Rebaixes

Ningú no enten perquè una tarda de rebaixes amb la teva mitja taronja no està inclosa en els cursets pre-matrimonials, tractant-se d'una prova cabdal per a la convivència de parella. Perquè el ritual de descalçar-te, treure't la camisa, baixar-te els pantalons o les faldilles, posar-te'n uns de nous, provar-te un jersei prim de disseny i tornar-te a calçar és físicament esgotador quan es repeteix molts cops durant unes quantes hores dempeus. Afegim-hi certs renecs i improperis, pronunciats tant per ell com per ella, cap a defectes inherents a un físic personal no triat, quan és la roba la que hauria d'estar dissenyada per adaptar-se millor als àpats festius i no a l'inrevés. Si del que es tracta és d'emetre una opinió sobre el caient de la faldilla damunt d'un maluc femení (generalment positiva per a veure si s'escurça el temps de presa de decisió) o bé sobre l'aparició inesperada de sacsons en cordar-se els texans nous (malgrat que l'home juri i perjuri que segueix el règim vegetarià fil per randa), aleshores la paciència de l'una i de l'altre ha d'emplenar-se fins assolir proporcions orientals si no es volen veure abocats a imminents bronques bizantines molt abans d'acabar-se la maleïda tarda. I si et fixes precisament en allò que, oh casualitat, no està rebaixat, o bé s'exhaureix la teva talla aquella mateixa tarda i, per més inri, fas una cua de pebrots per pagar, tot plegat és capaç d'amargar l'ànima més enamorada, incapaç de suportar aquest malson cíclic en el temps. És necessari passar per aquest calvari d'hipocresia conjugal per unes nimietats? Ho remarco perquè de rebaixes sempre n'hi haurà, però el nombre de víctimes de les mateixes, si segueix creixent de manera exponencial, podria abocar-nos a una revolta social de magnituds imprevisibles, un cataclisme que faria empal·lidir l'extinció apocalíptica dels grans sauris.
En Ton va tenir la mala sort de coincidir-li una renovació de vestuari de la seva dona, la qual exigia el seu criteri com a marit davant de cada vestit que s'emprovava (malgrat quedar-se finalment el primer que ell havia prèviament descartat), amb un problema diari d'escacs formidable de la pàgina web on entrava regularment: blanques juguen i guanyen en mitja jugada. Mitja jugada? Què volia dir mitja jugada? Decidit a aconseguir com fos el punt que s'atorgava per problema encertat, va dir que sí als desitjos de la seva dona (si deia que no, no trobaria refugi al xàfec que li cauria i li tornaria a repetir allò que tant li feria l'autoestima en ple acte, "ja ets dins?"); però es va guardar un roc a la faixa: durant la sessió de rebaixes, agafaria el minúscul joc d'escacs plegable, aquell amb forats centrals a les caselles per a inquibir-hi les tiges que sobressortien de les peces, el que li premetria de moure'l sense patir gaire perquè se li desfés la posició i, el més important, amb certa discreció.
A la botiga que feia número deu de les que havien entrat, va albirar un reposa-culs central que el va atreure poderosament, de tant cansat com estava. Va seure en un extrem, observant que a l'altra punta del seti també hi havia un èsser humà del seu mateix gènere, per la cara que feia en un estat quasi bé tan exhaust i fastiguejat com ell. Asseguts tots dos allà, al bell mig d'un remolí d'enagos, bluses i faldilles de tub, semblaven tan desorientats com els gossos que queden estacats a l'entrada dels establiments que en restringeixen l'accés. Ells no ho farien, però les dones de rebaixes sí. Així que la parenta es submergí en el mar de roba estesa, va obrir dissimuladament el joc d'escacs entre ells dos.
Encara no havia acabat de deixondir-se una mica que una dona amb un abric de pells tan llarg com una cua de núvia va fer acte de presència a la botiga. Amb pas accelerat, va passar tan a la vora d'aquells dos pallussos bocabadats davant de tanta exhibició de determinació femenina que la punta d'aquell mantell de pell s'enganxà al rei blanc, arrencant-lo d'arrel del forat del tauler. Amb l'embranzida de la dona, lògica i respectable si tenim en compte que havia fitat unes sostenidors de setí amb brocats moníssims, la peça va sortir volant i va aterrar sobre una muntanya de roba interior de dona. Un lloc tou i, perquè no, exquisidament monàrquic.
Una clienta eixerida desplegà uns sostenidors amb una copa superlativa, d'aquelles que fan somniar als homes quan les dimensions de l'hipotètic farciment creua llurs cervells amb calces perpètues al cap. Aquest moviment distès va fer el mateix efecte sobre la figura del rei que una pedra en una fona: va sortir disparada cap a un dels vestidors de la vora. Allà va a tornar a caure sobre tou, massa tou, diria jo: quan les calces rosades van arribar a termini després del seu moviment ascendent embolcallant dues cames de bandera, l'afortunada dona que se les emprovava va notar quelcom d'estrany a l'entrecuix, un invassor que transgredia la seva intimitat però que a la vegada li proporcionava una sensació de plaer poc oportú malgrat la discreció de l'emprovador públic on es trobava (ai, si els emprovadors parlessin!). La curiositat va poder més que la sobtada descàrrega libidinosa i, decebuda, va llençar el seu descobriment al vestidor veí, sense donar-hi més importància.
El que es va sentir després no fou cap soroll associat a un sòlid que pica contra el terra, sinó un crit esgarrifós d'una dona grassa que aparegué amb enagos a la porta de la seva cel·la. Amb el rei encastat al bell mig de la regatera d'un pitam exagerat, una cosa estava clara: aquella faixa li anava massa justa. I és que l'inesperat contacte forani en una zona tan sensible esvera a la famella més alliberada, i això que la peça ja venia d'un recorregut de preescalfament. Amb l'esgarip eixordador, la caixa toràcica de la dona va catapultar la peça cap a l'espai, anant a parar sobre el plat d'un home no menys gras que estava a punt de passar comptes d'un tortell prominent. El pobre desgraciat, convençut de què el tortell de Reis només s'endrapava per l'Epifania del Senyor, va queixalar amb força mandibular un tros del pastís amb sorpresa a dins. La cara del comensal començà a adquirir tonalitats liloses, d'acord amb un ennuegament progressiu. L'angoixa augmentà tant pel que deixava de respirar com pel qui contemplava l'escena, fins que, alleugerit, escupí la peça amb força seguit d'un sò gutural esfereidor.
De nou la teníem en òrbita, creuant l'espai per sobre de totes les etiquetes de preus rebaixats. Quin fou el seu destí final, ara ? Un lloc certament insospitat : l'interior del calaix de la màquina cobradora, el que té el seu mèrit si recordem que està més estona tancat que obert. Decidit a evitar més desgràcies col·lectives, en Ton, que havia seguit amb un ai al cor el viatge astral del seu rei, aprofità que el calaix quedava obert uns segons per a ficar-hi la mà, en un intent desesperat de recuperar-lo. Ho feu amb diligència, però no tan de pressa com la dependenta, que li enganxà els dits en tancar-lo immediatament per evitar el que, als ulls de tothom, era un furt descarat. L'home s'aguantà el gemec de dolor, desviant tota aquesta energia continguda en una mirada terrible cap al seu botxí de dits. S'excusà ensenyant-li la peça, que agafà embolcallada en un bitllet de cinquanta euros, tros de paper que feu servir per a netejar-la de les restes salivars del seu darrer anfitrió i retornar-lo al seu lloc, amb una cara d'astorament i fàstic total per part de la dependenta justiciera.
Quan tornà on tenia els escacs, l'home assegut encara hi era. Sorprenentment, el felicità pel mat, però li va dir que trobava a faltar una peça cabdal. En Ton va mirar la posició del tauler i ho va entendre de seguida: les blanques (Df7, Ta8, Th4, Ag6, Ah8) no tenien el seu monarca, l'únic representant de les negres (Rc3). Sense el rei blanc ocupant la casella e5, que és el lloc on s'estava abans d'iniciar el seu periple, obstruint l'acció letal de la dama blanca, el rei negre està en escac i mat. Així que va posar-lo al corrent del problema, el seu company de seti va resultar ser un entès en la matèria, i li recordà a en Ton que l'article setè del reglament oficial d'escacs diu que l'execució d'una jugada es dóna per acabada en traslladar una peça a una casella lliure, en el moment en què la mà del jugador l'ha deixada anar. Per tant, si la peça s'agafa però no s'allibera estem necessàriament davant d'un cas de menys d'un moviment complet. La solució que havia descobert per a en Ton era diàfana: agafar el rei blanc i no tornar-lo a l'escaquer. Enorgullit per la resolució del problema, aquest home del destí afegí, ras i curt: el problema s'estalviava un rei! Quelcom han de tenir de positiu les rebaixes, no trobeu?
En Ton va convidar-lo a fer una partida ràpida allà mateix mentre les dones respectives acabaven el registre pseudo-policial a la botiga. A la vista dels resultats, potser proposaria a la seva mitja taronja de sortir de compres la propera vegada que els de la pàgina web d'escacs s'empesquéssin un problema recargolat com aquell.

llpages