Que ningú no dormi

Avui la recepció està gairebé buida. La noia que ens la porta és nova i una mica maldestra. No l’ha recolzat prou bé i el seu cos inert està tombat cap al cantó esquerre de la cadira de rodes. Quan la veig se’m trenca el cor. La cridem i en sentir la nostra veu, la mare ens mira sense veure’ns. M’adono com el color dels seus ulls es va difuminant a mesura que passen les setmanes de la mateixa manera que es difuminen els seus records.
La meva germana i jo li agafem les mans. Ella la dreta i jo l’esquerra. Les té molt fredes, sempre les té molt fredes. Li fem massatges als dits que l’artrosi ha anat deformant, però la seva ment continua adormida. La meva germana li pregunta si sap qui és. I ella respon molt fluixet que no. Aleshores, li pregunta si sap qui soc jo. Potser no es recorda de la filla petita, però sí que recorda la filla gran. La mare, tanmateix, respon una altra vegada que no. El seu “no” és com una espasa que ens esmicola el cor.
Avui la mare està tranquil·la, però. Si el pare la veiés, no ho podria suportar. La seva princesa dorm gronxada per una boira verinosa que ens ha esborrat a tots: els seus pares, el seu marit, les seves filles, els seus nets.
Avui provarem un nou entreteniment. La meva germana ho té tot preparat. Treu els auriculars sense fils de la seva bossa i els hi col·loca amb delicadesa a les orelles. La mare es deixa fer, sempre ha estat molt dòcil.
Les primeres notes del Nesum dorma de Turandot viatgen fins al cervell malalt de la mare. D’alguna manera màgica troben el camí entre les sinapsis que la malaltia encara no ha destruït i a la cara de la mare apareix un rictus semblant a un somriure. Ens mira. Ara l’una ara l’altra, i ens diu amb seguretat “'Aquest és en Pavarotti”.
Aleshores, la meva germana li torna a preguntar si sap qui som. I ara sí, ara diu els nostres noms amb tota claredat.