Quins sous tenen els polítics.....

L'estrella televisiva de la setmana passada va ésser , sens dubte, doña Violeta, una dona navarresa que amb la seva minsa pensió de tres-cents euros al mes va gosar preguntar-li a tot un cap de l'oposició per l'import dels seu emoluments. Zapatero havia descobert també el seu taló d'Aquiles quan, en el mateix programa, un ciutadà li va preguntar pel preu d'un cafè. La resposta del president (vuitanta cèntims d'euro) va demostrar a bastament que en el bar del congrés de diputats els pares de la pàtria poden gaudir del cafè més barato que la resta de la ciutadania, malgrat cobrar bastant més que la majoria d'addictes a aquesta beguda aromàtica i desvetllant.
És de mala educació preguntar-li a una persona el que cobra o el que li ha costat el pis o la casa que s'ha comprat, i que pertany al banc o a la caixa fins a que el sol deixi de brillar. No ens atreviríem a preguntar-ho ni al nostre millor amic. Però doña Violeta, des de la dignitat de la seva indigna pensió s'arroga el dret de posar contra les cordes a Rajoy i, de pas, desmenteix aquella llegenda urbana que diu que els polítics tenen resposta per a tot.
Entrevistats ja els dos primers espases de la política espanyola, jo proposaria pel programa amb més morbo de la televisió estatal, que els propers sparrings de la ciutadania fossin els ministres del govern. Quina delícia seria sentir a un aspirant a un minut de glòria preguntar-li a la ministra de Foment si sap quina és el temps mitjà de retard en un tren de rodalies o si coneix totes les combinacions que s'han de fer per anar amb avió de Barcelona a Bombay sense haver de passar per Madrid. I sentir de la boca d'algun valent demanar-li a la titular d'habitatge quants metres quadrats fa la seva casa de La Moraleja?. La veritat és que si continuen per aquest camí aquest programa promet. La veritat és que veure als polítics dubtar, vacil·lar, tenir verdaders problemes per aconseguir sortir per la tangent és un plaer del que poques vegades podem gaudir.