La Mercè el veia re reüll, i cada vegada menys podia aturar els impulsos de començar a cridar com una histèrica. Va arribar a la vorera i va parar-se en sec, per així veure la reacció del pesat que tenia just darrere, i evidentment va parar com ella, llavors la fera va sortir :
-¡ Puc saber que mires !?, tu també vols dir-me que no encaixo ? és això el que pretens ? ¡ doncs ja n'estic ben tipa !
! I tu noia ¡ vols deixar de cridar-li, ves on sigui i dóna-li un petó cony- va dir cridant en mig del carrer. En aquell moment es sentia sola.
De cop i volta va girar la seva mirada, i va veure a un noi assegut al terra, tocava la guitarra concretament ‘ 'Paraules d'amor '' d'en Joan Manel Serrat, la Mercè abans de començar la seva actuació no va poder evitar pensar lo maco que era.
- Tu també en vols ? tu ! tu ! tu ...- no va poder seguir, ell la va interrompi amb un somriure a la cara.
-Ni en somnis hagués imaginat que ens coneixeríem així- va dir rient el noi.
-¡ Ai deu meu el que em faltava ! Que vols dir ?- va preguntar la Mercè intrigada al mateix temps que embruixada.
-Soc la persona amb la que passaràs la resta dels teus dies, tindrem dues criatures, i tu els cantaràs cançons de bressol mentre t'observi.
Impressionada o vols mes ?
La Mercè no va poder articular paraula.
-‘'Paraules d'amor senzilles i tendres, no en sabíem mes, teníem 15 anys''- va dir en Pau.
Llavors ella va morir de melangia, eren antics amics d'institut, d'aquells quinze anys on va regnar la cançó del bell Català, va sorgir una historia que va seguir 9 anys després en aquell carrer fosc i monòton.
-I aquesta es la nostra historia Gina, després d'aquella trobada al carrer no em vaig veure en cor de tornar-lo a deixar escapar- va dir la Mercè quaranta nou anys més tard.
-Quina historia d'amor tan maca avia, es preciosa, no sabia que tu i l'avi os havíeu conegut així.
De cop entrà en Pau, ara tenia setanta-tres anys, però encara tenia aquella força:
-Voleu que toqui la guitarra nines, ‘' Paraules d'amor ‘'.- va dir en Pau
Llavors la Gina va pensar en aquella guitarra i en tots els records que havia descobert i com no... Va somriure assentint.
La Gina va pensar, et trobis on et trobis, GRÀCIES SERRAT.