Quaranta anys després

Un relat de: copernic

Els records se m'amunteguen. Les paraules pugnen per sortir. No assoleixo de trobar el mot escaient, el concepte precís que descrigui amb claredat tot allò que vull dir. Ja és hora que expliqui aquestes històries que formen part de la meva vida, que són tota la meva vida, una existència dedicada en cos i ànima al servei de Sa Majestat el Rei de França.
Fa temps que volia esplaiar-me. Em barrinava per dins, com un borinot molest i insolent que sent la pluja. És un sentiment que et rosega, que et corseca, que t'incomoda. No saps que tens, reacciones agressivament i els que estan al teu voltant acaben per patir els efectes de la teva ira. Arriba un moment però que identifiques el teu neguit, somrius, et centres i ja més calmat agafes la ploma, la mulles en el tinter i comences a escriure.
Tanmateix no es pot dir que les condicions siguin excel·lents. Escric a la llum d'una espelma que a penes fa dos centímetres d'alt. El ble és curt i la flama s'apaga en la pròpia cera. Escric de pressa, temorós de que la idea que retinc s'extingeixi com la llum d'aquest ciri escapçat que projecta la meva ombra sinistra en el sostre. Què és el que m'ha fet decidir finalment a buidar-me, a escampar paraules i paràgrafs, pàgines i capítols sobre el paper? Què m'ha impulsat a rememorar les aventures juvenils, les intrigues de palau, les dolces estones de camaraderia amb els companys?
Aquesta tarda he anat com faig habitualment a la taverna d'Henry Crochet. Aquest fill de mala mare és un vell bergant que havia servit en la guàrdia personal del rei. Després de moltes correries per aquests móns de Déu va penjar l'espasa i va obrir una taverna al centre de Paris amb els diners que va rebre de la dot que va obtenir al casar-se la seva filla amb el comte de Chambord. No he conegut mai un ésser tan abjecte com el vell Crochet, sempre sota les faldilles del poder. Com s'ha de veure ara! Servint a borratxos bavosos que s'arrosseguen per les taules de la seva taverna. Aquesta tarda un d'aquests borratxos m'ha cridat l'atenció. El seu aspecte era deplorable. De cara a mi el podia veure perfectament. La barba blanca i bruta, descuidada. El cabell llarg i llardós. La cara sobre la taula amb els ulls fora de les òrbites. Semblava un rodamón, un desheretat de la fortuna que un mal atzar havia portat fins allà.
Em vaig fixar en el seu nas, un nas prominent, aguilenc, els pòmuls marcats, angulosos. Un petit clotet a la barbeta em va ajudar a acabar d' identificar-lo. Per mil milions de dimonis junts!. Però si era Athos!. El més lleial mosqueter, l'home més valent al servei del rei. Semblava que la vida no havia estat massa generosa amb ell. Allà el tenia. Fet una verdadera pelleringa, convertit en una escòria d'home que no tenia a on caure mort. Immediatament després de la seva reconeixença un torrent de records va col·lapsar la meva pobra ment. Les aventures inacabables, les innombrables intrigues en les que, sempre al servei del rei i com a guàrdia personal seva ens varem veure immersos. Fins i tot, la retrobada, vint anys després en la que varem desembeinar de nou l'espasa i varem reeditar velles glòries.
En aquell estat en que es trobava el meu company era impossible que em coneixes. Vaig buscar la mirada del vell Henry i li vaig dir que me l'emportava fora perquè li passés la borratxera. L'antic mosqueter reconvertit en taverner va estar encantat de que li llevés una molèstia de sobre. Vaig pagar el vi que havia consumit Athos, el vaig agafar i li vaig passar un braç pel meu coll. Es va sorprendre d'aquell trasllat inesperat. Entre els vapors etílics no va encertar a reconèixer el seu inesperat salvador. Me'l vaig endur a fora de la taverna entre la cridòria i les riallades d'aquell ambient sòrdid i pestilent.
Fent tentines ens varem encaminar cap a la font més propera, la de Saint Denis. En arribar, li vaig posar sense contemplacions el cap sota l'aigua. Va quedar xop com un ànec. Reposat de la seva sorpresa inicial i després de deixar anar uns renecs que haguessin fet envermellir el mateix Lucífer, finalment Athos em va mirar. Després d'intentar esbrinar qui era el desconegut que li havia fet aquella afront, va buscar les meves faccions en els calaixos desordenats de la seva memòria. Els seus ulls es varen esbatanar i finalment va esclafir en un crit: D'Artagnan! Per la pell de Satanàs! Que se m'emportin tota una legió de dimonis! Què em passa? Estic mort, ja? Estem morts tots dos, vell company?
Jo no podia parar de riure. El meu company de correries estava atordit i no podia creure el que estaven veient els seus ulls. Un cop reposat de la seva sorpresa ens varem abraçar. El temps havia passat per tots dos, les arrugues solcaven el seu rostre . Caminava amb dificultat, no sé si per la ressaca o per la gota que em va confessar després que patia. Recolzat en mi, amb tota la seva humanitat sobre el meu pobre cos ens varem dirigir al centre de la plaça a on hi havia un banc de pedra. Esgotat, ens varem asseure i llavors Athos, content d'haver trobat algú que se'l escoltés va començar a xerrar. De la seva boca sortien històries increïbles, fantàstiques, inversemblants. La seva credibilitat quedava en precari, immers el seu discurs en els procel·losos mars de la versemblança. Athos no parava. Introduïa parèntesis que després no tancava, feia grans el·lipsis, referències a personatges de dubtosa existència. Semblava que havia esperat aquell moment durant molts anys de silencis, d'embriagueses solitàries, de marginació social. Athos era un torrent de paraules, una riuada d'històries que amenaçaven amb inundar la meva atribolada ment. Com quan t'expliquen moltes històries gracioses en una reunió en pocs minuts, m'era difícil retenir tots els detalls, esquematitzar frases, ordenar la meva ment intentant construir un edifici argumental, col·locar totes les peces al seu lloc per tal que encaixessin en el conjunt de la història.
Espero la comprensió del lector si en algun moment nota alguna errada, alguna incoherència espacial o temporal, alguna referència que grinyola. He volgut transcriure les paraules del meu vell amic tal com ell me les va referir. No he inventat res, no he afegit res per fer el discurs coherent. Aquesta és la seva història, la tercera i última part de les aventures del darrer mosqueter al servei del rei de França. +

Comentaris

  • Taller d'escriptura (Ronda 1)[Ofensiu]
    Biel Martí | 05-02-2007

    Hola copernic!

    Disculpa el meu comentari arribat amb tant de retard, però la vida dels últims dies no m'ha deixat respirar gaire. Avui, de vespre de dilluns, ho faig, esperant arribar a temps.
    Argument: he de confessar-te que m'ha resultat relativament confòs. La història comença d'una manera i la trenques en un parell d'ocasions, de manera que un, en un moment determinat, ja no sap de què anava el relat. M'explico: inicialment es tracta d'algú que té quelcom a explicar, que sembla un secret o una confessió, la necessitat de treure's un pes del damunt contant quelcom que ha passat i fins ara ningú sap. Redundes molt en això, hi dediques tres paràgrafs (tres, en una història tan curta!) sencers a explicar la necessitat que té el protagonista de dir el que ha de dir. I què ha de dir? Encara no ho sé. A part de que és més fàcil comentar un relat acabat que un que té pretensió de continuar, crec que -com deia abans- trenques massa el fil. El primer cop ho fas després dels tres primers paràgrafs, fent anar el protagonista a la taverna i passant d'un present a un passat proper però, sobretot, trenques l'estil. Crec que si t'ho llegeixes ho veuràs. Després, tornes a trencar-lo amb l'aparició d'Athos, una aparició enormement rellevant però que a mi em passa desapercebuda, li cal més dedicació. Torno a explicar-me millor: envoltat -jo- en la descripció de la taverna, el borratxo em passa desapercebut fins que en veig el nom i aleshores em cal tornar enrere per veure on has deixat clar que el personatge s'ha fixat especialment en un borratxo entre molts. Deixes clar que s'hi fixa, però perquè? No reconeix Athos fins més endavant... Ara bé, a part d'aquest tema la resta de l'argument em sembla bé, i encara que els mosqueters no són prodigi d'originalitat en literatura, és atrevit fer-los protagonistes quan la seva història ha estat tant vista i tan interpretada. Ah, i un individu la filla del qual està casada amb un comte acaba tenint una taverna de perduts i borratxos? Si no vaig equivocat, la família sencera de la núvia es quedava la dot del casament.

    Estil: crec que la teva intenció és bona. Fas que el protagonista narri com a personatge de l'època a la que pertany. En part te'n surts, i en part -en la meva modesta i humil opinió-, no. Per què no? Doncs perquè l'excés de adjectius difícils, de frases embolcallades en paraules cultes o semicultes, de frases amb l'ordre canviat (adjectius davant de noms, canvis verbals...) fan que en certa mesura es perdi la credibilitat que li donaria si t'haguessis contingut una mica més. Jo, personalment, no imagino la gent pensant així, ni els cultes. Per què sí? Per què no uses paraules fora de context, perquè sempre fas servir el mateix to i estil i perquè resulta més creïble que el llenguatge col·loquial que podries fer servir si haguessis volgut. He trobat, a part algunes coses que m'han cridat l'atenció, per exemple: "No assoleixo de trobar el mot escaient, el concepte precís que descrigui amb claredat tot allò que vull dir, per mi és excessivament rebuscat i culte... "no assoleixo de trobar" em sona lleig, potser manies meves... En canvi la frase "Els seus ulls es varen esbatanar i finalment va esclafir en un crit" m'ha semblat ben trobada i força maca. Però més endavant: "La seva credibilitat quedava en precari, immers el seu discurs en els procel·losos mars de la versemblança" em sona inclòs a pretensiosa, a voler fer allò que els castellans en diuen "rizar el rizo", i ajuntes credibilitat i versemblança que, pel cas, són el mateix i aleshores em sona redundant i altisonant. Per altra banda repeteixes en algunes frases paraules, sobre tot verbs: "...seva ens vàrem veure immersos. Fins i tot, la retrobada, vint anys després en la que vàrem desembeinar de nou l'espasa i vàrem reeditar... dius vàrem tres vegades. Després ho repeteixes amb "vaig" una mica més a sota. Per tal que no soni malament, es poden cercar altres maneres de dir la frase, que n'hi ha. I dius "trasllat inesperat" i "inesperat salvador" molt a prop l'una de l'altre, i torna a quedar massa redundant. Et recomano que busquis sinònims.
    Per últim, he vist un parell o tres de faltes d'ortografia ("varem" en comptes de "vàrem", "verdadera" enlloc de "vertadera"...) però minúcies, al cap i a la fi.

    Estructura: ho resumiré dient que quan portava cinc o sis paràgrafs ja no recordava com havia arribat fins allà. De què parlaves? Ah, sí (he dit tornant a l'inici) de que volia explicar-nos alguna cosa de quan treballava pel rei. Els trencaments argumentals que t'apuntava abans, fan que l'estructura quedi descomposada o, si ho vols, desestructurada. L'inici és bo i encara que massa llarg pel meu gust et porta als fets que han de venir després, però la transició entre aquest inici i l'entrada a la taverna és massa sobtada. Després fas el mateix -o a mi m'ho sembla- en saltar a l'últim paràgraf, talles de cop la narració precedent, no permetent assimilar-la i descol·locant el lector respecte al que ve ara. Ja que volies explicar una història llarga, no et vindrà d'algunes frases més per fer la transició...

    Resum i opinió final: per mi i sempre tenint en compte que qualsevol opinió en un comentari és merament personal i que un servidor tampoc és qui per donar certs consells, el problema del relat és que es queda en la intenció. Planteges una història que es preveu llarga i treballada, però a mesura que s'avança en el relat es perd una mica aquesta percepció i sembla que t'hagis acontentat amb molts adjectius "arcaics" i mots "escaients". No m'he acostumat al llenguatge que fas servir i això denota que calia saber graduar-se una mica. Normalment, quan llegim una novel·la escrita en una forma molt concreta per denotar una època o les característiques d'un personatge (el llenguatge de "El Senyor dels Anells" o de "El nom de la rosa", per exemple) un s'hi acostuma i al final no li cal anar rellegint frases i pensant si allò queda bé o no. Amb el teu relat no he acabat de veure l'estil i el vocabulari del tot adequats, et recomano treballar-ho més. L'argument promet, però com que no sé com continua només promet. Com que es tracta de ser crítics, no et diré que el teu relat m'hagi desagradat (mentiria) però tampoc m'ha convençut, potser em caldrà esperar a la segona part... si és que n'hi ha o si és que no la tens penjada ja.

    Biel.

  • Taller[Ofensiu]
    Bruixot | 03-02-2007

    Com que a mi no m'agrada seguir guions rígids i predeterminats, et comentaré el relat/conte/capítol tal com raja, intentant seguir un ordre intern que jo conec però que potser a tu et semblarà una mica caòtic. Sento no fer servir les pautes determinades, però és que m'agrada anar al meu aire.

    Primer he de dir que es fa difícil jutjar un tros d'un relat que té pretensions de seguir però que no en sé la continuació. També es fa difícil saber si el que prefereixes és un comentari d'estil o bé un comentari sobre el tema, el seu interès, les seves possibilitats. O potser preferiries les dues coses, no ho sé pas.

    El tema que has escollit és difícil. Molt difícil. Pretendre escriure la continuació d'un llibre (o saga de llibres) molt conegut, i reconegut, és agosarat. I més quan es tracta d'un llibre antic, i en una altra llengua. Has d'escollir en quin registre ho vols fer, i això no és gens fàcil. Escriuràs en un català amb pretensions d'antic? Per poder fer això cal dominar molt bé la llengua antiga, i dificultarà la lectura. L'escriuràs en un català culte? També això és difícil, i no crec que sigui el que l'autor inicial (Alexandre Dumas (pare?)) fes en el seus llibres. I doncs, l'escriuràs amb un català modern i desimbolt? Tampoc és clar. Així que cal decidir molt bé el que fer, i jo no m'hi posaria...

    També hi ha la dificultat de saber fins a quin punt el lector està familiaritzat amb els personatges, cosa que no pots suposar alegrement, però tampoc pots dedicar gaire temps a presentar-los, doncs molts sí que són àmpliament coneguts.

    Comencem per l'estil. A mi personalment trobo que pretens fer un estil pretesament culte i, com ja he dit, això és massa difícil i no te'n surts prou bé. Masses paraules "cultes" que grinyolen al costat de certes construccions. Com a novel·la d'aventures crec que hauries d'optar per un llenguatge més fluid, més fàcil de llegir.

    També el fet de voler-ho fer en primera persona és, crec jo, una mala opció. És molt difícil escriure en primera persona un novel·la, molt més difícil que fer-ho en una tercera persona "impersonal", omniscient, que es limita a descriure tot el que vol que els lectors sapiguem. A més, si no estic errat, canvia bastant l'original (cosa que no ha de ser necessàriament dolenta, clar!). O potser és que és només el preàmbul i que després volies fer-ho en tercera persona?

    De fet, es fa difícil valorar el que només pretén ser la introducció d'una novel·la que em sembla a mi es massa ambiciosa i que segurament no tindrà continuació, tot i que valoro els ànims que tens de començar-la! Tot i que em sembla que continuacions dels mosqueters ja n'han fet moltes (potser massa?). Em sembla a mi que seria millor que intentessis buscar un tema nou (?) amb un argument nou(?).

    Alguns comentaris tècnics diversos:
    - "No assoleixo de trobar" a mi no em convenç aquest assoleixo.
    -"Arriba un moment però que identifiques el teu neguit, somrius, et centres i ja més calmat agafes la ploma" per mi falten comes. JO posaria:
    "Arriba un moment, però, que identifiques el teu neguit, somrius, et centres i, ja més calmat, agafes la ploma"
    - "Tanmateix no es" Aquest tanmateix no m'agrada. Em sembla que no lliga amb la frase. Jo diria "De totes maneres" tot i que la frase tampoc em convenç. I si la treus?
    - "que va obtenir al casar-se la seva filla amb" no em sembla correcte (és una castellanada). Digues "quan la seva filla es va casar" o una cosa equivalent.
    - HI ha un problema temporal en aquests dos paràgrafs. Comences dient "Aquesta tarda he anat" i després passes al passat "Em vaig fixar en el seu nas". Si és aquesta tarda, hauries de dir "M'he fixat".
    - "Immediatament després de la seva reconeixença" no m'agrada. No és més fàcil dir "Immediatament després de reconèixer-lo"?
    - "Fins i tot, la retrobada, vint anys després en la" les comes estan malament. Hauria de ser "Fins i tot la retrobada, vint anys després, en la".
    - "finalment Athos em va mirar." jo trauria els finalment.
    - afront és masculí.
    - "La seva credibilitat quedava en precari," no és correcte, crec. Potser millor en entredit. A més els procel·losos tampoc m'agrada. Em sembla una mica "castellanada", aquesta frase.


    En resum: em sembla que pretens fer una cosa massa difícil, que tindria sentit si fos realment el principi d'una novel·la, amb masses referències que no tothom coneix (jo mateix), i que no veig molt bé a on porta. Seria millor si es limités a ser una descripció d'uns personatges, per exemple si fos una descripció de com acaba Athos al final de la seva vida, i potser altres, i ja està.

  • Taller d'escriptura (ronda 1) - Una introducció ben escrita[Ofensiu]
    EmmaThessaM | 28-01-2007

    Un relat que et transporta en els segles, a la França de les intrigues i els litigis d'honor, a les històries de taverna i als records tancats sota set candaus.

    Una història ben escrita, plena de comparacions enginyoses i descripcions ben trobades, amb un vocabulari ric de filòleg i una ambientació digna del millor quadre renaixentista: l'espelma que s'apaga, el ble que tremola, la llum esmorteïda que intenta vèncer les tenebres.

    Ben escrita, però potser no tan ben narrada.

    La descripció inicial és excel·lent però dificulta la lectura: calen tantes línies perquè el lector entengui que se li volen transmetre unes memòries? "Els records se m'amunteguen. Les paraules pugnen per sortir. No assoleixo de trobar el mot escaient, el concepte precís que descrigui amb claredat tot allò que vull dir" i una llarg etcètera: no són massa frases per una sola idea? ¿No són massa barreres per un lector que ja ha entès el què se li vol explicar i que es comença a cansar de llegir una vegada i una altra la mateixa frase amb diferentes paraules? "Aquesta tarda he anat com faig habitualment a la taverna d'Henry Crochet": el lector ha d'empassar-se mitja pàgina de frases grandiloquents per trobar-se amb la història que realment se li vol explicar.

    A partir d'aquí, però, la història guanya un cent per cent.

    Les descripcions es combinen equilibradament amb la trama i la narració avança amb elegància: la trobada amb Athos, els records de les velles batalles, el retrobament... El lector s'endinsa sense problemes en l'ambient de l'època i es veu atrapat per una història que li sembla fascinant i li resulta prometedora.

    Fins que arriba el cop de destral: "Espero la comprensió del lector si en algun moment nota alguna errada, alguna incoherència espacial o temporal, alguna referència que grinyola. He volgut transcriure les paraules del meu vell amic tal com ell me les va referir. No he inventat res, no he afegit res per fer el discurs coherent. Aquesta és la seva història, la tercera i última part de les aventures del darrer mosqueter al servei del rei de França."

    Punt i final.

    El lector se sent, simplement, estafat. Descobreix que, després de tot, després de les frases inacabables i les paraules grandiloqüents... No hi ha res. Descobreix amb decepció que allò que ha llegit no era una història, només la introducció d'una història que en realitat no existeix.

    "Aquesta és la seva història": quina història?

    El text està ben escrit. És gramaticalment correcte i satisfactòriament ben puntuat, però... On és la història?

    EmmaThessaM

  • Taller d'escriptura (Ronda 1)[Ofensiu]
    Unaquimera | 07-01-2007

    Som-hi, astrònom!!

    El títol ja deixa ben clar que parlarem de fets separats pel temps i precisa quin parèntesi ha separat els successos pretèrits de l'actualitat; per tant, ens situa perfectament i en acomoda davant del relat amb una perspectiva clara: ho trobo molt encertat!

    Text:
    El relat comença amb la paraula records, referendant la impressió extreta del títol; abans d'acabar el primer paràgraf, ja tenim al narrador perfilat, en quan a època, país, ocupació i intencions: una bona entrada!

    A partir d'aquí, tots els detalls a que fa al·lusió, l'ambientació que embolcalla les accions descrites, el lèxic utilitzat, incloent alguns recursos molt expressiu a base d'exclamacions ( vell bergant, va penjar l'espasa, vapors etílics, deixar anar uns renecs que haguessin fet envermellir el mateix Lucífer, Per mil milions de dimonis junts! Per la pell de Satanàs! Que se m'emportin tota una legió de dimonis! ) i l'estil de les reflexions es mantenen fermament fidels a l'època a que fan referència i el personatge de què emanen.
    I a la teva intenció de reflectir l'estil d'en Dumas.
    Tot el text, em sembla, destil·la coherència interna i externa.
    Respecte als protagonistes, molt bona la descoberta d'aquell que inicia el relat de forma indirecta, molt adequada. I ben descrits amb poques paraules i descripcions mig encobertes: "Recolzat en mi, amb tota la seva humanitat sobre el meu pobre cos... "
    Hi ha alguna imatge, alguna personalització realment encertada, com aquesta : "Athos era un torrent de paraules, una riuada d'històries que amenaçaven amb inundar la meva atribolada ment." Preciosa!
    Quan arriba el final, es crea una espècie de queixa interna que es podria concretar amb un: "Oh, no, que no em deixi així! "

    Pel que fa a la forma, una observació per dir alguna cosa, ja que el trobo força correcte:
    Podries evitar fàcilment alguna repetició, com en aquest exemple:
    "Estem morts tots dos, vell company?
    Jo no podia parar de riure. El meu company de correries estava atordit"
    En una de les ocasions la paraula company podria ser substituïda per algun sinònim, com amic, camarada, confrare, ...
    "Estem morts tots dos, vell amic?
    Jo no podia parar de riure. El meu company de correries estava atordit"

    Resumint: Un bon relat, que es fa curt.
    La seva principal virtut li comporta l'únic defecte que li trobo: ja que enganxa i resulta molt grat de llegir, queda escapçat i obre un apetit que no es veu assaciat!
    Això depèn de tu, és clar, que en continuar-ho oferiries un bon plat on ofegar la gana de saber, la curiositat per veure com continua la història... Et posaràs a la cuina?
    Avisa'm, que em cordo el tovalló al coll i vinc...

    Entre tant, em conformaré llegint més capítols de la teva novel·la ( em sembla que ja t'he comentat un parell ) o del proper text que triïs per una altra ronda d'aquesta taller.

    Fins aviat, aprofito aquesta oportunitat per enviar-te una abraçada de les que no grinyolen,
    Unaquimera

  • taller[Ofensiu]
    neret | 29-12-2006

    Com dius a la introducció, has volgut donar a la història un toc clàssic, com si d'un relat del Dumas es tractés. Et diria que te n'ha sortit prou bé. Ens planteges la introducció d'una nova part dels Mosqueters. Entenc que això vindria a ser com les cançons del Serrat, no? Si no recordo malament hi ha un retorn dels mosqueters, que deu ser aquest que localitzes vint anys després de la primera història, mentre que la que tenim entre mans es presenta quan ja fa vint anys que han passat vint anys. El record més recent que tinc dels mosqueters crec que són els mosqueperros de la tele, o sigui que igual no estic ben situat per iniciar el comentari. En tot cas, al fer referència a una història clàssica, entenc que això és més una mancança del comentarista que no del relat.

    Entenent doncs que es tracta d'una introducció, no se li pot demanar una història, sinó que únicament ens desvetlli l'interés per seguir llegint. No hi tinc res en contra, l'únic que passa és que potser es podria comentar més coses d'un relat al que se li pogués exigir una història i un desenllaç. En aquest cas, el punt fort és l'ambientació, tan històrica com local. Per a situar-nos en el context, recorres a algunes expressions diguem-ne clàssiques, que en un altre text sonarien rovellades, com "vapors etílics", "ambient sòrdid i pestilent", "legions de dimonis". Són frases fetes que hem sentit molts cops, però que crec que el tipus de conte que has escrit les demana. En canvi, en el penúltim paràgraf, "marginació social", "esquematitzar frases" i "construir l'edifici argumental" sonen bastant fora de lloc, tant pel context històric com pel personatge que les recita. Per contra el darrer paràgraf l'he trobat molt encertat, just el to que necessita el relat.

    Pel que fa als personatges, estan bastant desdibuixats, excepte Athos, que ens el caracteritzes força bé. El cambrer l'introdueixes, però sembla com si al principi, amb la referència al seu passat el volguessis portar en una direcció i després te'n desdiguessis, bé, això no és més que una impressió molt personal. Tenint en compte que és una introducció, em sembla que s'entén que moltes coses s'explicaran en els propers capítols, però torno a dir-te el d'abans, que potser amb un relat més tancat es podrien comentar més coses.

    Pel que fa a l'expressió, molt poques coses a dir. Com t'he comentat abans, dónes el to clàssic que demana el conte, et falten alguns accents (als "vàrem" per exemple, que en un altre tipus d'història et diria que recarreguen una mica, però no aquí). Algunes preposicions que no sé si estan ben o mal utilitzades, però que em sonen malament ("servir en la guàrdia", "assolir de trobar"). Potser són correctes, però ja et dic, no m'acaben de sonar bé. També hi ha un pronom mal apostrofat ("se'l escoltés") i un "històries" repetit dos cops en poc espai. La veritat, pocs errors, que denoten que el text s'ha treballat. Te'ls marco per si els vols arreglar, més que res, no perquè trobi que siguin molt significatius. De fet, estic segur que en qualsevol conte meu hi trobaries més faltes.

    En resum, un text diria que solvent, que compleix la seva missió, que enganxa per seguir llegint (ja et dic que el darrer paràgraf el trobo particularment bo), però que per la seva mateixa naturalesa deixa una mica a mitges.

l´Autor

Foto de perfil de copernic

copernic

338 Relats

1182 Comentaris

386809 Lectures

Valoració de l'autor: 9.78

Biografia:
Per qüestions de feina he hagut d'interompre la meva producció periodística i literària. Després del tsunami i amb l'aigua al seu lloc torno a començar: Déiem ahir...