QUIN TREN DE VIDA!

Com ho podia fer la Sra. Vida per perdre la monotonia? La resposta no es va fer esperar perquè li va arribar a l’oïda que s’acabava d’enginyar el tren amb vagons per passatgers i així va tenir la solució per viatjar amb tot el seu seguici. “Ompliu els baguls, que el viatge serà llarg!” va dir als seus criats, que es van encabir a tots els carruatges per dirigir-se a la nova estació.
L’aventura va començar quan va pujar tota majestuosa a aquell vagó tan elegant fet entapissar per l’ocasió per la companyia ferroviària en saber que una dama de tan alt llinatge els havia escollit per emprendre el seu primer viatge en tren. I la Sra. Vida va seguir sent el centre, carregada de l’egocentrisme que feia que tot ballés al seu voltant.
El verd que anava tenyint les finestretes li anunciava la primera estació: la Primavera. Va baixar per poder olorar la lavanda que esclatava lilosa per tot arreu i l’atreia tant l’olor que li feia ràbia haver de tornar a pujar al tren per no perdre pistonada. El verd es va dissoldre i, com si es tractés d’un miratge, va quedar enlluernada amb uns rajos de sol que li travessaven les ninetes i s’escampaven per tot el cos en forma d’escalfor. No va tardar gaire en saber d’on venia: Estiu, posava el rètol de l’estació que estava farcida de gent que reia, cridava i ballava. Amb aquell vestit de lli groc va córrer entre els camps de gira-sols, confonent-se amb el paisatge. El xiulet del tren la va treure d’un bany al riu i el sol la va eixugar mentre tornava.
De sobte, es va posar melancòlica i no va voler baixar a la Tardor. S’adonava que ho tenia tot però ningú l’acompanyava i ara que havia arribat a l’Hivern, ningú jugaria amb la neu amb ella. Va treure el cap i se li va posar blanc, de vella. Va quedar tan glaçada com el seu interior.
De sobte, de la locomotora va sortir una llengua de foc que va deixar el tren i ocupants en un no-res. I així és com la Sra. Vida va perdre el tren que havia portat fins al moment.