Cercador
Quan la lluna et cau a sobre.
Un relat de: Mena Guiga- Compartir:
La lluna quan és plena, ufanosa, rodanxona, inflada a més no poder a causa del somriure que li fa sobresurtir les galtes endavant a quilòmetres llum lluny, la lluna, blanca i lletosa, aleshores és quan cau.
Fa el següent: inspira i s'omple encara més i més. Està ja tan farcida que en expirar lentament va baixant i pel camí descendent, estrella que veu, estrella que engega amb la bufera a quilòmetres llum lluny. Moltes estrelles, com que ho saben, són expressament a quilòmetres llum lluny.
La lluna que baixa, com una rebaixa. Tot és blau de nit amb llum de celistia.
La lluna que rebota per teulades i més teulades, joganera, i les xemeneies que se la miren, i les antenes, parabòliques o no, i els dipòsits d'aigua.
Una màquina detecta-somriures no para de disparar-se com una boja. Fotos lunars divertides per donar i per vendre.
Estàs dormint i potser al setè cel i la lluna et cau a sobre. T'impulsa amunt i, adormit, et quedes assegut al seu llom, entre cràters que et sostenen.
Estàs adormit i la lluna, que t'ha caigut a sobre, travessant teulada massa fina i sostre massa passa com puguis, et vol pasturar qui sap on, qui sap fins quan.
Sap com: botant, surant, pujant inspirant, baixant expirant.
L'espai i el temps han perdut la significació.
Et porta i tu ho vols, ho volies molt, et porta al palau de les puces espurnes que saben disfressar-se d'engrunes i que si s'apleguen confegeixen un pa gegant flonjo.
Et transporta a veure la tisora descomunal, aquella que tot ho talla sense miraments i que no es desesmola fàcilment. Una ullada ràpida i que no us vegi.
Et fa visitar el cim més alt de l'espai sideral, nevat de pols d'estels i ocupat per un únic exemplar de gat de neu, de bigoti congelat i ulls gèlids de felí glaçat.
Et duu a admirar una casa llarga com una escala desencargolable extensiblíssima, amb finestres plenes de lliris tan flairosos i delicats que no voldries marxar mai.
T'acosta a una velleta seca com un cigró sense estovar , àvia aparcada per allà dalt, pentinada amb quatre monyos, amb una granota dalt de cadascun amb ulls que són focus projectant els somnis que falten.
I et fa veure un espantaocells pintat en un mur que vol fugir dels grafitti que el punxen com becs de corbs. I et fa veure una llauna rovellada que havia contingut favada i que ara únicament desitja flocs de mimosa. I et fa veure una bota oberta amb una boca com de cocodril, amb els cordons deixats de la mà de Déu i dels sants i santes que l'acompanyen i que tenen un aspecte ben bé de cues de rates. I et fa veure un nen que va a la part del darrere d'una bicicleta i la seva mare com pedala i li explica aquesta història que va confegint, cervell inquiet, ànima observadora, alhora que vigila el trànsit i pensa en la prou monòtona llista de la compra.
Fa el següent: inspira i s'omple encara més i més. Està ja tan farcida que en expirar lentament va baixant i pel camí descendent, estrella que veu, estrella que engega amb la bufera a quilòmetres llum lluny. Moltes estrelles, com que ho saben, són expressament a quilòmetres llum lluny.
La lluna que baixa, com una rebaixa. Tot és blau de nit amb llum de celistia.
La lluna que rebota per teulades i més teulades, joganera, i les xemeneies que se la miren, i les antenes, parabòliques o no, i els dipòsits d'aigua.
Una màquina detecta-somriures no para de disparar-se com una boja. Fotos lunars divertides per donar i per vendre.
Estàs dormint i potser al setè cel i la lluna et cau a sobre. T'impulsa amunt i, adormit, et quedes assegut al seu llom, entre cràters que et sostenen.
Estàs adormit i la lluna, que t'ha caigut a sobre, travessant teulada massa fina i sostre massa passa com puguis, et vol pasturar qui sap on, qui sap fins quan.
Sap com: botant, surant, pujant inspirant, baixant expirant.
L'espai i el temps han perdut la significació.
Et porta i tu ho vols, ho volies molt, et porta al palau de les puces espurnes que saben disfressar-se d'engrunes i que si s'apleguen confegeixen un pa gegant flonjo.
Et transporta a veure la tisora descomunal, aquella que tot ho talla sense miraments i que no es desesmola fàcilment. Una ullada ràpida i que no us vegi.
Et fa visitar el cim més alt de l'espai sideral, nevat de pols d'estels i ocupat per un únic exemplar de gat de neu, de bigoti congelat i ulls gèlids de felí glaçat.
Et duu a admirar una casa llarga com una escala desencargolable extensiblíssima, amb finestres plenes de lliris tan flairosos i delicats que no voldries marxar mai.
T'acosta a una velleta seca com un cigró sense estovar , àvia aparcada per allà dalt, pentinada amb quatre monyos, amb una granota dalt de cadascun amb ulls que són focus projectant els somnis que falten.
I et fa veure un espantaocells pintat en un mur que vol fugir dels grafitti que el punxen com becs de corbs. I et fa veure una llauna rovellada que havia contingut favada i que ara únicament desitja flocs de mimosa. I et fa veure una bota oberta amb una boca com de cocodril, amb els cordons deixats de la mà de Déu i dels sants i santes que l'acompanyen i que tenen un aspecte ben bé de cues de rates. I et fa veure un nen que va a la part del darrere d'una bicicleta i la seva mare com pedala i li explica aquesta història que va confegint, cervell inquiet, ànima observadora, alhora que vigila el trànsit i pensa en la prou monòtona llista de la compra.
l´Autor
879 Relats
930 Comentaris
435753 Lectures
Valoració de l'autor: 9.83
Biografia:
Sóc del 66.I d'octubre.
I m'agraden les dues dades.
La vida.
El sentit de la vida és sentir-la, més que no escoltar-la.
Hi fan molt l'actitud i la voluntat (quin tàndem amb alts i baixos!).
He après que cal tenir-ho ben present (en cada moment present) i que si caic, caic, i si vull m'aixeco. I que a vegades cal ajuda, com també podem (hem) d'ajudar, sers socials com som. I de la patacada sempre alguna cosa en queda. L'ànima, però, no ha de voler aquest pòsit: el trascendeix, ha de fer-ho És molt més. El pòsit de la patacada és perquè el bon cervell se'n faci càrrec i ho integri. (com estic parlant! sóc jo?).
Entenc que som/podem ser/... : ànima-amor, entrega i unicitat, creativitat i complexitat.
'Sense pressa, sense treva', com deia Goethe, deixa-m'ho tenir clar, perquè...senzillament: és la vida.
L'escriure per què i per a què.
I seguir. Sent vulnerable i transparent (hi ha mesures, però el màxim possible), amb l'acceptació de les virtuts i els defectes.
La comprensió que dins aquesta vida n'hi ha unes quantes i que en el procés de canvi, en el fluir (puto verb! ...ara que pitjor és ''pillar') i els trams que comporta -mai indolors- és necessari. Per ser més qui sóc i per oferir la meva esfera, però també saber-la preservar (aquest fragment m'ha quedat un pèl 'miquelmartipòlic!: esfera, preservar) ;)
Mantra: jo agraeixo, jo estimo (aplicat o assajat, l'important és tenir-lo present).
Aquesta etapa que em fa abraçar-me, l'alegria en la tristesa i a l'inrevés. Si li dic 'maduresa' em foto una hòstia, perquè sembla com si la nena petita que duc a dins hagués de morir. I no és així. Me l'estimo.
Les queixes són mentides vestidetes de ganes de fer perdre somriures.
Abans la natura i les persones-persones que la matèria. Abans que el tenir, el ser. O un tenir-ser equilibrat, coherent i conscient. Gens fàcil, que els mots bonics i de compromís han de passar al nivell demostració-acció (hi ha ha graus, és clar).
I el món, tan tocat de tantes tecles...fa mal.
Si no hi ha res més allà dalt, en la serenor còsmica.... Sí que hi és. Abraçar el cel cada nit i escalfar-se amb els estels que brillen sense demanar res. I va a tongades.
Les paraules. El llenguatge. Els sons. Una màgia, quan està ben dut. Jo tinc la dèria d'escurçar noms propis...entre d'altres que qui em llegeixi-coneixi (és indivisible) captarà.
El 2018 he passat a ser VEGANA, la decisió més maca de la meva vida. Saber que no col·laboro gens en la indústria càrnica, làctica, d'ous, de la pell, de l'oci amb animals, de l'experimentació amb ells...fa estar millor. Crec, sincerament, que el veganisme és la llum del món i l'únic sistema redemptor.
****Tinc publicat un llibre de relats (tocant el tema eròtic, l'humorístic...i més): 'Al terrat a l'hora calenta' (Nova Casa Editorial). El meu primer fill gran. Els altres, contes per a infants, coescrits amb A.Mercader i il·lustrats per mi, són un dels rierols del feix que em conforma i va conformant.
butxaca5@gmail.com