REBAIXES TOQUEN!

L’Ego Sum Pauper, Egus per als amics, avui està molest per haver hagut de trencar la seva rutina habitual. I la culpa de tot això, només és una, un enorme rètol de bigarrats colors amb un nom, un maleït nom, que cada any reclama majoritàriament l’atenció de les dones. Aquest nom és, “REBAIXES”. Sí, així, amb lletres grosses, i a més a més, fluorescents, perquè cap persona, malgrat tingui una gran quantitat de diòptries, pugui deixar de llegir-lo.

En lloc d’anar a prendre el seu cafè matinal a La Tasca i matar el matí, com és mereix tot jubilat, llegint i rellegint els diaris; full amunt, full avall; xerrar un xic amb el Marcel, fer algun que un altre sudoku, i perquè no, resoldre també els mots encreuats. Avui, no! Primer aixecar-se ben d’hora, agafar el cotxe i circular pels carrers de l’atapeïda ciutat de Barcelona. Anem-hi, caram! Ràpid! Un sobtat cop de volant per evitar un vianant distret. Ull! La línia dels busos. Desvergonyit motorista! Mec-mec. Sembla que tota la Diagonal sigui seva. Oh! Si encara li ensenya la mà closa amb el dit del cor ben dret, l’Egus no aguanta gens, baixa el vidre i crida: malparit!

Ostres! El taxista, per agafar un client, escombra tota la Diagonal, ha creuat d’esquerra a dreta com si no hi haguessin ratlles pintades a l’asfalt. Tot un cafarnaüm de senyals per tot arreu, semàfors, passos de zebra, guàrdies urbans i vehicles, molts vehicles, que infesten la ciutat. Tot això li fa perdre la calma, la paciència i aquell “savoir faire”, tranquil i pausat, que tant li agrada.

Segon, aparcar, cercar un espai lliure, i a més a més, pagant, perquè els grans magatzems no obren els seus pàrquings fins una hora abans de començar a vendre.

Tercer, córrer per la vorera seguint a la Marta, que rabent i alegre travessa els carrers, esquiva els taxis i va delerosa per comprar gangues. Fins i tot, s’ha calçat les esportives per tindre més “gripping”, així se’n diu ara que estem americanitzats.

Quart, ja arribats a les portes de ”El Tall Anglès”, les empentes de la munió de dones que volen ser les primeres en entrar a l’establiment, com si es tractes de la sortida de la marató de Nova York.

Un cop de bossa per aquí. Ara, una cistellada per allà. Una noia que empeny pel ronyons, sense cap consideració, a la de davant. L’Egus, esporuguit s’ha posat palplantat i quiet a un costat, junt amb altres homes tan atemorits com ell. Veuen a les seves submises esposes- alguna vegada ha estat submisa una dona en el moment àlgid d’una rebaixa- que empenyen, criden, burxen, insulten i sobretot procuren anar endavant, fins arribar a les portes de vidre de l’entrada. Aleshores, una vegada aconseguida la meta, girar-se, cridar i maleir a les nouvingudes que també premen per aconseguir la primera plaça. L’Egus mira la seva Marta, tan dolça, tan suau, incapaç de trepitjar una formiga, com es baralla, fica el colze i empeny.
Valgui’m Déu! Què ha dit aquella senyora, de llarga melena rossa, tan gràcil i perfumada? Sembla impossible que aquell súmmum d’elegància i fragància, hagi proferit un insult tan gran, fins a un carreter se li envermelliria la cara. I, d’on a tret aquesta veu tan forta i dura, com de qui ha tractat tota la vida amb bestiar.

Finalment les portes s’han obert de bat a bat, l’allau femenina ha entrat i ha començat a remenar, triar, llançar, endinsar les mans fins a regirar allò més íntim de les piles, allà on només queden les fustes del contenidor i finalment buscar un lloc per emprovar-se la roba desitjada. Això si, prement-la ben fort damunt el pit, perquè ningú s’atreveixi a robar l’apreciada vestimenta.

Fugint d’aquestes lluites, l’Egus i els altres homes han pres l’ascensor fins l’última planta on hi ha la cafeteria. Assegut a una tauleta, amb un cafetó i el diari gratuït davant seu, admira l’ordre que mostra la ciutat. Els colors dominen la visió des de tan elevat mirador: els arbres verds, els autobusos vermells, els taxis grocs, ara es posa verd el semàfor, passen els vehicles, ara que comencen a parar, encara hi ha algun aprofitat que accelera en el darrer instant. Aleshores el semàfor s’envermelleix i tots queden parats, quan de sobte amb el llum verd arranquen els de la via contraria. Com una melodia inacabable, de temps sempre igual i rítmic.

Està distret observant el carrer des de l’alçada del novè pis quan sent un amable cop de palmell a l’espatlla i es gira per trobar-se amb el Magí, el carota impenitent, el conqueridor i perseguidor de faldilles de l’oficina. Noia nova, allà era el Magí, tant si era una joveneta de divuit anys com si ja rondés la quarantena, totes tenien un no sé què, que segons deia feia que valgués la pena conquistar-les. Alguna l’havia aconseguida, però, també havia rebut més d’un mastegot, tant per part de la interessada, generalment una mica més fluixets, com també d’algun emprenyat i malcarat xicot o marit. Però, no se li podia negar, ell tornava i tornava, com si mai acabés d’aprendre.

Des que es van jubilar no l’havia vist més i ara el sorprèn veure’l carregat de bosses i bosses. El Magí, les deixa a la cadira del costat, crida al cambrer, demana un caputxino i sense preguntar si podia o no, s’asseu al costat de l’Egus. Aquest cortesament s’admira de la carrega i comenta:
 Caram! Si que vas ple de bosses! Tantes coses has comprat?
 Ai! Sí, moltes i molt interessants. Quasi m’he barallat amb una donota. Tu creus que em volia prendre una tanga negra preciosa, tota ella brodada. Una mica més i arribem a les mans.

L’Egus no està gens interessat, però, amablement pregunta:
 Per la teva filla?
 Però, que dius! Jo no tinc filles!

L’Egus fa un gest estrany i pensa: “Deu tenir algun affaire jove”.
 I saps què? – Continua el Magí- M’he comprat una samarreta curta i ajustada de canalé que hi fa joc. Es tan curteta que se’m veurà el pírcing del melic.
 Pírcing del melic? - Exclama l’Egus i rumia dubitatiu: “Ull, que n’ha de ser de joveneta!”. “Però, si el Magí és de la meva edat”.
 Sí, home! Un pírcing daurat molt maco que també imita un elefantet però, amb la trompa amunt. El Jimmy, està enamorat a més no poder. Sempre s’aprofita per acaronar-me’l i petonejar-lo.

L’Egus està esmaperdut, cada vegada ho entén menys. Es dóna un cop a la templa per esbrinar si és ben despert. A més s’ha adonat de les celles depilades i pintades més amunt del seu ex-company de feina i quasi sense esma pregunta:
 El Jimmy?
 Sí, és el meu company, el meu amor. Jove i brios com un poltre. Tan àgil i fort, que em fa conèixer allò més profund de la poesia de l’amor.
 Però si tu perseguies totes les dones- quasi crida estupefacte l’Egus.
 Si tens raó, però finalment vaig comprendre que jo de les dones cercava aquella feminitat que no podia extreure del meu cos d’home.

A l’Egus, mig de li escapa una rialla, tan estrafolària troba la nova versió del seu conegut.
 No ho entenc!
 Si, home, si, mira la meva mare va morir quan jo era un infant i em van criar el meu pare, adust i dur com una roca i la seva beatona germana. Que al cel siguin, però que no tornin mai! El meu pare sempre era absent, i la meva tieta Celestina, només veia al dimoni pertot arreu. Tot era pecat, penediment, càstigs i resar, vinga a resar. Això a mi, un pobre infantó, em va provocar que em tanqués em mi mateix i fugís de tota carícia. Tampoc en rebia cap, ni una, ni del pare ni de la tia.
 Caram! Va ser molt dura la teva infantesa.
 I tant! Aleshores quan ens vam conèixer jo cercava en les noies i les no tan noies per retrobar aquestes desitjades sensacions femenines no conegudes. I no ho aconseguia, fins el meu encontre amb el Jimmy. Ja fa uns anys, no creguis tampoc és tan jove com explico, és per donar enveja als altres. Llavors sí, vaig rebre carícies, petons i abraçades. De dins meu va brollar com un torrent tumultuós, allò tan amagat que cercava sense trobar. Ara, en aquest instant, sóc feliç i enamorat!

L’Egus calla, íntimament segueix sense comprendre el canvi, tot un batibull d’idees recorren el seu cervell. Ara hi ha una cosa que sí entén, al Magí, se’l veu joiós i cofoi com mai l’havia vist.

Dues paraules s’obren pas en el seu pensament: Donar i rebre. No, aquell desert de sensacions de la infantesa del Magí. Quan l’ex-company marxa, deixant-li una targeta de visita, queda pensatiu.

Donar i rebre, aquest és l’entrellat de la qüestió. Donar, sense esperar recompensa, i rebre, agraint el regal per més ínfim que sigui. Potser, també és el quid de la convivència en les relacions entre els humans. Això sí, però sense pírcings, és el darrer pensament de l’Egus quan ja veu arribar la seva Marta, tota victoriosa, de la seva lluita per les rebaixes.

Miquel Pujol Mur.